L’heréu Noradell Project Gutenberg

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera, després d’haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d’un metre d’alsária, que indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats: Vilarnadal y Masarach.

Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan gayre los carros; los únichs que ’s veyan y que ’s veuhen encara son carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona encara més importancia.

A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas, romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa grisenca de polsaguera, enlayrada pe ’l tramontanal, sobressurten llarchs punyals d’etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á més del pedregam que ’ls pagesos hi tiran de llurs camps, s’hi fan unas roderas y uns sots que donan, al vehicul que s’hi arrisca, un traqueig y un trontoll que us deixa capolat.

A las duas de la tarde d’un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell, vellet de 75 anys, després d’acabat lo mercat del dijous de Figueras, hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera de Fransa, pera tornarsen á casa.

Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet per l’apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona, atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!… ¡Veyam si ’t despertaré!… y li clavava una xurriacada sobre las áncas… ¡Apa! cansonera! que ’s fa tart y vol plourer! Mes la mula que coneixía lo genit bondadós de son amo, no ’n feya gayre cas.

La carretera anava plena de gent que se’n tornava á casa: carros, cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina vermella… corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas d’espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol ruhent qu’ excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas dins la rama dels olivars. –Adeu siau! Joan. –Adeu, bona gent, adeu! –recados á ’n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)… Era molt conegut… ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous!

¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la esquena, tapantse ’ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera pyrinaica; estesa á mitja falda, s’arrossega per las fondaladas de las Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe ’l sol.

Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de xarop y anissat, un poal plé d’aygua, platerada carquinyolis y paperinas d’anís.

–¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!… Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps.

Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se ’n veya un embull.

–¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d’ayguardent… ¡au! trinquém… á la vostra salut.

Begueren la copeta d’un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s’anavan separant dirigintse cadascú á llur mas, donantse l’endeusiau.

Avans d’arribar al córrech de Ricardell, lo carret de ’n Joan trencá á la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.

Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre ’l cap plé de paperinas d’arrós y fideus, li demanaren de pujar.

–¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!… ¡Apa!… pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa, sentantse al costat de ’n Joan, una á dreta l’altra á esquerra.

–¡Oydá!… Ja us conech ara… me faig vell y no se distingir de lluny… tú ets de ca ’n Serra y tú de ca ’n Alsina… la Tuyas y la Marió… las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las més remacas!… ¡Uy! si ’m pogués tornar jove!… y ab sas mans tocá la barbeta d’una y altra… ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat!

–Vaja! Joan, estéu!… may se us acabará la bona humor; sempre seréu plaga… ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué seu tant vell?

–Ah! ah!… esclafint las duas una rialla… ¡qué n’haureu fet de secas y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí… ¿Us voléu casar ab mí, Joan? digué la Tuyas.

–¿Y ho diheu de veras?… Ah! ah!… rihent… Escolteu, Joan, aquest any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja ’ns ho fareu saber ¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos.

–Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!… y si vellesa pogués!…

Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en part enderrocat, al peu d’un serrat pedregós clapejat d’oliverons; poble rónech, de trist aspecte.

Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d’ayre. Las cinch tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe ’ls camps se veyan pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de moro, espolsant gram y terrossas en mitj d’un núvol de pols de la gran secada que crema la terra.

Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son camí envers lo casal Noradell.

Avans d’arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora ’l camí sobre la paret d’un camp; son remat pastorava en un rostoll.

Lo gos d’atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y glapits d’alegría, corrent tras d’ella.

–L’amo m’ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat; l’amo vell s’ha posat malalt.

En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l’estable, prengué ’l trot; en pochs minuts arribá al mas. Encarregá á ’n Guillém, lo masober, que li aconduhís bé la mula y se ’n pujá tot seguit al casal Noradell, pera saber com se trobava don Jaume.

L’antich patrimoni Noradell es un dels més richs del Empordá; consisteix en camps de conréu, olivars, prats, closas y gran extensió de vinyas al plá y en los aspres de la falda del Pyrinéu, entre los pobles d’Espolla y de Rabós, que donan un ví que ’s pot comparar als mellors vins d’Andalusía.

En efecte, las vinyas d’aquells terrenos granito-esquitosos, situadas en las serras que forman las estribacions del baix Pyrineu, sostingudas per parets de pedra seca, escalonadas, pera evitar l’arrastre de las terras en temps d’ayguats, ’s troban á racés de la tramontana; lo sol hi cau de plom, y pel Juliol y Agost, pedras y terrossas creman. També ¡quina vegetació més verda y ufana! La vinya s’hi complau; lo seu toriám s’entrellassa d’un cep á l’altre, y quan vé ’l Setembre, fa goig de veurer la bonica rahimada que porta cada cep.

Eixos serrats eran árits, cuberts de pedregám, matolls d’argelagas y garrollas que pastoravan las cabras, lo que donava un producte insignificant. Los hereus de casa Noradell donáren eixas terras en enfitéusis als menestrals y travalladors de la terra dels pobles de Sant Climent, Espolla y Rabós quins, ab molt travall, n’han fet uns terrenos dels més productius del Empordá. Pagan á llur senyor lo ters y quart de rahims, ab obligació de portarlos á las tinas del amo. Fan ví pel gasto y per vendrer. Los rahims, que casi tots son garnatxas, donan un vi licorós de quinze y setze graus, que venen á trenta cinch y qüaranta pessetas la carga de cent vint litres.

Lo casal Noradell está situat á un quart del poble de Masarach, á mitj’ hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que devalla de las ubagas de Recaséns y se junta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges son ombrejats de frondosas arbredas de verns, salses y polls; no hi faltan pradas y closas de bona herba que dona al bestiar de llana una carn saborosa.

Lo poble Masarách es adossat en anfiteatre á la falda de un turonet encatifat de garrollám, trist, rónech, de pocas casas, poblat per pagesos y jornalers que viuhen de la terra. No s’hi veu cap arbre per pendrer l’ombra; al estiu hi cau un sol ruhent que crema y enmorena las caras d’aquells pagesos.

De dias lo poble es desert; homes y donas ab sas eynas van al travall de bon matí y ne tornan quant es ben fosch. Sols quedan á casa los vells y criaturas, alguns porchs que ’s veuhen á morrejar pels recons y femers en mitj de pollets y gallinas que cloquejan.

La iglesieta de Masarách se troba á un quartet del poble, no lluny de la riera, prop del molí Noradell. Es d’estil romanich del sigle XI: Sa portalada crida l’atenció del arqueólech per sa elegancia y riquesa de detalls.

Es la antiga iglesia del priorat benedictí dependent del monástir de Sant Pere de Roda. Son claustre es del tot enderrocat, res se coneix. Los vells edificis del petit convent, avans habitats pels mónjos benedictins, serveixen abuy d’alberch á alguns pagesos de Masarách, com també al senyor rector, Mossen Esteva, que hi té la rectoria.

La iglesia es d’una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no ofereix res de particular; sols un retaule de época més recent, dividit ab qüadrets pintats al oli, que representan la vida d’un sant; tenen prou merit.

La iglesieta ha sigut rebatuda al exterior y pintada de groch y blanch al interior; es un adefeci degut á algun rector amich de virolaynas, com tants n’hi ha encara desgraciadament en nostres pobles montanyesos, que fan mes mal á nostres antichs monuments que la má destructora de la vellura.

Lo casal Noradell es independent de la casa dels masobers y caserius que serveixen pera la explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo confortable d’una casa de senyors rica, oferint las conveniencias de casa rural y de ciutat.

S’entra per una gran portalada de pedra picada á un pati interior enllosat, que reb la llum per una espayosa claraboya reixada de filferro y envidriada; damunt la porta se veu l’escut dels Noradells; al cap d’avall del pati una escala de pedra, ampla, suáu á doble barana de ferro, per hont se puja á la porta cancell del primer pis. Vastas estancias ben mobladas; eixida arquejada que volta la casa á mitj dia y ponent, envidriada al hivern, al estiu adornada d’arbustos y flors flayrosas.

Una de las cambras principals, la cambra d’honor, moblada ab luxo, comunica ab un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit, representant la Mare de Deu de la Mercé y dos catius postrats á sos peus. Al segon pis, graners y cambras pel servey de la casa. Las estables, ’l trull, las tinas son dependencias del más proper al casal, hont viuhen los masobers, en Rafel y la Josepa, ab lo boher, pastor, rabadá, porquera etc, tot lo servey de la masía.

Lo casal es voltat de lladoners y olms seculars. Duas renglas de plátanos conduheixen al jardí y horta, voltada de paret, á cent passos de la casa, hont s’entra per una gran porta reixada de ferro.

Los hereus Noradell s’han gastat molt diner pera captar las corrents soterranas de la riera y conduhirlas per medi de mina ben construhida al horta. També, ara una font abundant de bona aygua alimenta lo casal, la masía, y ompla un gran safareig que serveix pera rentar y arregar las terras dels voltants.

Lo principal y únich atractiu de la vida del camp, prescindint de una bona casa, es l’horta ab son jardí; l’horta per hortalissa y fruyta y ’l jardí per flors y arbustos.

Los Noradells havian tingut un gust especial en procurarse los mellors llegúms coneguts, que ’n Joan venía á bon preu, al mercat de Figueras.

En lo jardí, separat de l’horta per una tanca d’espinadella, al peu de la paret, á recés de tramontana, s’hi veu un invernacle que conté hermosas flors exóticas; y al costat, una aucellera ab tota mena d’aucells del país com també una glorieta cuberta de gessamí, xucla-mel y satalías, totas flors enredaderas.

La familia Noradell se compón de D. Jaume y sa muller Da. Catarina, de ’n Marsal llur fill, de la Teresa sa esposa, y de la Mercé, llur filla.

Hi há també un oncle de ’n Marsal, germá de D. Jaume; que viu á la Escala, peró que passa llargas temporadas al casal Noradell, sa casa payral. Li diuhen l’oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa llegítima, y com es molt amich del peix fresch y aficionat á pescar ab canya, s’está á vora mar, á la Escala.

Los servidors mes fidels y estimats de la familia Noradell son los dos vellets en Joan y la Margarida.

En Joan qui, segons diu ell, per la Mare de Deu de la Candelera fará 78 anys, va naixer al mas; fa 50 anys que está al servey dels Noradells. Servidor fidel, honrat; es tanta la estimació que té per sos amos que sacrificá sa joventut, renunciant al matrimoni, pera dedicarse enterament á llur servey. Es un fill dels masobers, del mas Noradell, oncle de ’n Rafel, quins, de pare á fill, fa mes de doscents anys que menan la masada. Se diuhen Gensana; mes dingú los coneix per eix nom; en la comarca, lo masober es anomenat Noradell, lo nom del amo; y aixó es pels anys y panys que son al más.

La Margarida té uns 70 anys; es la dida de ‘n Marsal, viuda del masober del mas Roure, de la montanya d’Espolla, dependent del patrimoni Noradell. Fa 40 anys qu’ es al servey de la familia; se la considera com de casa. Es la mestressa de claus del seller, del vi, del oli, del rebost. Petita, grassona, no estant may en repós; porta sempre lligat á la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegadas á Da. Teresa quí, necessitant una clau, la té que fer anar á cercar á la iglesia hont la Margarida sol anar sovint á pregar á Deu.

Com á dida qu’ ha sigut de ’n Marsal, li tenen totas las consideracions, puig es fiada y honrada, mirant per los profits dels seus amos com si fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puig ella cuyda dels gats de la casa; diu que son los animals dels mes útils de una casa de pagés; y té molta rahó, perqué sense ells, las ratas farian mes mal que pedra seca.

III

D. Jaume no s’havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las forsas y s’ restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que, encara que d’edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s’ recordava que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt sala avall fins qu’ era ben dia; allavors se ’n anava á fora ab lo bestiar, los jornalers, al horta arregar l’hortalissa, feyna que s’ho prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li portavan de Cadaqués. A las vuit se ’n tornava á casa per esmorsar ab lo porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un got d’aygua fresca debilitava. Acabat d’esmorsar tornava á sortir fins al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent sopat, se ’n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas ferradas y d’esclops al hivern, en temps d’humitats…, may s’havía vist home tant ferreny.

La familia assustada parlá d’anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en sa cambra.

–¡No estich per metjes! may cap m’ha polsat… ¡Que vinga lo senyor Pere com amich, mes com á metje, de cap manera!

Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta, prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia.

–Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat… y quant s’está al llit, ja pot ben creurer que ’s troba aixafat. No sé si ’s fa cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es amich de metjes; donchs, vosté mateix.

–¿Y aixó? Don Jaume ¿també ’s vol tornar presós de no volguerse aixecar?

–¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per’ arribar á noranta.

–Senyor Pere, no ’m faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja estich preparat; só cristiá y no la temo.

Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, ’s retirá de la cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d’estarse al llit… dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat?

Al ser á la sala, digué á n’ Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa es com la máquina d’un rellotje del tot usada de massa servir, los ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se ’n adoni. Fássinlo sagramentar.

Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar lo senyor rector pels sagraments.

Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab caputxa negra y una candeleta á la má per’ acompanyar Nostr’Amo. L’escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí envers lo casal Noradell.

A mitj camí tots los servents de la masía, ab llur candeleta á la má, seguíren la professó, mentres l’escolanet tocava per moments la campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y granotas de la riera. Lo cel ennublat; no ’s veya cap estrella; envers Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums; sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada, sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que donava una claror esmortuhida.

Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren; Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm, administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit.

Lo combregar s’entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix acompanyament de donas endoladas y servents de la masía.

Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l’espona del llit.

–Apropat, fill meu!… més… més… se m’acaban las forsas!… aviat no podré parlar!… Me’n vaig d’aquest mon… ja hi he cumplert ma missió… espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni que m’han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació… Te deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé, segueix mon exemple y ’l dels teus passats… Sías caritatiu, afavoreix al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa… Donáume beure… tinch la boca aixuta… En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer un tros de sucre dins un got d’aygua, y li’n doná una cullerada… Marsal, ja no puch més!

–Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi trobarás pau y ben estar… Encara que ta posició te permeti viurer á ciutat, no segueixis l’exemple de tantas familias del Empordá que s’han arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors llurs hisendas… Recordat que en aquest món l’home que té quartos es saludat y ben vist per tothom y ’l que ’s torna pobre per sa culpa es despreciat y ningú ’n fa cas… Recordat de la hombría de bé dels Noradells; segueix llur exemple…

Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Da. Catarina, molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má amagrida sobre d’ells donántloshi sa benedicció.

No tardá á entrar en l’agonía; á las tres de la matinada finá, volant la seva ánima cristiana envers son Criador.

D. Jaume Noradell era un d’aquells homes de la lley vella, plé d’honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía contenir la gent que hi assistía, puig n’havía vingut de mitj Empordá.

Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici, son pare, mort lo sigle passat.

Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume hagués mort carregat d’anys, la separació l’hi fou molt sensible.

Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de la masía, durant sis mesos.

En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura, ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel·ligenta; portava tota la barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía distingida que respira bondat.

Acabats sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola d’Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias naturals.

Al acabar sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de Montpeller.

Al tornar á casa sos pares ’s posá al front del seu patrimoni que aviat feu l’admiració dels propietaris rurals del Empordá.

En los camps del plá de Peralada adoptá aradas de ferro especials que ’s feu venir d’Inglaterra, tiradas per quatre y sis bous, pera desfonar los camps. Se procurá las mellors máquinas modernas més conegudas per llur perfecció: segadora, dalladora, batadora, rampí etc..

Las terras dels fondals inproductivas, pels aygua-molls, las feu drenar convertintlas en userdars de gran producte.

També mellorá sa rassa bovina, ovina y porcar ab un toro, un moltó marrá, y un berro, que comprá al Concurs Regional de Bruxelas. En una paraula, en Marsal, per sos coneixements culturals teórichs y práctichs, aumentá de molt lo reddit del patrimoni Noradell.

Los pagesos sempre rutinaris, aferrats als costúms de la vellura, al veurer aytals novetats, feyan la mitja rialla, aquella mitja rialla compassiva de saberuts: “se coneix que l’hereu Noradell es home d’innovacions… té més teoría que práctica… al cul del sach veurém las engrunas… se fará més sábi que rich.”

Mes, al veurer lo brillant resultat obtingut en las terras y bestiar del patrimoni Noradell, no pogueren més que admirar y felicitar á Don Marsal.

A 24 anys se casá enamorat ab una filla de la familia Noguer de St. Feliu de Guíxols, del comers; la Teresa, que es y ha sigut per ell bona esposa, bona mare per sa filla, en quí ha trobat una amiga carinyosa, bona cristiana, vivint sols per son marit, sa filla y sa sogra; dona de seny, bona mestressa de casa, estimant lo seu espós com en los primers dias de casada. May cap borrall de broma ha enterbolit la puresa de llur cel sempre seré.

Al comensar eixa relació, llur filla Mercé tenía 18 anys. Son pare y sa mare l’idolatravan; puig que de tres criaturas que va tenir la Teresa, duas varen pujar al Cel.

En sa infantesa era débil, malaltissa; als set anys cambiá sa naturalesa; y ab l’ajuda dels banys de mar y de sorra, que anava á pendrer á la Escala, ab sa mare, á ca ’l seu oncle Paulí, se torná robusta, enfortida per las emanacions salitrosas, y colrada pel sol y ayre de mar.

Sa mare la guardá aprop seu fins passada la edat crítica. A 13 anys la portá al col·legi de monjas del Sagrat Cor de Sarriá hont s’hi quedá fins á 16 anys. Completada sa educació, torná prop dels seus pares, á la casa payral.

La Mercé á 18 anys era ja dona formada, esvelta, rossa, ulls blaus expressius, fisonomía simpática, pero un xich massa séria; tot ella reflexava la robustés de son cos y la puresa de son cor; carácter bondadós, d’exquisita amabilitat, semblantse per sas bonas qualitats á la seva mare.

Al estudiar sa fisonomía se notava á voltas una expressió d’altivesa que qualsevol contrarietat feya ressortir més encara; eix petit defecte era degut á sa excessiva sensibilitat y al ésser massa mimada de sos pares; també, podém afegir, á la importancia que li donava lo títol de pubilla Noradell.

Molt amiga d’aucells y de flors. Los aucellets que té á l’aucellera del jardí, al costat de la glorieta, son los seus amichs; conversa ab ells; ella sola cuyda de portalshi aygua y panís ab matas d’escarola ben blanca.

Las flors y arbustos que vorejan los camins ensorrats del jardí y de l’horta son hermosíssims.

Al caurer la tarde, á posta de sol, se posa un devantalet de tela blava y barret de palla, arruixa las flors ab la regadora. Ne té de preciosas; s’enfada ab las abellas atrevidas que s’introduheixen dins llurs calzers, obrint y esparpillant sens pietat llurs petals y etaminas pera robarne lo pol·len. Cada dia ne feya hermosas toyas pera adornar los gerros de son oratori y de sa cambra.

Donya Catarina, la mare de ’n Marsal, era senyora d’uns 78 anys; baixa d’estatura, prou sorda, la vista encara bona, cara pergaminada, arrugada, enqüadrada per dos rinxos de cabells blanchs, com s’usavan al principi del sigle actual. Pera guardarse dels ayres cubría son cap ab una toca blanca bordada de punt que li tapava mitj front; com vestia sempre de negra semblava una monja. Ferrenya, encartronada, la malaltía no hi podía res. Molt cuydadosa de sa persona, sempre neta que donava gust.

No li agradava la ociositat; tenía sa cadira de brassos enconxada, al estiu, prop la finestra de la sala, á la tardor, al escalfa panxas, puig passava l’hivern á Figueras ab la familia. Feya mitja ab ulleras de vidre rodó posadas al cap del nas, ó bé, resava lo rosari, encomanantse á Deu.

Molt dona de bé, caritativa, amiga dels pobres; Deu sab la gent necessitosa que havia socorregut en los vilatges y masías dels encontorns de Masarách; també ¡qu’ estimada y venerada! En Marsal, la Teresa, la Mercé, li tenian un gran afecte; no la deixavan may sola; la cuydavan ab carinyo.

La seva conversa era agradable, puig tenía encara bona memoria; ¡havía tant vist y aprés durant tan llarga vida! feya revíurer lo passat; may un se cansava d’escoltarla. La Mercé era sa estimada; quan surtía á passeig á pendrer ’l sol, sempre era ella que li donava ’l bras; li deya nena com quan era criatura.

La vellesa es sempre amiga de la tendra joventut. Sembla que al arribar á la fí de la vida, ’l vell té ’l pressentiment d’una nova existencia que l’ha de rejovenir; los recorts de sa infantesa, per un fenómeno singular, se li presentan, á la fí de sos dias, clars, seréns, somrients, y alashoras se sent atret per la hermosa joventut que li fa recordar la primavera de sa vida.

Son relacionats ab las principals familias de la provincia de Gerona. En Marsal es diputat provincial, soci corresponsal del Institut Agrícola de St. Isidro, de Societats literarias y de associacions d’Excursions, de Barcelona.

Los articles agrícols, que sol publicar en la Revista del Institut, son molt apreciats, puig son escrits d’un home competent en tots los coneixements agrícols.

Tant com visqué son pare, en Marsal, tot adonat al cuydado del seu patrimoni, no havía may tingut cap ambició de figurar. Sols havía acceptat l’honor de representar sa comarca á la Diputació provincial. No s’havía ocupat may de política; aburría los partits madrilenys; era catalá de cor y estimava sa terra. En la Diputació defensava los interessos agrícols del Empordá; més, com á rich hisendat, sas ideas eran conservadoras y sobretot catalanas.

Al hivern de 188…, un diumenge de Novembre, á la tarde, fou cridat á una reunió de propietaris del país que li proposaren la Diputació á Corts en las próximas eleccions que s’havian de fer, pera reemplassar lo diputat castellá que havia dimitit.

–Vosté, D. Marsal, ha d’anar á Madrit; será votat per tots los propietaris y gent de bé de la comarca; ja es hora que nostre diputat sia empordanés; ja ’n tenim prou de diputats estranys á la terra, imposats pel gobern, quins, una volta elegits, ja no ’s recordan més de nosaltres.

–Senyors, ténen molta rahó; penso com vostés; més jo no tinch cap influencia; vostés saben que sempre he viscut aislat de la política; y dech confessárloshi que tindría molta recansa de deixar lo cuydado del meu patrimoni.

–¡Vaja! D. Marsal fassi un esfors, accepti pel bé del pais; vosté es bon catalá, estima la terra; també pot defensar en las Corts nostres interessos agrícols com los defensa en la Diputació Provincial. Comptém ab vosté; se deu sacrificar pel bé de la comarca; ja pot ben creurer que tots li quedarém agrahits.

–Senyors, ja que vostés s’empenyan, accepto de bon grat, agrahint de cor tan gran honra que no mereixo.

Aixís fou que ’n Marsal fou portat pera diputat á Corts per tota la classa rica conservadora del districte de Figueras.

No ’n digué res á la Teresa fins alguns dias avans de comensar la campanya electoral. Tenia un cert remordiment de no haverla consultada ans de comprometrers; si ho hagués fet, es més que probable que no li haguera aprobat; puig no acostumava á ocultarli res y majorment una determinació tan important per las conseqüencias que podia tenir, en cas d’elegit, de haguer de deixar sa familia y son patrimoni.

–¡Vaya si ho dich! y la proba que ’l comité electoral está ja format y s’han ja enviat pels pobles circulars y ma professió de fé.

–¡Com t’ho tenias guardat!… si ans de acceptar m’ho haguesses dit, pot ser te hauría dit no ho fassis.

–Marsal, no m’ho demanis!… so enemiga de tot lo que amenassa ma ditxa. Si foras diputat te perdría, ja no ‘t tindría aprop méu… y mirántsel amb carinyo… jo ’t prometo fer tota la oposició possible, ensobornant los electors; los diré qu’ ets massa bó pera ser diputat, que anyorarás los renys afectuosos de ta mare, las manyagas de ta esposa y los petons de ta filla; y que, als pochs dias d’estar fora, plantarás Corts y madrilenys y te ’n tornarás á casa… ¿veritat, marit meu? Més no anticipém: vaig á avisar ta filla y ta mare, y las tres farém maleficis pera que no sigas elegit.

–No creguis que hi tinga empenyo; fins te diría que ’m sab greu; més he donat ma paraula: dech seguir avant.

Un matí, en Marsal feu collar la mula á la tartana, guiada per en Joan, abrassá sa familia y, acompanyat de ’n Cabreta, prengué la direcció de Figueras.

En Cabreta es lo guarda terras particular del patrimoni Noradell; es un home com un St. Pau; ha sigut mosso d’escuadra; te uns 40 anys; sério, barbut, cara de respecte. May dingú l’ha vist ríurer; porta una nafra rogenca que li prén part de la galta y mitat del llabi superior, una punyalada d’un lladre ab quí s’abrahoná en la ermita de St. Ferriol, aprop de Besalú. Sa fulla de servey es honradíssima; sempre ab lo pipot á la boca; home de pocas paraulas, molt callat, responent y fora las paraulas més precisas que se ’l pregunta. Té molt prestigi ab los pagesos y menestrals d’aquells pobles; servicial, honrat; fa alguns anys que guarda las terras de sos amos per qui ’s faría matar, tant es l’afecte que ’ls hi té.

–No passi cuydado, D. Marsal: ja ho tinch tot preparat de temps; tothom votará per vosté: St. Climent, Masarách, Mollet, Espolla, Rabós son nostres; lo mateix li puch dir dels demés pobles del districte.

–Se diu que arriba demá á Figueras… clavá dos pipadas… ¡malaguanyada cenrada!…

–Lo poble n’ho entén pas com vos, Cabreta, puig que de molt temps ensá vota diputats castellans.

–Si, ja l’entench: vol dir que la llimona per ells expremida haurá acabat lo such.

–No, D. Marsal, no: aixó no pot durar. Ve un dia que tant va ’l canti al pou que ’s trenca. Ja pot ben créurer que per aquestas eleccions se trencará; ja ho veurá.

Arribáren á Figueras. En Marsal se dirigí al carrer de St. Pau, entrá en una casa ahont trobá lo comité reunit que l’esperava.

Al saber lo gobern la candidatura de oposició patrocinada per molts electors de Figueras, se prepará tot seguit á derrotarla. Lo comité oficial enviá emissaris pels pobles, anunciant l’arribada del candidat agrahit pel gobern, excitant empleats, alcaldes, etc., per ferlo triomfar á tot cost.

Lo candidat castellá que feu oposició á ‘n Marsal, se presentá á Figueras acompanyat de sos adjudants d’eleccions, de cacichs, empleats, tota la récula de la gent que cobra ó qu’ espera turró, veras sangoneras que xupan la sanch del contribuyent.

Ningú lo coneixía; no entenia un mot de catalá; may havía estat en l’Empordá. Lo gobern de Madrit lo havía imposat al país. Era nevot del fill d’un cosí de la muller d’un oncle del ministre de Foment.

Son gos de presa era un tipo: lo senyor Jofre; un senyor particular sense ofici ni benefici que havia sigut ataconador á la portería del senyor Desplá, y qu’ ara vivia de renda. Empressari d’eleccions oficials, sempre disposat á servir lo gobern, qualsevulla que fos, que lo donava ossos á rosegar. Uns 50 anys; porta tarot y levita llarga, lluhenta de tant servir; era lo seu uniforme oficial que ’s posava solsament en dias d’eleccions, pera presentarse y fer costat al senyor diputat. Magre, cara afeitada, l’ull viu, avispat, molt aixerit, la proba es que viu de senyor sense fer rés. Se diu amich dels diputats, que ’s carteja ab ells. Es la mosca de la faula, ó ’l burro carregat de reliquias. Los estanquers y alcaldes de poble lo temen y respectan… diguéuli tonto!… qualsevulla fassi sabatas!…

Lo senyor Jofre ab lo candidat del gobern recorréren lo districte electoral. Arribáren á Rabós un diumenge al matí. Al entrar en lo poble, l’alcalde ja avisat y correligionaris ’ls vingueren á rebrer al carrer Major. Baixaren de la tartana á la plassa, devant la portalada de la iglesia, en mitj d’un rotllo de criaturas y pagesos embabiecats al veurer aquells dos senyorassos forasters, de barret y levita. L’alcalde mudat de festas, molt obsequiós, la má á la barretina tirada al clatell, escoltat per l’agutzil y dos regidors, saludá als dos senyors, acompanyantlos á la casa de la vila.

–N’haurém com carn de cabra. He fet cridar la reunió pera las deu… Potser lo senyor no ha esmorsat: –¿Quiere esmorsá senyó diputao? si quiere xacolata ó un tall da botifarra, le haré portá de mi casa?

–Home! Ja hem esmorsat. Lo qu’ ha de fer es menar pressa y fer venir tota la gent que puga, digué ’n Jofre.

–L’alcalde dirigintse á l’agutzil. –Sentiu, Janot, lo que diu ’l senyor? Agaféu la trompeta y alante! No deixáu cap carrer, y si massa cal, pujáu al campanar y trompetejáu als quatre vents perqué tothom senti la crida: á las 10 en punt gran funció á la sala de ball… anáu.

La reunió electoral estava ja preparada en la sala de ball prou espayosa. Ja lo dia avans l’alcalde havia fet fer dos cridas, un al mati, l’altra á la tarda. Mes la gran crida d’efecte era la del diumenge que los pagesos no son al travall y se restan al poble á xerricar per las tavernas. Al sortir de missa, envers las nou, comensáren á formarse grupos á la plassa. Algúns s’anavan dirigint tot xáno xáno envers la porta de la sala de ball; altres feyan los desentesos.

–¿Que hi ha? deya un tot espitregat, sapat, de pit pelut, lo pipot als morros… ¿Que ’ns volen donar quartos?… aixó put á cremat!… es cosa de gobern… si portéu diners á la butxaca no ’n traguéu la má.

–¿Vols dir, Met, qu’ es cosa de gobern? Jo no ho crech. En Janot lo nunci que fa de agutzil ha cridat: gran funció á la sala de ball. Diuhen que aquell senyor foraster acompanyat del altre que li diuhen Jofre, farán jochs de mans, digué un.

–¡Que diantre ’ns volen! diu un que acaba d’arribar del carrer d’amunt.

–Si vols que t’ho diga no la vaig gayre entendrer. Me sembla que ’n Janot parlava de quintas.

–Entréu á la sala que ho sabréu… ¡apa! ¡apa! aneuhi tots que la funció comensará aviat!

–La funció!… las quintas!… los jochs de mans!… Veyám, entremhi, ja que no fan pagar res.

A sobre una tarima empostissada, elevada d’un metre, lo Comité, que formava la mesa presidida per l’alcalde, estava sentat devant d’una taula hont se veya una campaneta, un tinter de banya, paper y plomas.

L’alcalde tenía á sa dreta lo senyor castellá y á sa esquerra, lo senyor Jofre. Ja volia donar la presidencia al futur diputat, més aquest, molt modest, no ho volgué.

La sala s’anava omplint de pagesos y de fum de pipas y cigarrets; s’hi respirava un baf d’ayguardent y allioli.

Tot eran xius xius y conversas á veu baixa. Se’ls hi havia promés la carretera, la font, rebaixa de consúms y de la territorial.

Per fí l’alcalde tocá la campaneta; ’s feu silenci. Alashoras lo senyor Jofre s’alsá pausadament, passejant sa mirada per tota la sala, ’s mocá, estossegá, esgargaixá, aprestanse á comensar son discurs, mentres lo senyor castellá repantigat dins sa cadira de brassos, un lente encastat al ull dret, s’escurava las unglas ab trempaplomas.

Lo senyor Jofre, ab veu forta, que ’s sentia fins del carrer, digué: “¡Rabossenchs! tinch l’honor de presentarvos Don Sanchez Martinez y Gonzalez, nostre futur diputat, que s’ha dignat acceptar nostra representació á las Corts de Madrit… Don Sanchez Martinez y Gonzalez s’incliná, fent un saludo… Encara que sia castellá es catalá de cor, amant de nostra terra com si hi hagués nascut; enterat y disposat á atendrer vostras necessitats. Ell, mellor que cap altre ho pot fer, ja qu’ es á la font, y amich de ’ls que tenen la paella pel mánech. Sols ell vos fará obtenir tot lo que havéu fins ara demanat. Lo clam del país es la crísis agrícola; nostre futur diputat es proteccionista…”

–L’alcalde president: aquí no s’interromp!… Si ho vols saber ves á estudi.

“Respondré al interruptor: proteccionista vol dir… vol dir… la protecció… si, tingueho ben entés; y protecció vol dir malura… destrucció de las vinyas… no… de la filoxera, d’aqueix pugó que ‘ns arruina, qu’ ha portat la miseria al pais! No dubteu, no, que nostre futur diputat, ajudat pel gobern, lo fará desapareixer.”

Un murmuri d’aprobació recorregué la sala; lo senyor Jofre l’aprofitá pera recalcar més son dir.

Si, lo fará desapareixer; ell sol ho pot fer; y aixís tornarán la riquesa y lo ben estar en aquesta comarca.

–L’alcalde, dirigintse al futur diputat: dispense vosté, senyó Don Gonzalez; en todos los indrets se troba gente faltada de modos.

“No tinch necessitat de dirvos que la questió de la font y carretera ja ho podéu tenir per concedit. En quan á la rebaixa de la contribució, també hi podeu comptar, puig que ’s farán tots los medis per obtenirla… y alsant lo cap ab orgull y somríurer sardónich… Y ara, respongau! ¿Que us ha promés lo candidat d’oposició?… rés… rés vos pot prometrer!… Ningú ’l coneix á Madrit; prop del gobern será un desconegut, un mossen Ningú; se’n tornará com hi haurá vingut, y vosaltres us quedaréu ab un pam de nas, sense haver res obtingut: pagaréu las mateixas contribucions, més que menos; vostre camí será sempre de ferradura, y vostra font rajará l’any de la picor. Deixáuse d’aquellas ideas que predica lo candidat d’oposició, d’alló que ’n diu catalanisme ó regionalisme, que ningú sab que vol dir… son ximplerías; tot es música celestial… al grá!… al positiu!… Anáu tots á votar com un sol home, y que D. Sanchez Martinez y Gonzalez, aquí present, surti triomfant de la urna.”

Lo candidat castellá felicitá al senyor Jofre per sa eloqüencia y argumentació, encara que res havia entés al seu discurs. L’alcalde molt satisfet li apretá la má, donantli la enhorabona. En quan al públich, menos los adictes escassos que picáren de mans, manifestá una indiferencia glacial.

Los pagesos anavan sortint de la sala emboyrada del fum de tabaco, gratantse ’l clatell, fent la mitja rialla; defora ’s formaren rotllos, discutint lo mérit dels dos candidats.

–Que la sab llarga lo senyor Jofre!… está clar… com viuría sense aixó!… li val més garlar qu’ estirar lo nyinyol.

Y aquell senyorás que vol ésser nostre diputat, res ha dit… ¿Que sería mut?

–Cá! home! es que parla un llenguatge diferent del nostre; no ’ns entén ni l’entendriam.

–Oh! l’alcalde! ja xarroteja ’l castellá… ha estat soldat; ha vist món y sab de que se las hau.

–Vaja! no ’ns vinguin ab gent que no parlan cristiá com nosaltres.. ¡Visca D. Marsal!

L’alcalde y alguns regidors precedits, per l’agutzil, acompanyaren á D. Sanchez Martinez y Gonzalez y al senyor Jofre á recorre la població pera examinar l’emplassament de la font; entráren en la iglesia; pujáren al campanar per veurer los voltants de Rabós y tirar plans pera la carretera que s’havía d’obrir.

A las dotze la comitiva ’s dirigí envers la casa del alcalde hont tenian preparat un bon dinar, seguits de la quitxalla, topantse ab porchs y gallinas, aixordats pels lladrits de cans petaners esporuguits pels barrets de copa dels dos senyorassos; seguiren un carrer estret, sense empedrar, brut, fangós, casas de parets vellas, ennegridas, ab alguna eixida coberta de parrals, per tot enfilalls de figas secas y capsas de blat de moro; de moltas finestras penjan bandolas y pells de moltó, mollas de pixúm, que secan al sol; ne surten caps de donas y criaturas mogudas de curiositat, seguint, ab llur mirada encantada, aquella comitiva precedida per l’alcalde que parla castellá.

Atravessáren un’ era rodejada de matas d’etzavara, deturantse devant una porta espayosa: cá l’alcalde. Entráren, obrintse pás en mitj de sachs de grá, carbassas y rabaquets; pujáren l’escala, aguantantse ab la corda greixosa y lluhenta; entráren á la sala adornada, de garlandas d’eura que onejavan pel sostre, ab cistellets de paper de color ratallat que feya molt bonich; era obra de ’n Janot, l’agutzil; es molt trassut. A un pany de paret, á la dreta, en march de fusta envidriat, salpicat d’excrements de mosca, penja lo retrato d’Espartero molt caracterisat per sas dos pinzelladas de mostatxos del llábi superior, retallats arrán com dos mascaras sota ’ls narius. Ademés s’hi veuhen també quadrets que representan las peregrinacions del juheu errant… camina que caminarás!… En mitj d’ells, figurins de moda enmantllevats al sastre de Garriguella, encastats ab óstias á las parets; com també versos de ventall, comprats á Figueras, lo mercat passat, al marxant que para á la cantonada de la plasseta. Cada full de sa colecció de comedias, dramas, cansons y rodolins es subjectat ab gafas de canya lo llarch de cordills lligats ab claus plantats á la paret, pel vent.

A un recó de la sala, un rellotge de paret sense caixa, molt antich, d’hont penjan duas cadenas y dos pilons de ferro en mitj dels quals ’s balanceja, molt depressa, un péndul arrovellat, qual tich tach incomoda de tant marcat.

No hi faltan los dos armaris de recó, envidriats, ab llurs lleixas rublertas de pisa, gots, xicras, porrons de broch llarch, ampollas de xarops y aygardent anissat del camp de Tarragona; algun brotet de fábrega ab aygua dins un got.

La taula parada al mitj de la sala; lo fuster hi ha hagut d’afegir duas posts pera poder cabrer los convidats. Blancas estoballas y toballons que fan flayra de bugada. Los cuberts son de boix; cada any passa á Rabós un cullerayre de Tortellá que ’n vent de fins y grossers, ab gafetas d’arám per encendrer la pipa.

L’alcalde, petit, rabassut, cara riallera, de pa fresch, uns 40 anys, ’s frega las mans, tot satisfet, cridant la Sila sa muller que va atrafagada per la cuyna, y també son pare, un avi que fumava ’l pipot á la vora del foch de la llar, vell soldat d’Espartero, los presentá al futur diputat. Aquest se digná fer un compliment galant á la alcaldesa quí ’s torná roja, aduch que fos fet en castellá, mes, las donas, aixó de requiebros los entenen per intuhició encara que sian fets en rus.

Allargá també la má al veterá d’Espartero, diguentli que ’n sent á Madrit li faría donar una creu.

Vinguéren dos nens que jugavan ab un gosset, quins, al veurer lo senyor foraster, s’arraparen á las faldillas de la Sila, llur mare

¡Au! á taula! á taula!… que la rata ’m corre pel ventre, digué l’alcalde… Senyor Jofre… aquí… al costat de nostre diputat, y vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s’assentin hont vulgan.

–¿Qui vol dir? la Sila… prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.

–¿Que m’explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!… ¿’s figura vosté que la Sila es del bello sexo?… va errat: la Sila es la meva muller, tinguiho entés!… Noya; porta l’escudella!

La Sila surt de la cuyna portant ab sas duas mans una grossa sopera de pisa groga que posa damunt la taula; l’alcalde la destapa, ne surt una fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa, dona una remanada, y tot servint:

–Ja me ’n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé al pahidor… ¡Prou!… ¡caratsus!… ¡borrango!… ¡que fa!…

–¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera… ¡Sila! treu toballons y gots que ’ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y l’senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.

–¡Apa! noys; aquí va la carn d’olla… ¡patacadas!.. Senyo diputao: no fassi cumpliments.

Ya se puede atipar; ho pagan ’ls electors… capitol d’imprevistos; ¿veritat? secretari.

Al comensar, tothom era callat’ menos l’alcalde y lo senyor Jofre; lo senyor diputat ’ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d’haver traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.

–Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?… miri com se fa… y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del garrafó… Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría admiradors.

Lo senyor Jofre s’alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu lo mateix brindant per l’alcalde y poble de Rabós. Menos ’l senyor Jofre, cap ’l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que ’n Jofre feya d’intérprete.

A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla, St. Climent y demés pobles del districte electoral.

La lluyta s’enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut, estrany á la terra, imposat pel govern centralisador de Madrit, acudí als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría. Elecció renyidíssima, puig s’hi havia barrejat l’amor propi, y en Marsal n’havia fet qüestió d’honor.

Lo triomf de ’n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se brindá per la pátria catalana y per la representació del país per diputats de la terra.

Lo brindis de ’n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre Dret civil y demés llibertats perdudas, condempnant la política absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.

Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se ’n torná á Madrit, la cúa entre camas; mes com son gent que tant se ’ls hi ’n dona, que no fan cas de la llissó, que sempre está á la saga y no ’s cansan may, algun dia d’eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos de tota mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli… sortirá ab la seva, y ’s tornarán á restar com eran, representats per tots los Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez… y axis ballan á Mollet.

La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.

–Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en Joan á Figueras pera saber novas.

Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada, pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d’alegría, plé de pols.

–Está clar; mes no encara; ja ’n parlarém; primer aniré jo y després vindréu vosaltras.

Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig era un d’aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després, judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d’engany, de falsedat.

Quan se li demanava un servey, no ’l solía may refusar, lo concedía ab generós desprendiment.

Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en document ordinari, sense may recorrer á un notari.

–Marsal, ja m’está bé que fassis favors als teus amichs; mes, que ’t diré… no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m’apar que abusas de ta generositat.

–Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n’estich segur; si sabesses las provas d’amistat y d’afecte que m’han demostrat durant eixos dias d’eleccions…, no puch negalshi los favors que ’m demanan.

–Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.

En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre defalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell de nostra muller fa entreveurer un raig d’esperansa que ’ns reanima y nos salva.

Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per una exquisita sensibilitat.

La Teresa no sols estimava al seu marit d’amor d’esposa, mes ressentía també per ell un sentiment d’admiració degut á la superioritat en que tota muller ’s plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha donat pera guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.

En Marsal no s’havía may separat de sa muller; havían viscut sempre junts, compartint llurs penas y alegrías.

La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía no obstant una pena interior que no ‘s podía explicar, que la entristía y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!… del seu patrimoni qu’ era la nina del seu ull!… dels servents de la casa y de la masía!… ¡de las melloras que estava fent á sas terras!… ¡de la vida del camp per ell tant atractiva!… y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en mitj d’aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!…

¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l’honor, la confiansa que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li feyan un deber d’anar á Madrit; ja no podia recular.

Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. Da. Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá. Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu’ estaria pel camí, si trigaría á tornar.

May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras á corre ’l món.

–Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los interessos del pais…

¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la civilisació de abuy dia!…

En Joan collá la mula á la tartana. Da. Catarina volgué baixar la escala ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la estrenyé en sos brassos:

–¡Que Deu te beneheixi, fill meu!… las llágrimas li lliscavan galta avall.

La Margarida s’aixugava ’ls ulls ab son devantal, plorant com una Magdalena, al veurer partir son fillol.

La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá: ¡adéu! ¡senyor amo!… ¡Deu ’l guardi de mal!… torni aviat. Estrenyé la má á tots.

La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que ’l venian á despedir; á tots apretá la má ab efusió de cor.

Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no ’s podian resoldrer á separarse d’ell… ¡Quin mar de plors!… tothom estava conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa ’l conductor del tren qui d’una rebolada tanca la portalleta, sens compassió… Lo xiulet estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa ’l cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!… se ’n tornáren tristas, afligidas, ’ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont trobáren Da. Catarina al oratori que resava ’l rosari, pregant per son fill.

En Marsal, al deixar l’administració del patrimoni á sa esposa, nombrá no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de Masarách.

Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.

Es fill d’un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. ’S trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers elements d’instrucció.

Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l’enviá á Gerona aprop d’un seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran pagesos pobres com ell.

Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat, intel·ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de sa pobresa y humilitat.

Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un más prop de Masarách, ajudant á las feynas del camp, del bestiar, guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant las horas que podía fora del travall per’ alimentar sa intel·ligencia, repassar y estudiar ‘ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva qui l’apreciava molt per lo bon minyó qu’ era.

Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni. Fou allotjat en lo casal.

Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una vera satisfacció. Sólas, sense ’n Marsal, ’s haguessen trobat massa aisladas.

En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las demés estancias de la familia.

Acompanyat de ’n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de las masías.

Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de ‘n Francesch, la Mercé ab vestit curt, barret de palla d’amplas alas, riallera, esvelta, lleugera, cullint floretas, perseguint papallonas. s’havía fet un filat de gassa blava ab bossa, posat al cap d’una canya, per’ agafarlas al vol; no pera picarlas ab agulla en planxeta de suro… ¡quin horror!… mes sols pera contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra, jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat, seguint ab sa mirada llur vol capritxós á través dels camps assoleyats.

Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes propeta del más; seguiren un viarany dins l’arbreda que voreja la riera y closas, encatifat d’herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d’olms; molí d’hivern primavera y fi de tardor, d’una sola mola, de bassadas, puig que no porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.

Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada, barretina en má, saludantlos:

Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas, rossas com un fil d’or. La Mercé volgué acariciarlas posántselas á sa falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs brassets envers llur mare qui las hagué d’abrassar y petonejar pera ferlas callar.

La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera brenar.

Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d’allá ’s troba la vinya.

La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de calitja tota la cordillera pyrinaica: d’amunt d’ella, á gran altura, una aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d’or que encenen mitj cel. Al orient, al cap d’allá de la extensa planura, á través dels pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d’un blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas pel sol ponent.

Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s’assentá á terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com una perdiu.

Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas per la Mercé.

Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits per en Joan, encorvats á llur tasca, ’ls hi mostravan l’hermoseig de la rahimada que penjava dels ceps.

–Aquest any. Joan, si no ve cap pedregada. omplirém botas y tinas, digué ’n Francesch.

–Sí, te rahó; tenim una anyada com may s’havía vist, li respongué ’n Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent dels demés anys. So vell y may ho havía vist.

La vinya aquella ab las demés del terme ’s trobava baix la influencia de la primera invasió filoxérica.

En totas las vinyas dels termes d’Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga y Culera, ’s notaren ’ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment admesa es la següent:

Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba que dona massa vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer any d’invasió filoxérica may ‘s havian vist tants rahims, may s’havia fet tant vi. ’S comprén qu’ eixa benéfica sangría, quan es repetida, ’s torni ferida mortal. Per xó l’any següent, la vinya cansada de lluytar, dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de sopte com una ferida de llamp.

–Y donchs, Joan, qué penseu d’aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá la Teresa.

–Que vol que li diga… cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima per tot, ¡alabat sia Deu!

La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á ’n Marsal que ’l fará content. Prou ánsia deu passar de lo de casa.

Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la iglesia pera pregar.

La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada, clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al fons de la nau ’s veya un llumet blavench, de flama vacil·lant, débil, sens resplandor: la llántia del Santíssim.

Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada, macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.

–Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de nit.

Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa á la rectoría.

Pujáren l’escala; entraren á la saleta; vingué la majordona á rebrels. Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat; s’aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.

–¡Mes, santa dona! no veu qu’ es tart y som lluny de casa… No ’s molesti; ja hem brenat á la vinya.

Per l’aspecte de la sala ’s coneixía que la majordona era amiga d’orde y de netedat.

La rectoría de Masarách es pobre; prou ’s veya ab lo moblatge d’aquella estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva, qual color negre ’s havia tornat verdós.

La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres, y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets, puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial. Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui comparteix sa pobresa.

La Teresa, sa filla y en Francesch ’s despediren de Mossen Esteva qui los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja fosquejava.

L’endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la verema abundant que ’s preparava.

Feya quatre mesos que l’hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á la fonda d’Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol, aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias, sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor aragonés Goya tant hábil y original.

Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas impressions.

En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant segons son criteri, sempre en bé del pais.

No s’atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é intel·ligent criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no ’s podian avenir ab l’engany y l’astucia d’aquells homes de partit que sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch, catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents, sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d’ohir varias vegadas durant sa estada en Inglaterra.

Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per l’amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia, que no tenen mals de cap, segurs que no ’ls hi faltará la pluja d’or que las provincias expremidas abocan á llur capital.

Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa, de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á perdua de vista las onas d’aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol, sense cap matoll, sense verdor… un inmens desert sense oasis…

Prompte fou prés de spleen, d’anyoransa… Cap catalá de cor ’s pot fer á viurer en aquella terra hont tot li fa recordar l’absencia de sa patria estimada.

Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés ’s dirigí á la Estació del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la coronada vila.

Com se li dilatá ’l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació d’Almacellas tothom parlar en catalá!… Si hagués gosat hauría besat la terra de sa pátria!…

La Teresa y sa filla l’anáren esperar á la estació de Figueras; aquella estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab aquell xiulet estrident de la locomotora qu’ esqueixa ’l cor, emportantse lo ser estimat… Ara la campana te un toch joyós, argentí; lo plomall vaporós del tren que arriba ’s veu corre á glopadas per la planura, á través d’olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es estrident, al contrari, s’ha tornat sonorós, suau… conmóu y aumenta los glatits del cor… Ah!… reveurer lo ser que tant s’estima després de tant temps de separació!… quinas abrassadas! quina alegria!… En Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má del seu amo. L’anden era plé d’amichs y coneguts que havian vingut á rebrel… abrassadas, apretadas de má á uns y altres… se ’n veya un embull.

Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt, fent drincar sa joyosa cascabellada.

A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida, masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.

Ab la presencia de ’n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría torná en lo cor oprimit de la Teresa.

VII

S’apropava la diada de St. Miquel, diada de inauguració de la brema en tot L’Empordá.

Ja han arribat los boters de Figueras ab llurs fadrins y sas eynas. En lo pati y baixos de la casa se sent matí y tarda lo pim y pom de llurs massas; resserran ’ls cércols de ferro del botám y lligan vims á las samals.

La Vigilia de St. Miquel se nota en lo casal y masía gran animació: las donas escombran y destaranyinan la tina que conté més de tres mil hectólitres de vi, la fregan y netejan. Es tota enrajolada de rajola envarnissada de Valencia; lluheix com un mirall. D. Jaume, Deu lo tinga á la Gloria, la feu reconstruhir á tot gasto; es una de las melloras que al morir deixá als hereus Noradell. Los homes portan feixos de pámpols ab penjols de rahims, eura y llorer: ne fan garlandas ab cintas viroladas, clavadas ab simetría á las parets, al voltant de la tina.

La Mercé ha cullit del jardí garbas de flors per’ adornar los pitxells de la taula baixada dins la tina ab sos corresponents banchs.

La Margarida treu del armari de la roba blanca estoballas, toballons y cuberts de boix de Tortellá lluhents com marfil; las criadas atrafagadas paran taula.

Anavan á celebrar la festa de St. Miquel, patró dels vinyatayres, festa que ’s fá cada any en lo casal Noradell ab un abundant ápat y ballas al era.

Ja de bon matí s’aplegan á la masía boters, traginers, carreters, vinyaters, prempsayres, cullidoras jovenetas dels pobles d’aquells encontorns, esperant ab dalé la hora de sentarse á taula. Tots van mudats de festa; las noyas un ramet al pit, los joves un clavell al plech de la barretina; tot son riallas y festeigs. La Teresa y la Mercé se miran desde la eixida aquell floreig de jovent alegre.

–Deu vos guart, jovenalla, Deu vos guart… es molt estimat; tothom li vol bé. Va tot endiumenjat; levita de llarchs faldons, corbata blanca, barret de feltre, armilla groga; per sota d’ella penja una clau de rellotge, grossa pedra vermella quadrada, encastada de coure, del antigor. Se ’n pujá al casal á saludar la familia Noradell.

Y Mossen Esteva?… se fa molt esperar… deu tenir un bateig… sol arribar cada any al punt de mitjdia… no li agrada ésser matiner… menos que tinga poagra… Quin sentiment tindría!…

Tothom vigila ‘l rellotge de sol del casal. Es dels rellotges més bonichs del terme; rodejat de dos palmas pintadas de vert y blau, lligadas ab un llasset vermell; l’agulla surt de la boca d’una cara de lluna de galtas infladas, ulls grossos rodons, nas aixafat, que fa l’admiració d’aquells pagesos. Fa alguns anys que lo feu un payré molt saberut de la vila de Torroella de Mongrí, de molta anomenada; totas las caras de lluna dels rellotges del Baix Empordá eran fetas per ell. Parlava llatinorum y solía rodejar la cara de lluna d’una inscripció llatina. La del rellotge del casal deya Tego quod detego, inscripció filosófica qu’ era un enigme per la gent de Masarach. May ningú havia sabut lo que volia dir… y ne voleu de comentaris!…

L’agulla marcava tres quarts per las piadosas ó sia las dotze, hora de la dinada. Molts la vigilavan, lo cap enlayre, boca badada, badalls de gana. Lo mestre boter de Figueras, que ‘s pintava de sabi digué, al mitj d’un rotllo, qu’ ell sabía lo que aquellas lletras volian dir.

–Escoltéu bé… tots s’apropáren… Tego, ruchs –quod, més– detego que ruchs.

Mitjdía!… las piadosas!… á taula! á taula!… tothom corre envers la tina. Una escala de gat hi está posada. Las ninas volen baixar primer que ’ls noys… oh! cá!… cap se las escolta!… quins atrevits!… devallan en mitjs de crits y riallas fent enfadar los vellets, en Joan y la Margarida que no están per jochs. –Sí Mossen Esteva fos aquí aixó no succehiría.

Quan tots son aplassats baixan la familia y ‘ls amichs convidats. Mossen Esteva arriba tot esbufegant… de poch no hi es á temps… s’aixuga ’l front ab son mocador gran com un llensolet, de fil, blau ab quadrets ribetejats de vermell… ha tingut de batejar dos bordegassos… Just avuy!… quan fa cinch mesos que no ha tingut cap bateig!… L’heréu Noradell presideix; te al costat seu sa mare, Da. Catarina, qu’ ell y en Cabreta han ajudat á baixar; no ha mancat may á tan joyosa festa; diu que s’hi torna jove. Es costúm patriarcal dels Noradells que los passats de la casa han sempre celebrat fa centúrias.

Quin espectacle més original y pintoresch lo veurer tota aquella entaulada, al fons d’una tina espayosa que reb onadas de llum zenital per l’ampla obertura de la volta, reflexada per las lluhentas parets de rajola vermella de Valencia… deixant los extréms de la taula en obscuritat relativa y al centre una clapada de llum rogenca qu’ encén las caras dels convidats!… quadro extrany, de vigorós clar-obscur, com un interior flamench de taberna de Teniers.

Ans de comensar lo convit, en Marsal feu, com cada any, una curta invocació á sant Miquel. Tots s’alsáren ab molt reculliment, fora barretinas.

“Benhaurat sant Miquel, vos que ’n seu tant gloriós, benehiu la brema d’aquest any y lliuréu nostras vinyas de plagas y malórias.”

S’assentáren y vingan caixaladas… la virám de la Margarida pagava la festa; be prou ’s véya ab la plomissada y caps d’anech escampats pel pati. ¡Quina animació! ¡quin dinar mes alegre! ¡quina gana tothom!… ¡y quin xerricar!… L’apat ’s prolongá fins á las duas, hora en que la jovenalla ’s dirigí á l’era hont un tamborí y fluviol los feu ballar tota la tarda.

L’endemá, á trench d’alba, tota la colla prengué lo camí de la vinya, comensant la brema per la vinya de la Riera, y seguint ab las demés.

Quina matinada més hermosa, casi sens aygualera! Una faixa de bromas d’un nivell exactíssim envolcalla l’inméns amfiteatre de la alta crena pyrinaica; los cims més alts son daurats per los raigs del sol ixent, en tons d’un rosat pálit; una lleugera boyra s’extén en tota la plana de Castelló; ve dels estanys de la Muga hont se sent á voltas lo bruel llegendari. Allá, al Orient, un incendi d’or y foch encén ‘ls núvols estirats al horizont del mar… surt ’l sól expléndit, radiant; son reflexo, en lo raig visual, s’extén, lliscant sobre l’aygua com un riu d’argent fos salpicat de palletas d’or, onejant, tremolosas, enlluhernadoras. Los cims de sant Pere de Roda, las escalas d’Anibal, lo castell de Mongri, tot lo circo qu’ enclou ’l golf de Rosas, la planura del Empordá, ab sos olivars, arbredas, vilatges y cloquers, prenen un color daurat mes encés; s’alsa un oreig fresquet agradable, impregnat d’emanacions marinas.

Camins y viaranys van plens de corrúas de vinyaters que ’s crehuen ab las collas de cullidoras, donantse ’ls bons dias. Un alé de vida anima y alegra los extensos vinyats de las serraladas empordanesas.

A la vinya de la Riera s’hi aplega un floreig de noyas dels masos y pobles vehins, quiscuna ab lo seu cistellet sobre l’bras, posadas en renglera, faldillas retrossadas, devantalet de tela; tallan, ab ganivet de fulla reblincada, ’ls rahims que posan dins lo cistell, trahent avans ab cuydado los gráns dolents. Quan ’l cistell es plé, lo buydan dins las samals que ’ls hi portan ’ls vinyaters; los rahims son lleugerament prempsats y buydats dins la tina.

Ja ’l sól es alt y comensa á picar; ja s’sent lo brunzit de las abellas y vespas que ’s tiran dins las samals, atretas pel most; lo prempsayre n’es emborbustit; las manegas de camisa retrossadas fins al colze, una pedra plana á las mans, encorvat, pitja los rahims; ne treu ’ls brassos vermells que regalan de most llafiscós, mentres las cullidoras abocan dins la samal que prempsa llur cistell plé, fent lo rabiar de tant que li ’n tiran.

–¡A poch á poch que no puch aguantar!… y per ferlas despitar, ’ls hi passa sa má llafiscosa per la cara… ¡Uy! ¡Guidó!… ¡que n’ets de remaca!…

–¡Ciset, me la pagarás!… y tot fregantse las galtas ab lo corn del devantal… ¡aqueixa no te la perdono!

Tot es animació y alegría en aquell estol de cullidoras. n’hi ha de joves, de vellas, de guapas; mes hi domina la jovensalla. La Tuyas es de las mes aixeridas. ¿Y la Marió?… ¿hont es la Marió?… ¿que s’ha fet?… ella que tant havía recomenat á ’n Joan que no l’oblidés pera la brema!… Tot son cansóns y riallas. Una d’ellas, avispada, de fisonomía burlona entona una cansoneta nova, y totas repeteixen la tonada:

¡Ay! ¡la pobre Marió!
diu que vespa l’ha picada…
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Li clavá tan mal fibló
que sa galta n’es inflada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Son promés va aná trobá
que li tragués la fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡la pobre Marió!
si que n’ha sigut picada!…
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ell saliva li posá,
la galta torná rosada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡María Marió!
¡diu que vespa l’ha picada!…
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Fou curada ab un petó,
dols petó sense fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Sa galteta ’s desinflá
tot fent una riallada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ninas que rahims culliu
¡Ah! fugiu de la picada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
De la vespa lo fibló
deixa galta senyalada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

La Mercé, sa mare, en Marsal presidian á tant joyosa cullita, triant picapollas, pansas y moscats posats en panera, que feyan portar al casal pera ferne penjolls lligats ab cordill, penjats, y posats á secar al sostre del graner pera l’hivern.

La brema durá molts dias; puig que las cullidoras tenian de seguir totas las vinyas del patrimoni.

Los arrendataris y censalistas arribáren també al más ab llurs burriquets portant cada hú, dins duas samals, la carga de rahims de tres quintals que, després de pesats y anotats per en Francesch, eran prempsats y tirats dins la tina.

Los prempsayres, al pati de la casa, eran mitja dotzena; apoyats ab llarch pal, en cos de camisa, espitregats, calsas retrosadas mes amunt del genoll, ballavan la polka, fent saltirots dins las samals, trepitja que trepitja, passan d’una samal al altra peus y camas nusus que regalan de most… lo bull purifica tot… dihuen que la suharda de peus se l’emporta la brisa y dona cos al vi… En Marsal se havía procurat máquinas d’espellofar; mes l’aferrada rutina pogué més qu’ ellas: preferían porquejar ab los peus dins las samals. Es ben cert que llur invent data del patriarca Noé, ’l primer viticultor conegut d’aquell temps biblich; y hem de creurer que fou lo primer xerricayre qui ensenyá á nostres rebesavis á beurer á galet y que ho feu tant bé que va agafá la pinya… aixís ho deya lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

Los Noradells passaren tot lo día á la vinya. A mitj dia, mentres cullidoras y vinyaters feyan la dinada al ombra d’un cirerer, ’s dirigiren envers la font del Sálser hont se feren portar lo dinar.

La font del Sálser es un dels sitis més pintoreschs dels encontorns del casal; raja al peu del marge de la riera, en mitj d’un pilot de penyas esquistosas arrapadas d’eura y molsa, ombrejadas per l’arbreda. Com l’aygua es bona y fresca, en Marsal hi ha fet posar una taula rodona ab una mola vella del molí, y pedrissos al entorn. Lo raig surt d’un canó de ferro y cau dins una pica feta ab un roll de roure, que serveix pera posar enciám y ampollas en fresch.

Amanir lo dinar era á cárrech de la Mercé, ajudada per una cullidora. Aixó de poguer cuynar á fora es per ella una alegria: devantalet posat, brassos retrossats, tria l’escarola que posa á refrescar, prepara l’arrós, talla pernil, trosseja pollastres… ¡qu’ animadeta! ¡qu’ aixerida! ¡qué guapeta!… Mentres ’s troba en eix tráfech, arriba en Francesch.

–¡Oy que bé arriba! Francesch… me té que ajudar… si vol dinar l’ha de guanyar –Máni, Mercé; estich á las sevas ordes… y ’ls dos arreplegáren un pilot de llenya seca, fent lo foch entre duas pedras, al peu de la penya, hont se posá la grasala d’arrós ab pollastre. Culliren un enciám de créixens y ápit bort que posaren en fresch sota ’l raig de la font… ¡que bó! ¡quin dinar més delitós!… ¡may havian tingut tanta gana!

Després del dinar, la Mercé escalá lo pilot de penyas, arrancá una ridorta de clematitas, la enrotllá fentne una corona que ’s posá sul cap. –Mamá, miris ¿m’está bé?… estaba dreta damunt del penyám qual esquistosa negror feya ressortir sa esveltés, y la blancor del seu vestit de lleuger teixit clar. Las fullas de la clematita li habian desfet lo monyo; rissos de cabells rossos ondejavan sobre sa espatlla y son front… ¡qué guapa!… semblava la ninfa, la nayade de la font. ¡Com se la mirava, en Francesch!… ¡y quin glatir lo seu cor!… Cullí al peu de las bardissas, violas y pervenxas, ne feu tres ramets rodejats de molsa vellutada, d’un vert d’esmeralda, y tota joyosa, somrient: pápá… aquest pera vosté… aquest pera la mamá… y aquest pera en Francesch… en recort de la font del Sálser.

A posta de sól se ’n tornaren á casa. Hi trobaren l’oncle Paulí qui habia arrivat de la Escala. May cap any feya falta á la brema. Ja l’esperavan per la festa de Sant Miquel; mes l’oncle ’s fa vell, te més de setanta anys y lo poagre ’l té sóvint clavat á la cadira de brassos, los peus embolicats de draps de llana.

La Martina, sa criada, lo cuyda; es una cosina de la Margarida, de prou edat, que Da. Catarina li ha proporcionat; dona de seny, bona cuynera, molt ordenada, de sentiments religiosos, callada, sempre á sa feyna. Ab lo temps que ’l serveix, ha prés sobre d’ell cert ascendent de majordona; mes per ell tan se val; es home de pau y no vol discussions; mentres sigui ben servit y l’arrós á la marinesca cuyt á punt, li passa tot per alt.

La familia voldria que l’oncle Paulí s’estés ab ella, al casál; mes ell té sas costúms de las quals no ’s pot separar. Viu á la Escala, está com un canonge; caseta aixerida al carrer de mar, eixida cuberta d’un parral, prop de la platja; ben peixit per la Martina, y com es molt amich del peix ben fresch, se ’n regala. Té de molts anys una passió que l’acompanyará al clot: es pescador de canya; perxó viu á la Escala.

Per poch que ’l réuma y ’l temps li permetin, surt á las tardes ab sa canya y cistellet, sens oblidar lo xalabret, que no li serveix gayre, s’assenta damunt d’una roca á vora aygua, hi passa horas agafant peixets menuts que son tot espinas. Quan no agafa res ho atribuheix al esqué massa estantís; alashoras cerca curcullas y castanyas pé ’l rocám, perseguint cranchs, cullint fonolls marins pera confitar ab vinagre.

No deixa d’esser estranya la séua afició pera la mar, ell qu’ ha passat sa joventut al casal Noradell, en mitj de closas y terrossas dels camps; ¡mes! ¡qué s’hi fará! Ja sabém que la cassa y la pesca son duas passions que s’apoderan del home, fins que ha arrivat á la decrepitut.

Quin es lo farsayre qu’ ha definit lo pescador de canya de papanatas? Aquest epiteto no ’s pot aplicar al oncle Paulí que no té cap busca al ull, encara que sa vista flaquegi; no es gens tonto, malgrat sa poca instrucció.

Alt, magre, sempre afeytat, calvo, porta estiu é hivern un llarch gech gruixut ab fondas butxacas, com una samarra de mariner, y un jipijapa que fa deu anys li va regalá un patró de barco, amich seu, vingut d’América. Carácter alegre, ben humorat quan no té poagre, com tot vell solter; franch, plé de cor, estimant molt la séua familia, sa casa payral, hont hi passa temporadas á la tardor. Li agradan molt los rahims, y per la brema se ‘n fá un tip; diu que purgan y fan sortir… los dolents humors. Sa conversa es plena d’aforismes de molta sabiesa, trets d’un llibrot que comprá un any, als encants de Barcelona; lo té molt recatat; diu qu’ es lo guia del home de bé.

–Déu lo guart, oncle… ¡ja es hora de venir!… Si ’s descuyda fém la brema sens vosté… ¿Com está de salut? li digué ’n Marsal.

–¡Déu vos guart á tots!… jo, per ara, bé… ¿y vosaltres?… abrassant á sos nebots… ¿y la Catarina?

Vingué Da. Catarina, tot trico traco, repenjada á son bastonet; y ’ls dos s’abrassaren ab efusió.

–¡Tu sempre trempada!… ¡no ’t fas gens vella!… jo, si no fos lo reuma, encara gallejeria; mirém de fer anys: qui molt viu no pert lo niu.

–Dich qu’ estás molt bona y que ’t tornas jove… cridant á cau d’orella.

–¡Per ara tinch prou salut, gracias á Deu!… ¡Ah! ¡si no fos la sordera, y la vista que ’m flaqueja!… ¿y la Martina?

Aquesta comparegué á la sala ab un gros cistell que habia tret de la tartana plé de llagostas y un déntul de quatre carniceras que feu l’admiració de tots.

–Ho dirá algun ximplet que no hi entén pilota… Lo mes passat vaig agafar un nero de tres carniceras… ¿per qué rihéu?… ¿que no ho vols créurer?

–Oncle no ’m parli de política ni de castellans… n’estich retip. Parlim dels camps, de l’anyada, de la brema que aquest any es abundantíssima.

–¡Oydá!… ¡Joan! demá ‘m cridaréu de bon matí per’ anar á la vinya, ¿sentiu?

–¡Noy! pot anar; mes tingas present lo que diu ’l llibre de la sabiesa: tindrás sempre bon
delit si templas ton apetit… no menjant sino
de un plat tíndras bon ventrell, Bernat.

Passáren al menjador; en Marsal digué lo benedicite; ’s sentaren á taula saborejant las talladas de déntul guisat per la Martina ab such, all y julivert, á la marinesca ¡tenia mil gustos!

Després de sopar, en Marsal resá lo rosari; se donáren la bona nit, y cadascú á retiro.

VIII

La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm fins al colar lo ví.

La tardor s’apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las alosas s’aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt de sembrar.

Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de ’n Francesch, dirigiren llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos fillets espallifats, mitj despullats, que ’s veyan prop de la casa, xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que necessitavan.

–¡Ay! ¡Donya Teresa, Donya Mercé!… ¡Deu ’ls hi pagui la caritat!… y las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.

La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Francesch. També ¡qu’ estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y ella, que contenta després d’haver fet una bona obra! Semblava que la caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son cor.

Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de la branca d’un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de pel moixí que badavan la boca de gana.

La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes, destinats á morirse de fam, ’ls ampará criantlos.

Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l’altra no tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d’una volada á posarse sobre sa má.

La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur flayra barrejada ab l’olor d’encéns espargía per tota l’iglesia un aroma suáu y agradable.

Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l’ofici que no hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch, sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.

Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser es esculpit de branchs y fullám en mitj dels quals sobresurten dos caras d’angels que portan l’escut de la casa crehuat d’una torra enmarletada, una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera calada y tres plomalls.

Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel corch, y socorrat per las candeletas d’anar á oferir pegadas, los dias d’enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas endoladas.

Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách, feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina lo poble que porta ‘l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don Maurici, avi de ’n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d’argent que portava y lo jonch ab borla y puny d’or, qu’ era lo distinctiu de la noblesa.

Los honors y privilegis d’aquell temps han sigut escombrats per l’uracá nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias del cult. Mossen Esteva ’s feya un plaher d’esperar, los diumenges, la familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt, l’escolá lo portava á n’en Marsal que ’n prenia lo primer trosset.

La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós, caminant d’un pás maymó y pesat, guiats per l’agullada del boher… ¡Ah! ¡ah!… ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!… dirigintse al camp hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l’arada talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas, s’enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.

Per tota la extensa plana de Castellò s’ veuhen, fins á perdua de vista, negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera d’ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la sémen á punyats, confiant á la terra lo qu’ ha d’esser nostre pá de cada dia.

L’oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró. A voltas la Teresa y la Mercé l’acompanyan; es diversió que ’ls hi agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya, aprofitant de las llissons que li dona l’oncle Paulí.

Quan hi ha terbolina y que las anguilas s’escauhen á picar, la pesca ab botiró es molt divertida.

La llinya es un cordillet lligat ab una canya curta; per esqué una bala de plom foradada, abrigada d’un enfilall de cuchs terrers que ’s tiran á fons d’aygua sobre ’l fanch. Las anguilas, al sentir la farúm, surten del llot y pegan mossegada als rosaris de cuchs, trobantse momentaneament enclavadas ab llurs punxagudas incisivas. Al sentir l’estrebada ’s tira lo botiró depressa; conté sovint un penjoll de fins duas y tres anguilas, quinas, al caurer d’allá del marge, ’s desclavan, corren anguilejant pera tornarsen al aygua; pera evitarho ’s tiran dins un paraygua obert girat que ’l pescador té á vora seva, y aixís no poden fugir.

A mitj Novembre l’oncle Paulí parlá de tornarsen á la Escala. ¡Quin disbarat!… ¡ja s’ho podia treurer del cap!… ¡hont vol anar sant home qu’ estiga mellor!… Mes ell, al casal, trobava á faltar la marinada, las emanacions salitrosas que ’s desprenen de las algas y molsas encastadas al rocám, aquella fressa monótona, dormidora, de la saga y rassaga de las onas que s’estrellan contra penyas y esculls.

–Home, oncle no se ’n vagi, li deya en Marsal; vindrá ab nosaltres á passar l’hivern á Figueras; veurá las festas de Carnestoltes, las funcions de la setmana santa.

–Sí… y tú á lo mellor ’m deixarás per anar á xerrar ab los madrilenys á las Corts… no estich per carnavaladas y professons; á la meva edat, á caseta… ¿no es veritat, Martina?… aquesta endressava per la sala.

–¡Ay! Don Paulí, no l’aprobo… fa tants anys que no he vist las professons de la setmana santa!

–Donchs, si ets bona minyona, te prometo que ’t deixaré anarlas veurer á Rupiá hont hi llueixen los estaferms més bonichs, que ni á Barcelona.

–Sab, oncle, qu’ es vosté ben poch agradós, digué la Mercé ¡tant plaher que ’ns faria!

–Noya, no insisteixis; ma resolutió es presa… á la meva edat: qui surt de casa pert lo seny y l’ase… ¿ho entents?

Fou tant lo que insistí que, al cap de pochs dias, ell y la Martina, després d’haverse despedit de tots, pujaren á la tartana y en Joan ’ls acompanyá fins á llur casa.

Pochs dias després tota la familia aná á Figueras pera passarhi l’hivern, com cada any, quedantse al casal en Francesch, en Joan y la Margarida; ab lo servey de la masia.

Al hivern son pocas las feynas del camp que consisteixen solament en llauradas de fons goret pera estobar la terra, batuda y replega de las olivas y desfer l’oli al trull.

En Francesch, fora en Marsal, dirigia ’ls travalls d’hivern del patrimoni. Al trobarse sol en lo espayós casal, suara tant animat per la familia Noradell, y ara tant solitari, fou prés d’una tristesa singular que no ’s podia explicar; allavors comprengué lo gran afecte que havia posat á la familia de son benefactor, ja que la separació li causava tanta pena.

Passava los dias á fora, recorrent los camps, anant ab lo bestiar, vigilant las prempsadas del trull, hont hi trobava sovint en Rafel y en Joan que xucavan una torradeta; mes, quan se venia al vespre, y que ’s posava á taula pera sopar, no tenia gana. La Margarida qué ’l servia li deya: ¿senyoret, que no está bó? ¡lo jovent ha de menjar!… mes ell, apenas li responia.

Los dias de mal temps se ’n anava ab en Joan á passar las tardas y las vetlladas á ca ’ls masobers, sentat al escón, vora la llar, conversant ab ells, per distraurers. Sols lo travall intel·lectual li era un alivi. Passava llargas horas en son estudi escribint los seus pensaments íntims, sas impressions, los recorts de sa tendra jovenesa al costat del seu benefactor, canonge de la Seu de Gerona. Veya en son esperit las funcions explendents de la catedral negada en boyra d’encéns, en mitj dels acorts harmoniosos del orga, dels cants de la pregaria, del fervorós reculliment dels fidels… Ab quina devoció pregava oferint á Deu tota la seva ánima, son porvenir, sa vida! demanantli de tot son cor que li fes la gracia de poguerlo un dia servir en lo sant Temple, revestit del sagrat ministeri… ¡ah! ¡que ’n seria de felís! alsava sos ulls al cel y sa ardenta pregaria s’enlayrava, ab las volutas d’encéns, envers los finestrals de sants y santas encesos per nimbos de colors esclatants… Mes Deu no ho volgué: la inexorable mort li robá son benefaetor… ’s tornava trobar orfe, desamparat, demanant al travall de la terra lo pá de sa subsistencia… quan la Providencia li enviá la honrada familia Noradell. També ¡que ’n estava d’agrahit! ¡Oh! sí, era gran l’afecte, l’estimació que tenia per ella!… Passava nits d’insomni; la seva ánima volava pels espays, en las altas regions del cel blau portada per un torbellí de bolbas d’or… se despertava conmogut, frissós. La pálida claror del alba lo trobava sovint despert.

Una tarda de fí de Novembre, en Francesch baixá al jardí; no hi havia cap flor; las geladas de la nit havian mustigadas las pocas qu’ estavan á recés; sols en un recó del terraplé, sota un pilot de fullaraca arremolinada pel vent geliu, vegé traucar qualcuna viola de rica fragancia; ne feu un ramet, lo portá dins la cambra de la Mercé, lo olorá ab frenesí, lo posá ab aygua en un jerro de porcellana damunt lo tocador. Mentres se retirava, al volguer tancar la porta, la tórtora, vegent oberta la finestra de la cambra de sa mestressa estimada, entrá d’una volada, parantse sobre ‘l mateix tocador. En Francesch, atendrit, conmogut, la volgué cariciar; més ella no ’s volgué deixar agafar; doná una volta per la cambra y fugí per la finestra oberta… allavors s’assentá sobre ’l canapé, lo cor oprimit, prés de fonda tristesa, ’s tapá la cara ab sas mans y sos ulls s’ompliren de llágrimas!… ¡Oh! sí, era gran l’afecte que ’n Francesch ressentia per la familia Noradell!… ¡ha fet tant per ell!… per xó s’explicava sa melancolia, son neguit… Mes ¿anava acertat? ¿era ben cert que las séuas llágrimas provinguessen del afecte que tenia per la familia Noradell? Ell, aixís ho volia creurer; mes no s’adonava que eix afecte que tant l’entendria era dominat per un altre sentiment nascut de sopte en lo fons del seu cor qu’ ell no s’explicava: era ferit per la guspira del amor… eixa guspira psicológica que conmou las fibras mes fondas del ánima, que fa extremeixer tot nostre ser, com s’extremeix l’humil flor montanyesa quan obra son cálzer als raigs hermosos del sol d’Abril.

En Francesch era tant apreciat per la familia Noradell, era tanta la confiansa que per ell tenia en Marsal, que no tingué cap reparo á entregarli la direcció y administració del seu patrimoni, durant sa ausencia del casal. La familia lo considerava com de casa; tots l’estimavan, amos y servey.

Lo seu carácter ’s ressentia de la educació rebuda al costat del senyor Canonge; los principis religiosos havian arrelat fondament en ell. Havia arribat á 23 anys sens que la pau del seu cor hagués sigut turbada per cap sentiment profá tan inherent á la jovenesa. Era possehit d’un sentiment perfumat de poesia mística.

De regular estatura, cara lleugerament gravada de pigota que havia tingut á quinze anys, mirada intel·ligenta; se notava en sa fisonomia un no sé qué de simpátich, de bondat, que accentuava més sa barba sempre afeytada, sens dubte en recort de la carrera sagrada en qué devia entrar.

Anava cada dia á missa matinal que Mossen Esteva deya á las sis. Acabat de practicar sos debers religiosos, anava á sa feyna, sia ab los trevalladors, sia á son despaig; portava la comptabilitat del patrimoni.

Quan hi es la familia dina sol després dels seus amos. Quan va entrar al casal, en Marsal, sempre tant franch, l’ho volia admetrer á sa taula; mes sa esposa li feu entendrer que, com á dependent de la casa, no convenia eixa familiaritat, ademés que en Francesch seria mes lliure. En efecte, del contrari, ben segur que aquell jove, ab sa humilitat y timidesa, hauria sigut ’l primer de trobar que no estava en son lloch.

La casa dels Noradells á Figueras es en un carrer céntrich, prop la Rambla. Casa antiga, d’estancias espayosas ben mobladas. Los baixos son arrendats á botiguers; la familia ocupa lo primer pis; lo segon pis es arrendat á una senyora, viuda d’un coronel retirat, que hi viu ab sa filla.

Los Noradells portan una vida molt retirada. En Marsal va al cassino á fer lo tresillo; sol anar de quan en quan á Masarách á donar una ullada al patrimoni. La Teresa y la Mercé fan y reban visitas pocas; van á missa cada dia y assisteixen á las funcions religiosas que ’s celebran sovint á la iglesia de Sant Pere; son fillas de Maria, de societats de beneficencia, y de la devoció á Sant Joseph.

Da. Catarina, los dias de mal temps ’s fa portar á la iglesia ab carruatge ben tancat per resguardarse dels ayres.

La Mercé havia cumplert sos 19 anys; ja era hora que ’ls seus pares pensessin en son pervenir. Vivint á Figueras sempre al costat de sa mare, passant la major part del any á llur casal de Masarách, no coneixia del món si no la hermosa naturalesa, las funcions religiosas y los tertuliáns que venian á passar la vetllada los diumenges; no havia estat may en cap reunió ni molt menos al teatre. Los dias de festa á las tardas la familia anava á donar un vol pels camps als voltants de la vila. Pujavan sovint á la carretera del Castell, fins al peu de las murallas, pera admirar lo grandiós panorama que ’s descobre desde aquella altura: tota la extensa planura del Empordá enclosa dins lo círcol de la cordillera pyrinaica, limitada al horizont per lo golf de Rosas y massiu montanyós de Bagú, dels Angels y Rocacorba.

Solian anar raras vegadas á passar la vetlla á casa de las tias Manelas, tres germanas solteras de prou edat, parentas dels Noradells; més com Da. Catarina se havía de restar á casa pels ayres frets de la nit, per no deixarla sola, la tertulia dels dias festius se feya á ca ’ls Noradells. Hi venian las tias Manelas, algunas amigas més, acompanyadas de llurs marits; y mentres ’ls homes jugavan al tresillo ó á la manilla, las senyoras, després d’haver molt enrahonat de flochs, puntas, funcions d’iglesia, del Jesuita que predicaría lo novenari d’ánimas, acabavan la vetllada fent la lotería á céntim lo cartró.

També hi venian las senyoras del segon pis: Da. Bibiana, la viuda del coronel retirat, que te no mes per viurer sa paga de viudedat, y sa filla Emilia, amiga de la Mercé; son poch ó molt de la mateixa edat. Pobre noya! es poch afavorida de la naturalesa; se sembla á son pare, lo coronel; te més faccions masculinas que femeninas. Més á 19 anys, per lletja que sia una noya, té, com se sol dir, la hermosura del diable, qu’ es la tendror de la primavera de la vida.

Pobre Emilia! es guerxa!… defecte capital que ’s perdona al home, mes nó á la dona per jove que sia. Los ulls son l’espill del ánima; en ells se reflexan los sentiments, las impressions més fondas del cor: una mirada diu tot, mes una mirada guerxa no diu res, causa pena y un aparta instinctivament la vista d’aquella aberració.

Eix defecte físich era compensat per las sevas qualitats morals, de bon cor, bons sentiments, carácter amable, molt sensible, talent natural, dotada de molta intel·ligencia.

Mentres las mamás y tias Manelas parlavan de lilaynas, de flochs, capritxos de la moda, de la reunió tal ó qual, las duas, apartadas de la tertulia, se refugiavan dins la cambra de la Mercé pera poder conversar á solas; conversa íntima de duas joves cándidas, senzillas en la qual no obstant se podia endevinar lo carácter d’abduas.

Parlavan dels balls y reunions que ’s preparavan pel Carnaval en las que la Mercé havia d’anar per primera vegada.

–Que cosas tindrás pera contarme!… jo ja so resignada! li deya la Emilia, los ulls negats de llágrimas.

Quina resignació més dolorosa!… á 19 anys!… en plena florida de sos ideals, de sos somnits daurats, de sos sentiments rebossant de tendresa!… de sas ilusions que s’enlayran envers lo cel blau, com los fils ténues de la Verge, impel·lits per lo ventijol de primavera, que joguinejan en un raig de sol… un ánima adolorida que cerca una altra ánima pera oferirli los tresors de son cor verginal… y al mirar la Mercé… –tu ets guapa, rica… no ’t faltarán partits que podrás triar… mes jo, pobre de mí! qui m’estimará!… Deu meu!… Deu meu!… y las llágrimas lliscavan sobre sas galtas.

–Emilia, amiga meva!… no ’t desesperis! tas hermosas qualitats morals seran un dia apreciadas; trobarás un ser digne de tú ab quí serás ditxosa… t’ho desitjo de tot cor!… y abrassava sa amiga ab tendresa, aixugant ab son mocador de batista sos ulls plorosos. Vuy que vinguis al ball ab mi… ja n’hem parlat ab la mamá… ja está decidit… vuy que ’n sias ben convensuda… y entrant al saló, se recolsá, molt carinyosa, sobre la butaca de Da. Bibiana:

–Veritat que la Emilia vindrá al ball ab mi, y que vosté també l’acompanyará?

–Oh! si, digué la Teresa, han de venir; ho demano pera la Emilia… Bibiana, vosté no m’ho pot refusar… sortirém de casa junts.

–Ay! mamá, que sí! que sí!… y l’abrassá, tota joyosa, fentli dos petons.

Aquell any lo Carnaval á Figueras fou molt lluhit. Los oficials del batalló de Cassadors de guarnició del Castell, ab los joves de bonas familias de la mellor societat, donáren balls, reunions, cabalcadas lluhidíssims.

Feya dias que ’s parlava del ball del Cassino, ball de gran etiqueta donat pels joves á la bona societat figuerenca.

Molts dias avans, las duas amigas ja estavan atrafegadas ab llurs preparatius, no deixant la modista en repós; no dormian de contentas. La nit del ball ni gana tingueren per sopar; lo que feu enfadar Da. Catarina que deya que lo jovent del dia no valia ’l de son temps:

–Ets una llepa fils!… jo á la teva edat quan havia d’anar á sarau, m’atipava bé pera tenir coratge y fer flaquejar los balladors.

–Mamá no puch fer més… es com si tingués un tap á la gola que res deixa passar.

A las nou entráren las tias Manelas pera assistir á la toileta de llur nevoda; totas se ficaren dins la cambra de la Mercé, ajudant á vestirla. Pobres tias! lo cor se ’ls hi n’anava! hi ressentiren lo contre colp de las emocions de la Mercé, que no havian may conegut en llur joventut perduda; eran de las flors que no granan!…

A las 10 entráren la Emilia y sa mare; era convingut anar junts al ball. Qu’ eleganteta es la Emilia ja vestida! que be li escau lo vestit de gassa blau de cel ab la camelia blanca clavada al costat del monyo! Quin cos més bufonet! Las tias la felicitaren, trobant qu’ estava molt bé y que feya goig. Ella somrient, aná á abrassar á son amiga ja també vestida.

Per fí arribá l’hora d’anar al ball; Da. Catarina que se ’n anava al llit, desde sa cambra, las volgué veurer vestidas… entraren las dos fentli una reverencia ceremoniosa de princesa; y al donarli la Mercé lo bes de la bona nit –que tal padrina? –Be, molt be!… sou guapissimas… sobretot no us canséu… ¿sents, Teresa? fes que no surtin suhadas y no prenguin cap ayre… anéu! anéu! y divertius bé!

Se posáren llurs abrichs de pelfa y pujáren, ab llurs mamás y en Marsal, al carruatge que las portá á la porta del cassino.

Pujaren al primer pis per l’ampla escala encatifada, adornada de gerros de flors; al arribar al replá, los joves de la comissió d’obsequis, las desembrassaren de llurs abrichs y oferíntlashi lo bras, entraren ab ellas al saló de ball, ja omplert de senyoras.

Eixas duas jovenetas que feyan llur entrada al món elegant, cridáren l’atenció; la Mercé sobretot feu sensació. Sentada al costat de sa mare, son trajo de gassa blanca clapejat de poncellas de rosa molsosa, un pomet de rosas al pit, un altre al cap ayrosament posat, sense cap joya, alta, esvelta, sos brassos núsus lleugerament coberts de gassa diáfana, grassets, rodons, d’un blanch nacrat, guantats fins al colze, peus bufonets calsats de sabatetas de satí blanch, sa cara animada, expressiva, ab adorable somrís… era guapíssima.

La Mercé se veya rodejada de richs hereus; tenía tots los balls promesos; notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se ’n veya un embull. Un d’ells en particular molt obsequiós, lo jove Lluis Maresch, insistía pera ballar ab ella; semblava que se la bebía ab sa mirada.

–Ay!… esperis… m’apar que la tinch promesa… y mirantse ’l carnet… si, veu?… li deya somrient… li daré lo primer vals.

La orquesta tocá la Americana; tot seguit ’s presentá lo seu ballador, jove oficial d’artilleria; ella s’alsá, posant son vano á la falda de sa mare, y lleugera, graciosa, s’entregá ab languidesa als brassos del seu ballador; ’ls dos se barrejaren en lo torbellí de las demés parellas, seguits per la mirada envejosa, plena de recansa, del jove Lluis.

La Emilia ballá també; mes coneixia que ’ls obsequis dels joves eran per ella sols un deber de galanteria.

¡Quina reunió mes distingida! los joves ab frach y corbata blanca, las senyoretas ab trajos elegantissims, las mamás escotadas, lluhint llurs joyas de boda, sentadas en duas rengleras de cadiras que voltan lo saló; lluminaria expléndida, flors per tot ab profusió, gelats, refrescos oferts ab galanteria pels joves del cassino. Los papás son al saló del tresillo. Un grupo presidit per en Marsal hi parla de política, de Madrit, tractats de comers, de la miseria en que está postergada l’agricultura…

Al sortir la Mercé y la Emilia, ab llurs mamás, ’s precipitá lo jove Maresch al vestidor, donántlashi llurs abrichs ab molta finura.

¿Quinas impressions produhí lo ball á las duas amigas? m’apar seria una indiscreció d’escoltar las confidencias que ’s feren; mes per la alegria y bona humor de la Mercé y la tristesa resignada de la Emilia, hem de creurer que produhí á la primera gran satisfacció y á la segona indiferencia.

Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball; puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella responia ab una rialla, tornantse roja.

La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas abrigadas dins l’invernader, sos pobres, sa tórtora: No ’n passis ánsia, li deya sa mare, en Francesch se ’n cuyda –quan tornarém á Masarách la tórtora s’haurá tornat esquerpa y no ’m voldrá coneixer; estimará més á ’n Francesch que á mí… si fos aixís á fé ’m sabria greu.

Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s’ha entrat á la Qüaresma; á las diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s’hi celebra ’l novenari d’ánimas anyal. L’altar major endolat; s’hi veu una decoració de bona perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo Purgatori, d’hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos enfonsats de reys coronats, frares, bisbes, generals, criaturas, donas; fins s’hi veu un pápa.

Lo que crida més l’atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere, pel novenari d’ánimas, son las pinturas que ’s vehuen enqüadradas en marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys, generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li correspón: lo rey ab manto reyal folrat d’ermí, ceptre á la má; lo general ab l’espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions arrengleradas sobre ’l pit; la princessa jove y guapa vestida ab elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc.. s’hi veu també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj cos calavera y l’altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura corresponent.

Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas horrorosa impressió… ¡la mort juntada ab la vida!… mitj cos carnal y sa mitja carcanada… un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada y del altre… ¡quin horror!… may ’s havia trobat imatge mes esglayadora de las paraulas terroríficas de: ¡Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris!

Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué prescindir més d’anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li havia donat lo pais.

Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.

Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat los prechs dels seus electors. En una reunió d’amichs, propietaris y electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat, respongué: –pero, senyors, la meva representació no serveix pera res. Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben que aquells homes de Madrit que ’ns governan, no fan cas de nosaltres; per tant que demaném ab justicia, no ’ns escoltan per res… En veritat ’ls hi dich; ’s podria aplicar á la capital castellana alló de ¡Roma veduta fede perduta!… y per no perdrer la fé de la pátria catalana ’s necessita possehirla en alt grau. Desgraciat ’l que ’s troba barrejat en mitj d’aquells partits heterógeneos guiats sols per l’ambició del poder!… Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada Catalunya. Y permetim que ’ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; ’ns aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l’antipatia de rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació, mes sí, á una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya, després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia –nostra generació no ’l veurá encara– en qué, lo regionalisme s’imposará per la forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.

No tots participavan de las ideas de ’n Marsal; deyan que ’s feya ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania; que la unió fá la forsa: que lo regionalisme ó federació ’ns faria tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.

Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns centralisadors y despótichs que ’ns sembla natural de viurer aixís: ’ns trobém com los aucells engaviats que han perdut l’us de llurs alas y que, si se ’ls treu de la gabia, hi tornan entrar d’ells mateixos.

Vingué ’l Mars. Després d’haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa mare, á passar una temporada al casal.

Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se ’n torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.

La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons, sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al colomar fent volar ’ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre ’l teulat del casal, hont los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las femellas pera ferlas tornar al niu.

La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas posadas quals pollets eran á punt de naixer, n’hi havia que ja picavan la closca.

¿Y la tórtora?… ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no vingué.

–Ja ho deya jo que s’havia tornat esquerpa… De prompte vingué d’una volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta! ¡mes que dolenta!… ¡no t’estimo!… y la patonejava, cariciantla.

La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant ’ls armaris de la roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot ben ordenat. L’oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de rica flayra.

Da. Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d’estám.

Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada, que donavan tant neguit y melancolia á ’n Francesch, renaix á la vida, desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.

La naturalesa s’espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s’estén sobre camps y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos boyrosa ’s perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara; tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.

Eixa vida animada del casal Noradell era entristida per l’absencia de ’n Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de tristesa; cada vegada que ’l correo li portava carta de ’n Marsal, tenia un sobresalt com quan se pressent una desgracia. Tremolava per son estimat espós… saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa familia!… ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar de casa, del seu home, com dihuen los inglesos!… si cau malalt ¿qui ’l cuydará?… Reflexions totas que ’ns fan coneixer los sentiments bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.

Ella no ’s feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la honra de representar ’l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era encarrilat.

En Marsal feya un mes qu’ era á Madrit; se havia fet amichs; fou presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las costúms madrilenyas y ’s trobá afiliat al partit conservador, atret per los afalachs dels caps d’aquell partit.

L’hereu Noradell tenía talent; ’s feu coneixer prenguent la paraula al Congrés pera defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una importancia merescuda.

En Marsal ’s feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta que ’s jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas importants.

Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya, deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá (un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y cotxero.

Los seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que s’acabavan en lo saló de joch, fins que l’alba clarejava.

Un dematí que la Teresa y sa filla ’s passejavan al jardí, cullint flors per l’altar de la iglesia de Mararách, lo carter ’ls hi portá una carta de ’n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.

¿Com s’explica eixa dolorosa impressió que ’s ressent al rebrer una carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que ’s desprén d’ella un fluit que dimana del sér estimat. s’obra la carta, tremolant, y raras vegadas ’l pressentiment nos enganya.

La Teresa, en lloch d’obrir la carta, entrá dins sa cambra pera comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de ’n Marsal li havia produhit aytal impressió. –Vés, digué á sa filla, ves al oratori á pregar la Verge; jo vindré d’aquí un rato… tancá la porta de la cambra, s’agenollá sobre ’l reclinatori, alsá ’ls ulls com per implorar l’auxili del Cel, obrí la carta y llegí:

“Estimada esposa: ha arribat l’hora de cumplir la promesa que us vaig fer de venir á Madrit… li contava son cambi de vida, la casa que habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey… Aquí trobarás un palau digne de tú y de ma filla… reberéu las visitas de las familias ricas y aristocráticas que m’honran ab llur amistat. No vuy que siguéu enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách… Ma mare es prou ferrenya pera empendrer lo viatge… Nostra renda ’ns permet de viure á Madrit gran part del any, fins que ’s tanquin las Corts… Deixa á ’n Francesch lo cuydar ’l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y després d’alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts cap á Madrit.”

¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!… que s’ha fet aquell carinyo tant afectuós de ’n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant rebossava en sas cartas!… ¡aquella anyoransa de la vida de familia!… Ara ’s veu que una idea sols ’l domina, idea d’orgull, de vanitat, de volguer figurar. Se coneix que ’l seu cor, al contacte d’aquella societat de que parla, se li ha mitj glassat.

Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un perill, una desgracia que ’ls rodejava… ¡Deu meu! ¡Deu meu! ¡ampareulo! ¡y amparéunos!

Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al costat seu. Moment després sortiren las dos.

–¡Mamá!… ¡quina sorpresa!… ¡anirém á Madrit!… ¡ay! ¡que contenta!… y vosté… ¿perqué es trista?… ¡vosté ha plorat!… ¡mamá meva!… ¿que té?… y l’abrassá ab tendresa.

Da. Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un gat angorá, l’estimat de la padrina.

La padrina ’s tragué las ulleras de sobre ’l nas que ficá ab calma dins llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá ’l cap y los ulls envers sa nora y fillola:

–¡Jo!… ¡á Madrit!… ¡á la meva edat!… ¡corre ’l mon!… ¡nó!… ¡nó!…

Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida… ¡lo deixar eixa terra seria ma mort!… Sembla que mon fill ha perdut ’l seny de volguer feros anar á Madrit, á la Cort!… Ay, ¡pobre casa!… ni vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!… ¡nó! Teresa, no comptéu ab mí… y ab lo mocador s’aixugá una llágrima que li lliscava galta avall.

¡Que ‘n tenia de rahó, Da. Catarina!… ¡Oh! sí, la Teresa pensava com ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo, volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima de son desprendiment, de sa generositat… ¿Qu’ era ’l patrimoni Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d’aquells magnats de la Cort?… ¡Un patrimoni empordanés volguer ’ls hi fer cara!… ¡quin atreviment!… lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula… s’havia d’estrellar en cinch mil trossos!

Per xó la Teresa, d’una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de comprometrer seriament lo seu patrimoni.

Eran á primers d’Abril. La naturalesa s’extremía al rebrer l’alenada de la primavera.

Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse; l’arbreda prén un tó groguench que cada dia ’s va apropant á verdós.

L’herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L’humil viola boscana ja ha perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya espelleix per tot arréu.

La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra verdor. ¡Qu’ hermosas son las matinadas! ¡quin refilar ’ls aucells! Ja van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los tórts han fugit; ja ’s vehuen pinsáns y lluhers; ja ’s sent al horta y per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu, y alashoras, ab quins refilets celebrará sa lluna de mel!

Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más. Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist, pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s’aixecá, aná envers ellas, traguentse la barretina, saludantlas:

–¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un pam de brot, y per ara no ’s veu cap senyal; los brots que surten son escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no brotan… ¡dolenta malura haurán agafat!

–Totas las vinyas del terme son aixís, digué ‘n Francesch; dihuen qu’ es la filoxera.

–¿La filoxera?… ¡Déu nos ‘n guart! respongué ’n Joan. Dihuen qu’ allá hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.

–També son malaltas; ’s diu si son filoxeradas. Vosté sab que fá pochs dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está bé, demá iré á donarli part.

La Teresa no li respongué sumida qu’ estava per las reflexions que s’apilotavan en son esperit.

Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.

Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix pensament, digué:

–Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d’Espolla, me feu veurer l’altre dia un’ arrel ab lo microscopi, que n’era rublerta.

–Francesch, se ’n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.

Pochs dias després d’haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa, vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l’alcalde, lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps per a matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan s’arrancava ‘ls pochs cabells blanchs que té al clatell, al veurer que aquells sayóns destruhian sens pietat la vinya de la Riera, la nina del seu ull, qu’ ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims tant dolsos!… Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas… fan seguir las vinyas tot arréu… ¡quina calamitat!… ¡aixó no ’s pot permetrer!

Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan per orde del delegat del Gobern.

Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós, recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar llurs alcaldes: –¿qui ha donat aytals ordes? deya un –’l que s’atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo ’l cap! –m’han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme mitja cullita! etc., etc.. Tot eran clams y amenassas… Anavan en tropell á demanar al delegat castellá que, per l’amor de Déu y dels sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de defensa.

La gent enrabiada s’armá de garrots y escopetas; los arrancayres, xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.

La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: “las vinyas, lo principal réddit del patrimoni s’anavan á morir víctimas de la filoxera!… ¡que será del patrimoni Noradell!… Nó; Marsal, nó: en lloch d’anar nosaltras á Madrit, ets tú qu’ has de venir. Deixaho tot; lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats; dihuen que si ‘l mal no ’s pot deturar tením vinyas tot lo més per un any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey… ¡Déu vulga que ’l trobéu!… Considera, Marsal, que si ’ns falta ’l vi tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu’ estich jo trista!… ¡no sé perqué ho veig tot de color negra!… ¡desde qu’ estás fora qu’ ha fugit per mí l’alegria! ¡quan ’m trobo sola las llágrimas humitejan los meus ulls!… ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l’espay volant envers tú!… ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de ta filla, de ta esposa que tant t’estiman!”

Eixa carta arribá en mans de ’n Marsal á las deu de la nit, en mitj d’un brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri. Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs polítichs de ’n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.

Al sortir del menjador passáren al saló (il·luminat á giorno). Prés lo café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; ’s jogá al trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella nit més de quatre mil duros.

Los convidats s’havian retirat. Al trobarse sol, l’hereu Noradell, entrá en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí ‘l balcó per’ aspirar l’oreig del matí.

La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que insensiblement ’s torna vermell més encés. Desde ’l balcó veu, negada de foscor, en líneas y massas confússas, tota la llargária del ampla carrer d’Alcalá, descubrint un tros d’arbrat del passeig de la Castellana.

Los fanals del gas ’s van apagant successivament. Carros d’hortelans, ab llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á llur feyna; molts d’ells ’s deturan á la cantonada, devant d’una taula hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta d’ayguardent.

En Marsal tancá ’l balcó, ’s sentá en una butaca, posá la lámpara damunt la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.

La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com molts, creya que ’ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s’havian fet fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas, corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!… Las reflexions de sa esposa, lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y de joch… ¡Oh! ¡no!… ¡es imposible tanta desgracia! ¡lo meu cap s’obra!… segut, recolsat, damunt sa taula d’escriurer, lo comprimia ab sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia presentat ab tanta realitat.

Se ficá al llit sense poguer conseguir la són. –¿Qué fer?… ¿anarhi tot seguit?… sí, ho cal… mes no es tanta la premura… ademés que res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á ’n Francesch que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y ’m faré cárrech de lo que hi ha.

L’hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d’anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la política!… ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian d’ell si se ’n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casa de banch de Madrit!

¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu’ha fet del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa enteresa catalana?… ¡Oh! sí, Roma veduta fede perduta… ¿no es veritat?… Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d’Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla y escriu en castellá als seus electors empordanesos… ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó Filipinas hont en poch temps se fará la barba d’or!…

¡Pobre pátria meva! Qué ’n tens de fills ingrats que ’t renegan, que t’abandonan, que no ’t volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!… som un estól aplegats al voltant teu que no ’t deixarém may, que t’estimém de tot nostre cor, ab deliri!…

Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca, feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.

En las vinyas del plá la vegetació ’s conservava encara; mes de rahims pochs, y tot era que arribessen á be.

Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca filoxérica era ben caracterisada y ‘s distingia de molt lluny; formava un rotllo de color groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s’extenia en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que ’s fa de la taca d’oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps ’s veyan las arrels podridas, sense cap pugó; ja s’havian menjat llur substancia; pera trobarlo s’ tenian d’arrancar los ceps de la vora del rotllo, més ufanosos; llurs arrels n’eran ruplertas.

Ja que las plantas tenen vida, naixen, ’s nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, ’s propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y ’s moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s’assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa; entre ’l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

Avans l’invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu entorn; s’allargan, s’estiran, s’obran pás atravessant lo fullám frondós; atrevits, s’emparran per las parets, pels arbres, no paran fins arribar á traucar ‘l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas s’estenen sota terra; si troban una penya, una d’ellas, probablement la més intel·ligenta, cerca un full, forguinya, s’hi fica, obra ’l camí á las demés que la segueixen, se n’hi introduheix un grapat, forman un tascó qu’ esberla la penya, l’atravessan y surten per d’allá en busca d’un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada, encara que sian á dos metres lluny, totas s’hi dirigeixen. De sopte ‘s topan ab l’invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s’apoderan d’ellas é hi clavan llur fiblada; als arrels se ’n rihuen, desprécian aquells polls microscópichs, no ’n fan cas; mes, creix lo perill; ¡l’enemich es tant nombrós!… algunas ja ’s corsecan… ¡sí!… vinga á posarne de novas… son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de cranchs… lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor… s’ sent á mancar las fonts de vida… lluyta ab desesperació, fins que ja no pot més… alashoras, rendit, extenuat, s’entrega á la voracitat de sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s’ reblincan, ‘s ressecan, cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo cor, ab la soca. Lo cor del cep com ’l nostre es l’ultimum moriens.

Al veurer l’extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor, tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre li havia donat pá á ell y á sa familia!… hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, ’s mira cep per cep, ’ls veu malalts, ’ls hi porta fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los cuyda ab carinyo; tot son cor se ’n hi va; sos ulls s’omplen de llágrimas al veurer que res pot… allavors entreveu lo trist pervenir, la negra miseria que l’obligará á expatriarse ell y sa familia, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer sens pietat pera cobrarne la contribució!…

XII

L’hereu Noradell ha tornat de Madrit. Las cartas alarmants de sa esposa y de ’n Francesch l’han determinat á deixar la capital.

Ha desocupat lo pis, venuts sos mobles, cotxe, cavalls, donant comiat al cuyner, criats y lacayos; fugint d’aquella terra malehida.

Ha posat en venda las heretats d’Espolla y Rabós, ja hipotecadas, hipotecant també lo mas Noradell y la casa de Figueras.

Sols la Teresa coneix la trista situació del patrimoni; en Marsal no li amaga res. La Mercé ho ignora encara; en quan á Da. Catarina, ¡pobre senyora! ¡quin trastorn tindria si ho sabés! ben segur li portaria la mort; ’s fará tot lo possible perqué no ho sápiga… ¡si es més del altre món que d’aquest! tot lo dia s’encomana á Deu.

La Teresa portava sola ’l pés de la desgracia… ¡que forta es la dona! oh sí, resisteix mes que nosaltres á las penas morals y físicas; pera reanimarnos troba paraulas de coratge y de consol. ¡Pobre Teresa! quina pena ressentia al veurer son marit capficat, trist, desesperantse, d’haver fet malbé, per sa culpa, eix hermós patrimoni realsat ab tant afany pels seus passats, que son pare al morir li havia transmés sens un deute!

–No ’t desesperis, ¡marit meu! li deya, los ulls negats de llágrimas, viurém aquí ab estricte economía, en la casa payral hont han viscut los teus avis. Deixarás per sempre la política; viurás rodejat de ta esposa, de ta mare, de ta filla que tant t’estiman, en mitj dels teus travalladors, de las feynas del camp, de ’n Francesch, de ’n Joan; aquí trobarás lo ben estar, la pau del cor, la tranquilitat de ton esperit. Recorre á eixos amichs téus á quí ets fet tants favors; no poden deixar de tornarte lo que ’ls hi has prestat ab tant desinterés. Vendrém los masos d’Espolla y de Rabós; pagarém los deutes, y ab l’ajuda de Deu, ’ns resterá lliure lo patrimoni de Masarách y lo casal de tos pares.

–¡Teresa meva! ¡ets un ángel!… ¡Oh! sí, tas dolsas paraulas me reaniman y m’encoratjan!… ¡Quant culpable he sigut!… ¡Oh! nó… ¡may més política! Aquí, al costat vostre es la vida, la ditxa!… y la apretá contra son cor… ¡Qué cegat estava!… Mes, digasme ¿cóm podrém pagar los interessos als nostres acreedors si ’ns falta lo principal reddit, lo ví, ja que dels altres productes no ’s fá cap diner?… ¡Ah! homes del gobern, que n’heu fet de mal á nostre Empordá agrícola ab vostres tractats de comers! Los grans son á donar; lo bestiar no troba compradors… y donchs ¿cóm ho hem de fer?

En Marsal tenia rahó. No era sols ell que ’s planyia; tots los propietaris del Empordá ’s trobavan en lo mateix cas; endeutats fins al coll, no fent cap dinar de res, pagant ab dificultat las contribucions del gobern que com més miseria més creixen. També quan en Marsal pregá als seus amichs que li tornessen las cantitats prestadas per ell, no pogué arrancar un quarto de ningú, pagantlo ab bonas paraulas, contant llástimas.

La familia Noradell, sia per los disbarats de ’n Marsal á Madrit, agravats per la filoxera y la crisis agrícola que atravessava ’l pais, ’s trobava prou apurada.

Los masos d’Espolla y de Rabós que valian vint mil duros cada hú, havian disminuhit de més de la mitat de llur valor; un y altre eran hipotecats per vuit mil duros, ’ls dos setze mil. La masada de Masarách, coneguda per más Noradell, ab sa horta y casal, y la casa de Figueras, que podian valer tot junt qüaranta mil duros, eran hipotecats per vint mil.

Aixís com los demés masos, mortas las vinyas, no donavan cap producte, lo más de Masarách ab sos olivars, terras de conréu y uzerdars, podia encara anar; mes tot lo réddit se fonia pera pagar contribucions é interessos.

Després de posada la situació del patrimoni en clar, trobá, en Marsal, qu’ era poch lo que ’ls hi quedava pera viurer; mes ab estalvi y travall podria lligar ’ls dos caps; vindrian temps mellors; los grans y bestiar aumentarian de preu; las vinyas, las del plá que li donavan encara algun rahim, las reconstituhiria ab ceps americáns, ne faria una ayrola en la horta, y ajudant Déu, podria encara deixar á sa filla Mercé un pubillatge no despreciable pels hereus del Empordá.

La Teresa, després de reflexionar; preferí enterar sa filla de lo que passava; deixantli ignorar l’orígen dels deutes, li feu entendrer qu’ eran molts, que la renda havia disminuhit y que calia estalviar.

Molt ben fet la Teresa de dirli: los pares poden amagar l’estat del patrimoni als seus fills quan aquest está en alsa; mes quan está de baixa, no ho deuhen ignorar pera reduhir llurs gastos y estalviar en comú tot lo que ’s pot.

Tots lo somnis daurats de la Mercé se desvaneixeren devant tant crudel realitat; més, al veurer la fonda tristesa de sos pares, ’s posa sobre sí, redoblant de carinyo y d’estimació per ells.

–Papá, no estigui trist, no s’espanti; ja veurá quin hereu més rich se casará ab mí.

–¡Ay, filla! han passat los temps dels casaments enamorats! avuy lo diner ho fá tot; ’s fan capítols y se ’n discuteixen las cláusulas punt per punt: ¡l’amor y lo desinterés hi fan trista figura!

En Francesch, al considerar la situació precaria de la familia dels seus benefactors, plé de delicadesa, volgué separarse d’ella, áduch que ressentís una satisfacció interior, egoista, que no ’s podia explicar, més que ’s comprén per l’amor naixent que li inspirava la Mercé. Hauria volgut veurerla pobre com ell. ¡Oh! allavors sí que pot ser s’hauria atrevit á estimarla ab alguna esperansa, á oferirli lo seu amor tant recatat dins son cor com objecte sagrat d’adoració!

¡Pobre Francesch! ¡era ben á planyer! may sisquiera en sas miradas havia donat á coneixer á la Mercé lo seu amor.

Somés, servial, atent, midava la distancia que ’l separava de la pubilla Noradell.

Com podia endevinar aquella senyoreta, tant altiva encara que bondadosa, que hagués inspirat tant gran amor á un pobre dependent de la casa, orfe, sense posició, sens pervenir, tinguent solament per única riquesa un cor noble, plé de sentiments exquisits.

–Nó, Francesch, nó; de cap manera vuy que ‘t separis de nosaltres; te necessito ara més que may; travallarém junts á realsar la meva casa; farém front á l’adversitat. Ets jove, Francesch, intel·ligent é instruhit, necessitas ferte la posició que no tens y que, en nostra desgracia no ’t puch oferir; si per ton bé creus convenient separarte de nosaltres, seria pera mí un cárrech de conciencia oposarmhi; á pesar del afecte que ’t tením, la teva ditxa val més qu’ ell; nostres bons recorts y agrahiment te seguirán per tot hont vagis; y si Deu vol que lluheixin dias mellors pera nosaltres, recordat que assí trobarás sempre un amich que ’t reberá de cor… y li allargá la má.

–¡Nó, Don Marsal, nó!… ¡jo, separarme de vostés!… ¡may! L’afecte que tenen pera mí jo l’tinch pera vostés! considero eixa casa com la meva; disposi de mí, y crégui me trobaré molt ditxós de poguerlos servir, contribuhint, ab ma bona voluntat, per lo que valga.

Desde aquell dia, la Teresa y la Mercé, enteradas de la conversa tinguda ab en Marsal, demostráren á ’n Francesch llur agrahiment, aumentant per ell llurs carinyosas atencions.

Los pobres de Masarách no se ressentian pas del cambi de posició de llurs benefactors de casa Noradell; si bé, las cantitats donadas en almoyna no eran lo que avans; mes los malalts necessitosos eran sempre socorreguts.

Prescindint d’aqueixas almoynas, la caritat en lo casal se feya ’l divendres de cada setmana. Com la miseria creixia cada dia, la corrúa de pobres que s’apilotava al pati de la casa era prou nombrosa.

Desde que Da. Catarina s’havia fet tant vella, la Mercé era la encarregada de fer la caritat. A las nou del matí, baixava al peu de la escala, portant una devantalada de moneda de coure; feya arrenglerar tots ’ls pobres, donas, vells, criaturas d’un costat del pati, y de un á un, al passar devant d’ella, ’ls hi donava una pessa de moneda.

Eixas caritats son una costúm en lo Empordá, y crech també en tota nostra benvolguda terra catalana, que data de temps inmemorial y que ’s conserva encara en las casas ricas de pobles, de pagés y de ciutat. Eixa bona obra no ’s delega may al servey; la senyora principal de la casa es sempre la que fá la almoyna.

Un dia, la Margarida que venia de missa matinal, portá á la Teresa un recado de Mossen Esteva que en una casa de jornalers, á mitja horeta del casal, hi havia una familia que passava necessitat. No poguent ella anarhi, digué á sa filla, donantli una petita cantitat de moneda: ves, tú mateixa; fes ’t acompanyar per en Francesch, ja que ton pare es á Figueras.

La Mercé prengué son parasol, ’s posá un barret de palla ab vel vert, vestit curt, un bastonet á la má; lleugera, tota contenta, entrá en lo despaig de ’n Francesch.

Era l’endemá de Sant Pere de Juny. Tota la matinada havia plogut; alguns núvols, impel·lits per un ventijol fresquet, descubrian á claps un cel blau per hont s’obrian pás los raigs d’un sol hermós. Dels blats, uzerdars, de tot l’herbám dels camps s’exhalava una flayra humida, suáu, aromatisada per la flor d’espinadella y de sarsaparrella que vorejan las bardissas marjeneras. Las fullas dels arbres y garrollas degotan encara; las gotas irisadas pel sol semblan brillants y rubís. Los rossinyols se responen uns ab altres fentse á qui refilará mellor, mentres las aurenetas volan com fletxas arrán dels camps florits de vermell y rosa del trébol y trapadella.

En Francesch y la Mercé ’s dirigiren envers la casa que habitava aquella familia necessitada.

Atravessáren la riera, seguint un rato l’arbreda, trencáren, emprenguent un caminet vorejat d’etzavaras, á fullas dentadas, enormes, de luxuriant vegetació; puig se ‘n veyan de floridas, ab llur canó esvelt y enlayrat que ’s termina per pedículs lleugers, elegants, casi horisontals que portan flors com campanetas; de lluny sembla un colossal canalobre; flors efímeras que aviat se mustigan. Com totas las liliáceas, lo florir la etzavara es la seva mort. Ha estat molts anys pera desenrotllarse; sas enormes fullas carnosas, dentadas d’espinas punxagudas, rodejan y protejeixen lo terrible punyal del centre, que lentament se va obrint pera donar pás al colossal espárrech, ’l qual creix fins á tres y quatre metres; allavors floreix, grana, y flor y planta se corsecan; llur missió ja es acabada: ans de morir ha esparramat la grana per la bardissa; l’any vinent ne sortirá un’ ayrola… la naturalesa ’s riu de la mort.

Tot camí fent, parlavan de l’anyada, de la hermosura dels blats qu’ estavan en plena sega, de las floretas dels camps que ’s veyan per tot arréu.

–Rés… sols com encara que hermosas son bonas y compassivas, me regalan per recompensa, una aroma més exquisita de llur fragancia, y aixó ’m satisfá.

La Mercé tota pensativa anava cullint blauets, y ensenyant un blauet á ’n Francesch:

–Veu, en lo jardí tením flors per cert molt bonicas; més aquesta val més que totas: miris sas petals ¡que finas! ¡que ben retalladas, ab sas etaminas erissadas! cap té un blau tan pur. Es tant comuna que no ’n fem cas; més si fos rara, seria inapreciable… y tot parlant ne feya un pom barrejat ab rosellas y espigas que ’s posá al barret de palla, y un altre ramet que doná á ’n Francesch:

–Tingui… en recompensa del cuydado que ha tingut de ma tórtora… encara que no ho mereix gayre.

–Perque desde qu’ he tornat de Figueras sembla que s’estima més á vosté qu’ á mí.

–Qu’ ha fet pera tenirla tan amanyaguida?… tant esquerpa qu’ era avans per vosté!… Miris que ’n tindré gelosía.

Després d’una pausa, la Mercé, recordantse del generós procediment de ’n Francesch en la conversa que havia tingut ab son pare, li digué:

–Francesch, ja qu’ es vosté tant bon amich nostre, m’atreveixo á demanarli un favor.

En Francesch ’s torná roig, y son cor comensá á glatir més que del compte.

–Particularment, no senyora; més sé qu’ es una familia vinguda de poch de la illa de Cuba, molt acaudalada, haguent fet segons dihuen, en aquella terra, una gran fortuna. Se compón del pare, la mare y de un fill, jove de uns 25 anys.

–Donchs, Francesch, fassi sa coneixensa y díguim que ’n pensa. Est jove fou pera mí molt obsequiós, l’hivern passat, en lo ball del cassino, al qual assistí jo per primera vegada. Cada vegada que ’ns veya á Figueras, ab la mamá, al sortir de missa ó á passeig, ’ns venia á saludar… no m’desagrada; més, ans de sentir per ell simpatía, voldria coneixel un xich més.

No hi ha dubte que la Mercé ni suspita tenia del sentiment que havia inspirat á ’n Francesch, y no deixa d’esser singular: la dona es tant perspicás en tot lo que atany lo cor humá, majorment quant aqueix cor glateix per ella! Més, en aixó, s’ha de considerar lo carácter reservat y respectuós de ’n Francesch, sa humilitat, sa timidés, sa pobresa, la distancia que lo separava de la pubilla Noradell. Ell, deixarli coneixer lo seu amor!… ¡jamay! Se considerava felís d’estimarla; tenia tancada sa imatge dins son cor, l’adorava en cult fervorós, murmurant, en sas pregarias, y confonent lo nom de sa Mercé ab lo nom de la Verge. Aixó ’l satisfeya: lo seu amor era massa pur, massa místich, pera exposarlo á un desengany que ben cert li causaria gran desespero. L’amistat, la simpatía, lo bon afecte que li tenia la Mercé, lo contentavan.

Arribáren á la casa, y després de feta la almoyna s’entornaren, seguint lo mateix camí.

En Francesch era trist, pensatiu, responent á penas á las preguntas de la Mercé, quina, atribuhint sa tristesa al quadro de pobresa d’aquella familia desgraciada que acabavan de socorrer, li digué:

–Ha vist, Francesch, quanta miséria?… ¡pobre gent! ¡son ben á planyer!… lo que ’m dol es de no poguerlos aliviar com jo voldria.

–No tant, Francesch: faig lo bé, primer perqué es la obligació de tot bon cristiá, y en segon lloch perqué la caritat porta la ditxa. Ja veu que, al ferla, s’hi barreja un petit sentiment d’egoisme, y que de cap manera puch esser un angel.

–Pera mí lo es, Mercé, y desitjo de tot cor que sas bonas obras la fassin ditxosa com ’s mereix.

Ho digué conmogut, ab un tó singular, baixant los ulls, molt pálit… ¡qué depressa bategava son cor!

La Mercé se ’l mirá, de eixa mirada escrutadora com si volgués llegir lo seu pensament íntim. Es ben cert que si no hagués sigut absorvida per lo recort del jove Maresch, la emoció de ’n Francesch li hauría potser fet endevinar lo secret que aquest volia tenir tant recatat. No obstant sa turbació no li passa desapercebuda; mes hem de creurer que l’atribuhí al seu bon afecte y exquisita sensibilitat, ja que li respongué:

–Gracias, Francesch, per l’interés y estimació que ’ns té; cregui que tant jo com mos pares, li desitjém lo mateix.

A poca distancia ans d’arribar al casal, vegéren una tartana parada devant lo portal reixat de la horta, y un senyor foraster que enrahonava ab en Marsal. En Francesch al passar los saludá, entrá al mas pera donar ordes á ’n Rafel, lo masober.

La Mercé doná una volta per no esser vista, pujá á casa seva per la porteta del jardí.

Al entrar á la sala, trobá sa mare, un brodat entre mans, seguda al costat de la seva sogra que feya mitja. Després de contar sa visita caritativa, pintant la pobresa y necessitat d’aquella familia que venia de socorrer; vegent sa mare trista y callada, s’assentá en cadira baixa, prengué lo coixí de fer puntas que apoyá devant d’ella sobre lo respatller d’una cadireta, y, ab sos dits, aparellá los boixets, plantant agullas, continuant unas hermosas puntas que destinava á unas tovallas del altar de Sant Joseph, de la iglesieta de Masarách.

XIII

L’hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no tornar mes á Madrit. No s’atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació del seu patrimoni.

Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants al partit.

Los seus acreedors, al veurer l’estat fatal de las vinyas del patrimoni Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats prestadas, demanavan la devolució de llur capital.

Si bé los masos d’Espolla y de Rabós eran posats en venda, no ’s presentava cap comprador; ¡que ’s cas de presentarse! qui confia sos capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan sobre d’ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de llet que ’ls ha d’alimentar; ¡be ’ls estiran y expremeixen aquellas llanguidas mamellas!… pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no ragin será lo dia de finis Hispaniae; més, poch se ’ls ne dona; podrán dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!…

En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s’hi ficava lo Tribunal no n’hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures la heretat de Masarách molt compromesa.

Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de sortir d’aquest apuro.

Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab fervor á la Verge Santíssima que no ’ls desamparés.

Sols Da. Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.

En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots ne tenian gran sentiment.

L’hereu Noradell que ’s veya apretat per acreedors impacients, atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa dignitat y l’incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir, encargarlos á una sola má.

Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que feya ’s pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d’aquí prop, potser l’any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.

Si encara lo bestiar, l’oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo cas: l’oli qu’ avans los tractats de comers ’s venia á onze y dotze pessetas mallal, ara ’s venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos pessetas, y avuy tot lo més si ’n trauria tretze de cada hú; y encara no tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc.. Aquest era ’l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la nostra.

Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no volía perdre lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós diputat catalá.

¡Que n’es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s’ha insinuat en sas venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!

Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en que ’s trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. n’era dels Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se senyalavan ab lo dit.

Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur negoci de sempre.

Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era un d’aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de Rabós y d’Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre d’ellas.

Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu’ es pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d’altres; quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen arribar de totas parts los tiburons que ’s tiran sobre llur desgraciada víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres; prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen part, tots van per acabarlo d’escanyar.

En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets per nostres gobernants de Madrit, la crisis industrial y agrícola se fará cada dia més aguda.

Lo propietari té d’acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels fruyts de la terra, l’abaratura del bestiar… quan se desperta ja no hi es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma esglayador de sa ruina… l’home religiós que te fé sab resignarse no desesperant de la Providencia; l’home que no té creencias se desespera, se torna boig y se clava un tiro.

La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada, tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en aquesta part, per tristesas y sobressalts.

En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras, quan no ’n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.

En Francesch era l’home sempre disposat pera servir la familia, ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera, lo que repugnava á la dignitat d’en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia d’aquells homes que negocian ab lo diner.

XIV

En Francesch cumplí l’encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á Castelló per informarse de la familia Maresch.

Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que ’s troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns anomenats d’Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l’extensa badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá lo cap de Mont-Grís que s’enfonsá dins l’abisme, deixant en fora restos de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres separa las illas Medas del continent.

Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l’enfonsament de la Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel cap de Mont-Grís havia d’ésser un port de refugi gens despreciable per los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l’Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors que viuhen de la pesca.

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens pis, per sostre ’l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas, rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo tot arrambat al entorn, prou desordenat; s’hi respira aquell baf peculiar, de salobra y quitrá que ’s desprén dels arreus de pesca. Duas cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos rublerts d’algas marinas ressecadas. De cuyna no n’hi ha: un fogó portátil que ’s treu á fora quan fa bó, que s’entra al pas de la porta forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca; mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l’ull viu, ben resolt á guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa carcanada.

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d’hivern aná á Rosas; se llogá de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas. D’ eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s’hi atipava. Als sis mesos d’estarhi, digué al seu amo que aquella vida casulana no s’avenía ab la seva activitat; qu’ era jove, tenia bona salut y que volia probar d’enginyarse pera guanyar quartos. L’amo de la fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea, traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo seu afany y constancia al travall que per fí ’s vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part d’aquells munts de pells que ’s veyan á la riba del moll de Barcelona, eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d’anyoransa, del gran desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y amichs que hi ha deixat.

Se ’n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per Maresch and son, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l’Estartit; ningú lo va coneixer; feya quaranta anys que n’era fora. Sa caseta de la platja existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y enterrats. Hi vivía l’únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l’encarrilá á guanyarse bé la vida.

Volgué que l’Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d’aquell temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de Perelada, y s’establí á Castelló, fentse construhir una casa com un palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l’extensa plana del Empordá y sobretot la mar.

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d’ells son de la costa, aixó ’s comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s’han may separat, té per ells l’atractiu que tenen las altas montanyas pel montanyés. Tenen l’anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur existencia y s’embriagan ab las emanacions salitrosas que ’ls hi porta la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han nascut; y si algun d’ells s’interna en població un poch lluny del litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que un vapor al passar deixa estés al horisont.

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d’espatllas, ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d’un sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d’esclop, lo mateix color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó; ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de raurer ab negres.

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l’esclava somesa que tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada, acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una santa dona víctima d’aquell despótich tirá, consolantse ab l’amor entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu’ es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d’amor, casi un idili. En mitj de la vida atormentada de ’n Pau, al retorn d’un viatge profitós á Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d’un associat negrer; fou cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la Rosa, que l’estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en aquell erm pedregós, germiná la flor d’amor que tot fill d’Adam porta en sí, per ell flor efimera que s’espigá y graná als pochs dias d’ésser flayrada; fou sols una guspira que l’instint brutal apagá; y no podía ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro; aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada, com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant, tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa, sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt instruhit, parlant be l’inglés y ’l francés, maneras afables, carácter franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S’havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis, aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l’hivern anterior aprofitá de las diversions que li ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas, galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d’ellas. La simpática Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia apartar d’ella sas miradas; sa imatge ’l seguía per tot.

Hem de créurer que ’ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l’havía vist, á la primavera següent no ’s pogué estar d’encarregar al pobre Francesch de pendrer informes d’ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d’anar á la Habana hont sa casa lo reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s’estranyava de no veurel á la porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs, pera saludar las senyoras conegudas.

En Francesch, cumplint l’encárrech de la Mercé, y un altre més important que confidencialment li havía donat en Marsal, se ‘n aná á Castelló un dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló. Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s’ feu servir xacolata y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un’ aroma riquíssima; era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se menjava la llesca ben untada d’allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y ’s dirigí envers la casa del senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l’ampla escala de marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo reixadet s’obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba, macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li demaná lo que se li ofería.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne fullejá ’l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de suhor de congoixa.

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor, conduhintlo al despaig del senyor Pau.

Aquest s’estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y campaneta. Darrera d’ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas de llibres de luxosa enquadernació que provenen d’entregas á ral, ab cromos llampants, virolats; d’aquells llibres que no ‘s llegeixen may, pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit y estudiós qu’ es l’amo de la casa; no ‘s pot obrir; fa temps que la clau n’es perduda: lo senyor Pau s’ha oblidat de ferne fer un’ altra.

Que ’n coneixém de bibliotecas per l’estil que tenen perduda la clau, creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com missals: la Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes célebres, etc., etc.! Lo repartidor d’entregas recorre vilas y pobles; deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la gent s’hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d’eixas obras se llegeix… ni un benedictí llegiria la Crónica de España que crech té dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats, poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix resultan molt caras; mes, qué s’hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan bé los editors d’aprofitarne. A mida que ’s vagi espargint la verdadera instrucció per nostra terra catalana la vena s’acabará y deixará d’ésser explotada.

En los panys de paret s’hi veuhen estampas coloradas de la conquista de América, per Cristófol Colon, y lo modelo d’un clipper molt bufó que pertany á la casa de la Habana; sota d’ell un calendari de fulls, y la cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer representa las quatre cordas; damunt d’ell, un lloro dissecat.

Lo senyor Pau vestit d’una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert d’un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá ’l cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt sério:

–Dispensi la molestia… So ’l procurador de confiansa de Don Marsal Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de ’n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá los llabis, molt sério y ab tó sech:

–Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de la crísis agrícola que pesa sobre ’l país, li concedirá tres mesos d’espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part seva que, per tot l’Octubre vinent, li serán pagats.

–Lo senyor Noradell m’está debent los interessos del any passat, ja veu que ’l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora bona, esperaré que ’m pagui los interessos d’aquest any y del any passat per tot l’Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté ’m dona de part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra d’ell.

–Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan ’ls ulls y mirantse de fit á ’n Francesch:

–Molt mal pensat… se figura lo senyor Noradell que jo só un Cresus…! Estich enterat de sa crítica situació… ¡si senyor!

Las fincas de Rabós y d’Espolla no valen abuy dia los gravámens de que están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á mon crédit hipotecat sobre ’l patrimoni de Masarách y la casa de Figueras, l’adverteixo que si per tot l’Octubre no se ’m pagan los dos anys d’interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva… que ho tinga ben entés… moment de silenci… En Francesch está aixafat; res gosa dir… Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot d’escripturas, se ’l mira y diu: lo valor actual de las fincas d’Espolla y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si s’acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son fullaraca… La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha, segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se ’n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

–No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma del registrador d’hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni. De deute quirografari li puch assegurar que no n’hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d’hipotecas, lo senyor Pau continuá diguent:

–Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m’enganyava de gayre… Silenci… La posició de la familia Noradell es trista, molt trista!…

–No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute, ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia Noradell li quedaria agrahida.

–¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no ’l se veurer. En tot cas aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent de lo que deu pagar ’l vuit y ’l nou.

–Ignoro l’interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

–¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que corrém… Sia com vulla, m’hi pensaré; estudiaré ’l negoci. Torni d’aquí alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s’aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué ’l negre qui l’acompanyá y l’obrí la porta del pis. Baixá l’escala de marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers l’hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l’entristí encara més. En Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

La familia Noradell esperava lo retorn de ’n Francesch ab la més gran congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti, molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre ’l nas, sa mitja damunt sa falda, fa rato que dorm.

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

–Rés per ara; lo senyor Maresch s’hi pensará; dech tornarhi d’aquí alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó… Més, qué vol que li diga, Don Marsal… m’apar que dit senyor si s’encarrega de tots los deutes, no tindrém rés de guanyat.

–Que li diré… sab… l’impressió de la persona… de duresa repulsiva… de puny arrapat… Me temo qu’ una volta entregat vosté dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la impressió que m’ha produhit… y li contá l’enrahonament qu’ havian tingut.

–Bé, Francesch, t’ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que atenirnos.

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu’ hi era sentí á la porta un truch discret.

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s’aixecá, més conmogut qu’ ella, tornantse roig.

–Si senyora… Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig li havia sigut fácil d’enterarse, com també lo que ‘s deya de sa fortuna guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l’Habana… baixant los ulls y tornantse encara més roig… segons veus, es probable qu’ hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de ’n Francesch, se notá en la fesomia de la Mercé.

Per virtuts que ’s tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L’amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher egoista al dir á la Mercé que ’n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li deya.

La Mercé doná las gracias á ’n Francesch; baixá l’escala y ’s dirigí al jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d’un vert d’esmeralda irissat, sortí volant d’entre petals, amagat al fons del pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s’assentá en un banch de la glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per aquell insecte despiadat.

XVI

L’home qui, de pobre y miserable, s’ha sabut guanyar una fortuna, travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!… ¡que ‘n té de magia aquest nom! ¡quín motor més poderós!… ¡Qué val la palanca d’Arquimedes al costat d’aquesta!… es l’alsaprém qu’ aixeca ’l mon.

Lo diner es l’ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus l’humanitat agenollada.

Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que ’l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius, afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, struggle for life, com diu Darwin, es la lley fatal que ’n aquest món terrenal domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als malaventurats, als deixats de la fortuna… Ditxosos los pobres per qui s’obrirán las portas del Cel!…

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l’assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se presentá de nou en Francesch, li digué:

–Pot dir al senyor Noradell qu’ accepto lo proposat baix lo pacte següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal firmat pel registrador, se ‘n puja á qüaranta mil duros; donchs lo senyor Noradell m’otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab l’interés del sis per cent; li volia exigir ’l set, més per ara me contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l’hipoteca de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu’ es primera, passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

–Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal, entre ’l baix preu que ’s traurá de las fincas en venda, y gastos de perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne ara lo vuyt y ’l nou y potser més.

Vostés son amos d’acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que ’s recordi que li he donat espera fins per tot l’Octubre vinent, y que, si no cumpleix, seré ’l primer en rompre ’l foch.

–Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca, passat l’any, lo capital ’l dia menos pensat?

–No hi ha dubte qu’ es risch á que ’l senyor Noradell estará exposat, puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir es que si paga ’ls interessos cap temor ha de tenir.

Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de guanyar ab las fincas de Rabós y d’Espolla, sortiría gananciós ab la heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat definitiu havía d’ésser una venda general, se quedaría ell ab lo patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d’Espolla y Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá, Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría ’l reddit.

En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu’ era inútil d’insistir, que rés obtindría. Alashoras s’alsá, saludá, y lo mateix negre l’acompanyá fins á la porta del pis.

Se ’n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D. Marsal.

–¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!… Aquest home ’m vol acabar d’escanyar!…

Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap entre mans, lo mocador als ulls. –¡Quina desgracia, Deu meu!… oh! ma posició es horrorosa!…

Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers ell inquieta, asustada:

–Teresa! Teresa meva!… no ho vulgas saber!… estich desesperat!… y li contá las condicions y l’ultimatum del senyor Maresch… Hi ha homes que no son homes!… son tigres!… aquest es assedegat de nostra sanch!… la xuclará tota fins que no ’ns quedi una gota!… Oh! no vuy pensarhi!… mon cap s’obra!…

La Teresa s’assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá dins las séuas, y ab molta tendresa:

–Marsal! marit meu!… per l’amor de Deu, assosségat!… perqué tanta desesperació!… ets cristiá!… tingas coratge; confiém ab la divina Providencia, y nos ajudará!… Si lo que proposa lo senyor Maresch te perjudica, no acceptarho.

–Com ho dius!… no acceptarho!… Més sabs que aquest home ‘ns té lo peu al coll!… qu’ es primera y principal hipoteca!… que nostra sort está en la seva má!

–Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?… y eixos interessos? d’hont los traurém?… No veus l’estat llastimós de nostre patrimoni!

–Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que ’t dongui bon acert. Si per forsa has d’acceptar lo proposat pel senyor Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar los interessos.

–Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que vivím!

–Mira: á tu ’t toca la economía rural: travalladors, feynas del camp las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica… ¿No es veritat, filla meva?… la Mercé acabava d’entrar portant á son pare la petaca que s’havía deixat damunt la taula del menjador.

–Sí, mamá… la economía doméstica… tant com voldrá; ja hi estich feta; y ab molt gust.

–¿Veus, Marsal?… Mercé digas á ton pare que no volém qu’ estiga trist.

La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:

–Papá, sab?… no vuy aqueixa cara mal humorada… ó si no m’enfadaré y no li faré cap més caricia… papá meu!… no estigui trist… la Mare de Deu ’ns ajudará… Oh! la prego tant cada dia!…

–Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d’aquesta llar!… ¡Qué seria de mi si no us tingués!… s’alsá y apretá las duas sobre son cor, los ulls enterbolits de llágrimas… Ah! l’amor de la familia!… que bó es!… ja pot venir la desgracia, la pobresa!… lligats per lo sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!

–¡Aixís m’agradas, Marsal; aixís vuy que ’t revesteixis de valor pera lluytar contra l’adversitat, no desconfiant de l’ajuda del Senyor! Ja veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon no ’s pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer; mes, si ’t deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém nosaltres.

–Qué feu tots en eixa cambra?… fa més de mitja hora que m’heu deixat sola… ¿de qué enrahoneu?

–Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d’ésser sorda… rés ha de saber… Parlavam del sant de la Mercé.

La Mercé cridant prop de sa orella: –Padrina, parlavam del meu sant. Qué ’m regalará?

–Ay, pobre de mi! que vols que ’t regali!… res tinch si no mas oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.

–Ah! si, padrina ¡que grata ’m será! Per la Mare de Deu de la Mercé li faré recordar.

Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan, traucá ’l cap á la porta de la cambra: –si están servits, lo sopar es á taula.

La familia passá al menjador; tots s’assentáren. La taula era parada com en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense ocupar. En Marsal digué á la Mercé:

–Aquest es y será sempre ton cubert… tú ets de la familia ¿veritat, Mercé?

Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que ’ls entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n’havía escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.

XVII

Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre ’l coixinet de la barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.

Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era dolenta. L’any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y escorrencant los camins que feyan llástima; ningú ’s cuydava d’adobarlos.

Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las floretas dels camps, de l’herba redallada de prats y closas, dels rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de bous que ’s dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos, guiats per l’agullada del boher apoyada sobre ’l jou.

Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu’ aixecan las eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l’era, com en circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne caure ’l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa, espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca la palla als peus de las eugas.

Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora ’l camí, ’ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan… ¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d’esmorzar; se veyan rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d’un oliu, alsant lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo timbarro de pá que sucan dins l’enciam de ceba, pebrots y tomátechs!… Quants n’hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut de ferro, la bona humor y sobretot la gana d’aquells pagesos!

La Tuyas qu’ espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella, blauets y rosellas, l’ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la Marió.

–Li darás l’enhorabona de part meva… sents, Tuyas?… y tú que fassis aviat com ella.

–Si ’m sabéu casador, Joan, aviseu… vaja, adeusiau! tinguin felís camí.

Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.

La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas del Empordá y de las més antigas.

Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s’hi entra per una portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual s’hi llegeix en grossas lletras: “Notaría;” al obrirla per’ entrar se té que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que ’s tanca de cop, no pera evitar corrents d’ayre, si, pera que la veu quedés ben ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l’orella desde ’l páti.

Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats, esculpits com banchs d’obrers d’iglesia, y de lleixas que tocan al sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur tasca; pilots d’escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de 0’60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia en pany de paret.

Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.

Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s’entra á una saleta més reduhida: lo sanctus sanctorum, l’estudi particular, com qui diria lo confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata, casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del deber.

Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser, taula cuberta d’un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant, de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats, de l’antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d’una lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals… es la inevitable Crónica d’Espanya –lo notari també s’hi ha deixat caurer.– Tan en eixa saleta com en l’altra s’hi respira aquell baf peculiar que ’s desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la vellura.

La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres d’altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may, llum interceptada tot lo dia per l’ombra dels murs negres y macisos de la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d’un dia rufol d’hivern. Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més alegres de la vida.

Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d’edat; home de bé, molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu’ estudía lo Dret á Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.

Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont travallavan enfeynats los escribents. Sobre ’ls banchs, al entorn una familia pagesa sentada, esperant que li toqui ’l torn d’entrar. s’hi veu ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas arracadas d’or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats, badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols… ditxosos d’ells!…

Un dels escribents s’aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig particular del senyor notari.

Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós, fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la senyoreta Mercé.

D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari de las tias Manelas, y en llur casa s’hi havian trobat de visita.

Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la escriptura de debitori fos autorisada per ell. A ‘n Marsal li era indiferent puig sabía qu’ era un home de be, la prova, que li doná la grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en Marsal li donaren las gracias.

L’escriptura de debitori estava ja redactada, se ’n doná lectura, se firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de ’n Marsal, ab l’interés del sis per cent, pagat per anticipat, que ’s detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts, sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras.

Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari; saludaren als assistents y ’s dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren per dinar, á Masarách.

XVIII

La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d’Espolla y Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li ’n pagavan una miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís.

Lo servey de la casa ’s compón de la Margarida y de ’n Joan, dos vellets que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de la familia!

La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre ho haguessen fet.

En Marsal, l’ex-diputat de Figueras –puig feya temps qu’ havia dimitit– avans tant elegant, tant ben acostumat, l’home de món, de bona societat, que ’s presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l’home dels somptuosos salons de son palau del carrer d’Alcalá, l’orador aplaudit del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit conservador… ¡Quin cambi!… ¡quina cayguda!… ara s’havia tornat ver pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d’un mosso, empunyava l’arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia pas de nou, puig que en l’Escola d’Agricultura havia practicat tots los travalls agrícols.

En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s’havian tornat colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son las flors del travall.

Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian tingut de fer com ell. Aixís es que quan se ’l veya ab l’arada ó la dalla, dingú se ’n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa. També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s’havia tornat! ¡ab quina afició ’s menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu ’ns dó, guanyat per sa suhor!

La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l’ajuda del travall, las greus obligacions que s’havian imposat.

Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d’ells; á més que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan los seus amichs á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants, lo veyan venir, giravan l’esquena, trencant per un altre carrer, per no toparse ab ell; per altra part no ’s deixava tampoch gayre veurer d’avergonyit.

Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l’Emilia ab la Mercé. No eran iguals, ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel torbellí, desapareixent en l’espay com las fullas que lo vent de la tardor arremolina y enlayra?…

“Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría pera tenir la téua ditxa! Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de nosaltres!… desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir fá més crudel!… ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un raig de sól de nostra jovenesa!… ¡qué us heu fet!… ¿Te recordas d’aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!… Las flors, l’armonia, la tébia atmósfera impregnada d’olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del vals, enllassadas en los brassos d’aquells joves elegants que murmuravan á nostres oídos dolsas paraulas d’amor!… ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja no tornaréu més!… ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur cor!… ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!”

“Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per’ apretarte sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare ’ns váreu fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m’atreveixo… ¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria egoisme de part meva lo insistir en fervos recordar vostra promesa. Deu ’ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m’ho diu!…”

Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar estava ben aconduhit; al atravessar l’era, trobava la Mercé rodejada de virám que venia d’aclamar.

Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch entr’ obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava… se ’n veya un embull.

–¡Ala, tú, presumit! –deya al gall… ¡enrera!… ¡vosaltras, ocas, me la pagaréu!… ¡demá no n’hauréu!… ¡hont s’ha vist aytal atreviment!…

Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: ’ls hi donava un brassat de palla, ’s sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna, un trosset del seu cor, sols un bocí per l’amor de Deu… ¡Que ’n sería de felís! ¡com lo tindría recatat!… s’alsá, ’s dirigí envers lo finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te ’n so d’agrahit! ¡has fet que la puga estimar sens reparo!… ¿no som ara iguals?… ¿no puch dirli ara lo sant amor que m’inspira?… ¡Oh! ¡sí, m’escoltará!… ¡’l cor m’ho diu!… y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las podía mourer de tant que li flaquejavan.

Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé, sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò d’altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á planyer perque coneixía que may tindría prou coratje per dirli que l’estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l’acariciava, la besava, com si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil! ¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que l’estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis, rodejada d’un’ aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!… y l’aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa mestressa estimada… ¡Pobre Francesch!

Era pel Novembre; feya un d’aquells dias tristos, frets, bromosos que precedeixen l’hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar l’hivern ab sas neus y glassadas, ans d’entregarse á sa llarga dormida, es presa de tristesa, de recansa; ’ns diu un adeu dolorós que trenca ’l cor, que ’ns ompla de melancolía.

Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá ’l parell de bous y los maná pasturar als marges de la riera, no lluny del mas.

Mentres pastoravan ’s sentá al peu d’un roure, ’s tragué de la butxaca un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions, pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida. Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d’ell, detrás del roure, ’s deturá, y molt curiosa s’incliná pera poguer llegir lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, ’s gira; al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son cartipás. Mes prompte torná en sí, s’aixecá y saludant á sa jove mestressa:

–No, Mercé, no! no ‘ls vulga llegir… son los suspirs, los planys d’un’ ánima que pena!… ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!… ¡que plora!… ¡que ’s desespera!…

La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de ’n Francesch y llegí.

…Poesía plena de tendresa, d’inspiració, de sentiment lo més pur, omplert de desesperansa y de llágrimas.

–¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!… ¡que ditxós ha d’esser aquest ángel per haverli sabut inspirar tant gran amor!

–Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!… Que li importa al lliri hermós l’afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra, que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!

–No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel m’inspira, que brollan de mon cor!… ¡aquest ángel que veig en mas pregarias radiant, hermós!… pero que no digna baixar sa mirada envers l’humil viola que vegeta á sos peus!… ¡Oh! sí, sols una mirada seva sería l’escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!… Y ’s mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.

La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas galtas; son cor glatí ab més violencia.

Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor sentiments per ells fins ara desconeguts.

Pochs moments després, la Mercé se despedí d’en Francesch, alsant sos hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!… se dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l’oratori, posá als peus de la Mare de Deu una corona d’eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y pregá.

En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos genolls.

Feya temps que la Mercé havía endevinat l’amor que ’n Francesch ressentía per ella.

A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo sentiment que l’inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no adornarsen.

Més may la Mercé hauría cregut qu’ eix amor fos tant gran, tant sublim. Ab l’orgull que ’n ressentí s’hi barrejá un sentiment de conmiseració planyivol que li donava fonda pena. Estimava á ’n Francesch per sas bellas qualitats morals, per l’afecte que demonstrava á sa familia, per sa bondat y abnegació; l’estimava com á un amich verdader. Lo sufriment de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya malalt, y com á bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida, volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.

La Mercé no podía correspondrer al amor de ’n Francesch; lo seu cor glatía per un altre… amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de sos ideals, rodejada d’adulacions que dona la riquesa, lo prestigi d’esser la pubilla Noradell… Ara se li presentava la trista realitat, la crudel pobresa, l’aflicció de sos pares… sas ilusions havian caygut com las fullas mústigas que cauhen de l’arbreda y que lo vent gelat de la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l’amor, en lo cor de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons de la nau: vacila pero no s’apaga.

La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós, de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.

A voltas y sense adonarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía, era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay hont veya l’imatge trista, afligida de ’n Francesch, que ’s dissolvía insensiblement y prenía la fesomía noble, altiva, de mirada expressiva y penetrant d’aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d’amor… ¿hont era?… ¿qué s’havía fet? –¡Ah! sí, allavors era jo la rica pubilla y ara so pobre!… ¡es per causa de ma pobresa que s’ha allunyat de mí!… ¡Oh! ¡l’aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!… y la fesomía trista, compassiva, de ’n Francesch, ab aquella mirada llánguida de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son cor rodejats d’un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor nafrat y dongués consól á sos pares.

XIX

Aquell any lo patrimoni Noradell que donava ans de la filoxera més de dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví flach que s’hagué de realsar ab alcohol… aquell famós alcohol alemany que ja llavors comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en particular los empordanesos faltats de ví.

La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia, barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l’hereu Noradell havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.

Ja no ’s senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj d’aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas, l’alegre xerrich del ví novell… ara lo silenci y la soledat han reemplassat la joyosa animació de la brema… una negror lúgubre de ceps morts cobreix l’extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas y ufanosas… semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que embarga los amos del patrimoni Noradell.

En Joan, l’anciá servidor fidel de la familia, qui ’ls ha vist naixer; al presenciar á la fí de sa vida tanta ruina; al veurer sos amos estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de tristesa, se posá malalt.

Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l’espinada encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer ‘s, es que ja no pot més, es que la mort no es lluny, ja ’l rodeja, entr’ obre la porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y ’l crida ab veu ronca y profunda.

¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra la mort tant que podía.

A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer, més ell no se l’escoltava; li semblava impossible que son cos tant robust ja no fos bo pel travall: –aixó no será res… dos dias de repós y prou… ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu’ hi ha tanta feyna!… ¡posarse malalt!… ¡aixó no val!… se volía alsar y no podía.

–¡Ay, mi senyora! ¡no s’enfadi!… ja que m’ho mana… hi vaig… y ajudat per en Francesch, ’s ficá al llit.

–No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de procurar es de vostra salut.

–¡Ay! ¡María Santíssima!… ¡jo, caldo de gallina!… ¡de ma vida l’he tastat!… Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu’ es lo caldo dels vells.

–Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit… faig ’l presós, ’l senyor… ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!

–Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de dit de ví generós.

–¡Aixó prou!… ¡Quína vida, Deu meu!…, ¡si no fos tant vell, com m’engreixería!

¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. s’aixecava, se ’n anava al terradet ajudat pel seu amo y en Francesch, s’assentava en cadira de brassos en un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada enterbolida cercava l’espay, l’arbreda, los camps que havía tant llaurat y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la vacada… Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la terra, arregant las terrossas ab la seva suhor… y ara, á la fí de sos dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!…

Rebé los sagraments; morí en los brassos de ’n Marsal, rodejat de tota la familia entristida.

En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.

Los servidors com en Joan s’acaban en nostra terra catalana. Las modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d’igualtat bufa per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota ’ns portan Deu sab hont.

Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s’aferra en la desditxada familia Noradell. Ha mort Da. Catarina!… Pobre senyora!… quin trastorn! quin desespero!

Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per’ ajudarla á vestir; la trobá que dormía; ‘s retirá de puntetas y al cap de mitj’ hora hi torná:

–Qu’ es vosté presosa avuy, mare; ’s coneix que sent lo fret; es tot nevat… han tocat las nou… y li obrí la finestra.

Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s’enteleix, l’oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s’amussa, l’olfat te feble impressió, los órgans sensitius s’atrofian, las funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava ’l vell á la vida ’s deslliga insensiblement. No obstant la vida interna continua; la nutrició se fa encara; més prompte las forsas abandonan los órgans més essencials; s’estroncan las fonts de vida, y per fí, las contraccions del cor se paran: es la mort.

Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. –Parlo de la mort fisiológica en tota l’accepció de la paraula.– Morir aixís no ha de tenir res de penible. Aixó de l’hora de la mort sols nos espanta perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents, amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo sentiment d’eixas relacions, ja fa temps s’ha desvanescut, l’espant no pot existir á la vora de la tomba.

En los centres populosos de vilas y ciutats no ’s veu gayre. Los casos de longevitat se troban en la vida del camp, d’ayre pur de montanya, d’alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.

Da. Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha dubte qu’ está en la Gloria.

L’assistencia als funerals de las principals familias de la comarca probá á ’n Marsal l’afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser consolat, tanta era fonda la pena que tenía.

L’oncle Paulí carregat d’anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no sortía de casa; la mort també l’ensumava.

La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.

Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer resistir á tantas penas!

En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys d’interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de la horta y de algun camp, al voltant del casal.

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d’estrany que l’hereu Noradell se tornés boig!… motius li sobravan!…

L’home que naix pobre, mentres no li falti ‘l pá, viu felís en aquest mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu’ es riquesa que may ha conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l’abandó dels amichs, la terrible lluyta per la existencia… sols en aqueix cambi crudel de vida, la fé, la religió, ’ns donan resignació pera soportar tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar l’abatiment d’en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra, creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato… la Mercé alsava envers sa mare sos hermosos ulls llagrimosos –Mamá meva!… –filla de mas entranyas!… Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al oratori, se postravan devant la Verge Santa… ab quin fervor la pregavan, la suplicavan!… al sentir los passos d’en Marsal, aixugavan llurs llágrimas, s’alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli, animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l’enciám, las cols, l’ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó ’l distreya; mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

–Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al invernacle… y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una agulla, al trau de la botonera de l’americana… sab, no vuy qu’ estiga trist, si nó, m’enfadaré de veras… sent?

–Tingui, Francesch… y li dona una rosa molsosa… es en paga del seu travall.

Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d’un sentiment de conmiseració; l’amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora, com si portés negre vel de dol.

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son advocat. En Francesch l’acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant trist y capficat, may lo deixava anar sol.

Era una matinada d’un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla després d’haver endressat, s’apropáren una y altra una cadira á la finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no s’encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana s’havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins entraren al casal.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.

–Qué se ’ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo senyor Maresch, preveyent l’objecte de la visita dels dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l’intent d’aquells forasters per ella desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.

–Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo segrestador.

–Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni Noradell, nombrat pel Tribunal; l’objecte perque venim es per fer visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s’ha de vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará l’obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la casa?

–Nada! la senyora ’ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara mellor la senyoreta, digué ’l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina ’s redressá ab altivesa, mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

–Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, –no parlo per vosté, senyor segrestador.– Quan mon senyor pare será aquí, enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa… y d’un gest digne, indicant la porta del pis… Margarida! acompanyeu eixos senyors… Vingui, mamá!… y las duas se retiraren dins la cambra de la Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

–¡Oydá!… aqueixas tenim!… no faltava més! digué lo senyor Pau arronsant las cellas, rabiant… hostas vingueren que de casa ’ns tragueren!… lo que fa l’orgull!… ja tindré jo cuydado d’aplacarlo!

–Senyor Pau, no ’n fassi cas, digué ’l senyor Benet; la desgracia porta á la desesperació… son senyoras… las te que perdonar… es la casa de llurs antepassats… y son tan pochs los dias que hi han d’estar!

–Jo deixarmho passar!… jamay!… y tot baixant la escala: aixís me pagan las consideracions que ’ls hi he tingut fins ara!… mes, d’avuy endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá donaré l’orde al meu procurador que activi ’l judici… En ma vida he rebut un xasco semblant!…

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa, lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

–¡Batúa! las donas!… entrá en son despaig, tancant la porta d’una rebolada, sense respóndrerli… Pobre senyora! ella hagué de pagar la mala cara… ja hi era feta.

–¡Filla meva! ¡qu’ has fet! digué la Teresa á sa filla… sabs que aquest home ’ns te baix son domini!

–Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra dignitat… jamay!

–Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa… Deu meu!… Deu meu!… y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria llur cor endolorit.

XXI

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona anunciantli que s’esperava d’un dia al altra l’arribada del vapor Ciudad de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y fet escala á Cadiz.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li tardava d’abrassarlo.

–Pau, deiximhi anar… que me ’n farias de contenta!… tres anys que no l’he vist!

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y senyor.

L’endemá lo senyor Pau ’s dirigí á la estació de Figueras, prengué un bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse ’n á peu á la fonda d’Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia, savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se ’n torná á la fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt atent, li ’n doná, continuant son camí; mes prompte s’adoná que son rich veguero s’havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la cadena, Del veguero n’havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li sabia greu… un cronómetre d’or comprat á New-York que li costava doscents pesos!…

L’endemá s’aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y ’s dirigí al plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S’esperava ’l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

L’egoisme, l’avaricia, l’afany del diner, dels negocis, poden fins á cert punt assecá ‘l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas fibras mes fondas se desperta, s’hi obra pás, dominant las malas passions: es l’amor paternal. Y encara ¿qu’ es l’amor paternal, comparat ab lo maternal? la veu de la sanch? l’instinch natural? l’afecte que l’animal ressent per sa progenitura?… nó; lo primer no ‘s pot comparar ab lo segón qu’ es inmens, com l’espay; es la guspira que escalfa y fon lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo mateix home; ja no era ell, era un pare.

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la tarde, després de dinar á Figueras.

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home, alt, guapo, colrat pel sol d’Ultramar! Lo contemplava com á un sant, mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona musculatura… en Lluiset era fort y ossat com l’seu pare; la malaltía no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus pares per los parents y amichs de Cuba.

–Vosté mare, no s’ha fet gens vella… Com passa ‘l temps!… sembla qu’ era ahir que ’ls vaig deixar!… Que content estich de reveurer mon estimat Empordá!… tres anys que n’estaba fora!… m’apar impossible! ¿que ’m contan? quinas novas desde ma llarga absencia?…

Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia Noradell; no obstant res sabía.

Hem d’atribuhir aixó á un efecte psicológich que no ’s pot gayre explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

No tingué espera; l’endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus amichs.

Després d’abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa absencia, de la mort de ’n Pere, de ’n Pau, del casament de fulano, de sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina dels propietaris del Empordá.

–A propósit… digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat… dins pochs dias ’s procedeix pel Tribunal á la venda de tot ’l patrimoni Noradell, de Masarách.

–Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la Mercé… ¡si sería casada!… Per fi no pogué aguantar més, feu un esfors:

–Oh! desgraciadissima… amenassada de la mes crudel miseria, travallant pera guanyar sa subsistencia.

Oh! aixó es horrorós… ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en aquell ball del cassino, tant admiravam?

–Sempre guapa, arrogant mossa… áduch que s’haja tornat pageseta; sa fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m’ho deya l’altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant d’aquella desditxada familia; puig fa temps que no l’hem vista á Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s’alsá despedintse de sos amichs, y se ’n torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de lo que acabava d’ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y al preguntarli sa mare que tenia:

–Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare, t’ho suplico!

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit, esperant ab dalé que fos dia.

L’endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l’advocat y procurador del seu pare; s’enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita qu’ ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren rebuts.

–No ‘s crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu’ es la senyoreta Noradell sab de qué se las héu… oy! si n’es d’avispada!

–Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se sab qu’ es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s’incomodá ab rahó, y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté s’incomodá de tal manera que may l’havia vist tant enfadat, fent amenassas contra aquella familia.

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á ’n Lluis al ferli aytal relació, ben cert que se ’n hauría prou guardat; no sabia lo qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa emoció no escapá al senyor Benet.

–Mon pare sempre n’ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n’hi ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los miraments que se ‘ls hi deu; y vosté, com administrador qu’ es dels bens del patrimoni Noradell, vull que tinga per’ aqueixa familia totas las consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d’espasa lo que ’l fill vol amansir!…

XXII

L’afany de ’n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los obstacles que s’interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d’ella!… la veya en lo ball del cassino tan guapa! ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!… Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!… y al carrer, quan ab sa mare anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li esqueya!… se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al sortir!… Oh! si, la simpatía que ’n Lluis ressentía per ella anava creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava ’l cor…

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per un negoci important. Son pare li deya: será cosa d’alguns mesos; aviat podrás tornar… mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit; liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y Montevideo, lo feren restar tres anys… tres sigles! Per fí pogué embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada… nó, la troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas derramadas!… y ell, si bé indirectament, devant la opinió, ’n té la culpa com son pare!… son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo patrimoni Noradell… aixís se diu en l’Empordá… son ells que reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!…

Oh! nó, aixó no pot ésser!… jo ’t juro, Mercé, per lo sant amor que radía dins mon cor que aixó no será!… Mes… y ella?… quina presumpció!… ¿m’estima?… ¿se recorda de mi?… ¿quinas provas li he donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m’ha sabut inspirar?… si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la dels seus pares!… Mes; que m’importa!… jo faré quant podré pera salvarla!… si no m’estima mereixeré d’ella agrahiment, y me restará la satisfacció de haver cumplert un deber.

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á ‘n Lluiset, encara que no li podém donar gran mérit ja qu’ eran influhits per son primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix l’ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits d’alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per l’aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats per l’escalf d’un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s’entén, no que no fos bon tirador, mes si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués ferit, no podia véurer sa agonía, no ’s veya ab ánima d’acabarla de matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al portalas al seu amo, de lo que ’n Lluis se ’n alegrava. Una perdiu ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del sarró; per xó ’l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab lo salt que feu, conegué qu’ era tocada. En efecte lo gos corré cap á ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á mitj kilómetre de distancia, al peu d’una tanca d’espinas, trobá lo Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

–Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca d’espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m’hi ha alsat més d’una vegada.

–No senyor; es de ca ’n Noradell, allá, aquell casal… senyalant á un tir de bala.

–De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense tenir son permis; de dret li toca.

–Eixa teoría es nova pera mi: m’apar que la llebra es de vosté, ben bé de vosté.

–Que hi ha? Francesch… digueren duas senyoras qui comparegueren al cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en Lluis encara més qu’ ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat, expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar, que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

–Lo senyor s’empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del camp.

–No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de vosté que del amo del camp… y mirántsel de fit: no necessita vosté permís pera cassar en eixas terras… en tot cas, lo pot demanar al pare de vosté…

–Vosté l’ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor Maresch quí ha tornat d’América.

–Ah! ja ’m recorda! jove molt amable, molt obsequiós… llástima que sia fill de son pare!

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s’ompliren de llágrimas. –Ah! si ella sabés!… es molt natural, molt conforme que m’haja parlat aixís!… ¿qué so jo per ella?… Quina simpatía li puch inspirar?… si no repulsió!… ¿no so pel cas fill de mon pare?…

Y en Lluis s’assentá sobre ’l marge, l’escopeta entrecamas; s’apretava lo cap ab sas mans, desesperantse… mentres lo gos llepava la llebra estirada als seus peus.

En Francesch, de l’altra part de la tanca, afanyat en estisorar la espinadella, ’s mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da. Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida, un dolor agut com d’un ferro ruhent… si será lo fill del senyor Maresch tornat d’América…

Lo dubte l’atormentava; mes no s’atreví á enrahonar ab ell; se sentía aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar, totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y las posá entre dos fulls de son cartipás… era la rosa molsosa que li havia donat la Mercé.

En Lluis s’alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d’alegría del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d’ovirar lo casal Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa… si será una ilusió, un engany dels seus sentits!… nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s’amagá darrera un clap d’alsinas per no ésser vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa, absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué está sola á la galería?… A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull, tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava sola á la galería era per ell… com si sa estada á la galería no fos casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s’ho creu, deixémli créurer… qui sab, potser nosaltres hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no s’explican.

La Mercé ’s retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la vegés encara.

Lo perdiguer s’havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al peu del sarró del seu amo.

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s’aixecá, enviá ab la má un bes amorós envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.

XXIII

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se ’n havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que ’s passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de la tardansa del seu fill.

–Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?… ola! una llebra!… ¿l’ets morta ab perdigons de plata?

–Que ’s pensa que so un cassador de pega?… Pregúntiho al Black… fa? Blanckot… fentli una caricia… May endevinaría ahont l’he morta… donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

–He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d’ésser aviat nostras?

–Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s’havía de fer d’aquí pochs dias, s’ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas, sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de nostres masos de Perelada.

–O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s’ho deixi escapar.

–No pare; m’apar que sería una indiscreció… no ho coneix!… tant com hi siga la familia Noradell!…

–Ja estich cremat d’aytal familia! Com més pobres més orgullosos! Després que, per llur culpa, s’han menjat tot lo que tenían, sembla que ‘s consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo desengany, jo t’ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de turró, que lo qu’ es per assí, hi farán pas gayre nosa.

–Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja veu que no estarían en aquest cas.

–Ta! ta! ta!… Aixó son malas rahons. Es clar… lo senyor Noradell diputat!… vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner per la finestra, gastar més de lo que podían!… Aquí tens á molts propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals, visquent ab gran tó, llur patrimoni, que ’ls seus passats, vivint ab sensillesa y economía, ’ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m’ha costat de guanyar la fortuneta que tením.

Es molt just que arrepleguém lo que ’ls altres no han sabut guardar. Si, es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.

–Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m’han donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas temporadas d’hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé y dels serveys que ha fet á molts que ’s deyan amichs seus. La fatalitat ha volgut que s’hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las consideracions, puig fan més de lo que poden.

L’home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á diputat s’ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no ’s veu gayre.

–Pots tenir rahó; mes, que hi farém!… es una fatalitat… es la roda de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á dalt; aixís va ‘l món y aixís irá fins qu’ una tarrabastada ne fassi cinquanta mil trossos.

–Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de quan era la pubilla Noradell… y contá al seu fill lo que aquest ja sabía… Ahont s’es vist desvergonyiment! Nó, nó, no ’m vinguis ab gent entonada… ¿Perqué eixa pregunta?… ¿Que la coneixes, tú?

–Ans d’anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per cert que deixá en mí una impressió molt simpática… Qué diría, pare, si li digués á vosté que l’estimo.

–Com?… ¿qu’ has dit?… no t’he entés… ¿qu’ estimas la senyoreta Noradell?

–Vaja! es una broma!… vols dir que t’agrada… es prou bona mossa per’ agradar… proba que tens bon gust… es clar, estás en edat de divertirte… fas bé… tú fas lo que jo no he pogut fer.

–No, pare, vosté s’enganya; l’estimo de tot mon cor, com se mereix, y si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se deturá devant d’ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

–Lo consentiment meu!… jamay!… Y tú creus que la fortuna que m’he guanyat pel meu travall y la meva suhor s’ha de fóndrer pagant los deutes del hereu Noradell?… Ja t’ho pots tréurer del cap!… Dintre un any serás major d’edat… alashoras casat si vols ab qui ’t dongui la gana… ab la reyna Pomaré ó del Congó… pero no comptis ab mi.

En Lluis s’assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans, lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

–Esta clar… voldrian redaurar llur escut ab l’or dels Mareschs!… t’han parat lo filat… t’han sabut engalipar.

–Si, ara que están arruinats volen que sigui l’hereu Maresch que págui al hereu Noradell ‘ls deutes qu’ ha fet; ó que ‘ls pagui son pare, qu’ es tot hú.

–Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni Maresch y ’n fara no més un.

–Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?… ¿y lo diner que hi he invertit, que m’he tret de la butxaca?

–Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té hipotecats quan los vengui ’l Tribunal? Donchs aixís s’estalviaría de comprarlos. Lo que pot dir, si, que ’m casaría ab una noya de poca dot.

–Mes ¿no ‘ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas ¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu’ han perdut!… Ah! pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!… Si sabés quant l’estimo!… y molt conmogut ’s tirá dins los brassos de son pare.

–Qué féu? qué enrahonéu?… fa rato que s’ha tirat l’arrós á l’olla y que la sopa es á taula… Lluis, fill meu! ¿qué téns?… ¿que no estás bó?

–Res… nostre fill está enamorat y ’s vol casar; aquí ho téns ab duas paraulas.

–Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de ’n Lluis per no donar un disgust á sos pares, desd’ara per ma part, li otorgo ’l permís… ¿Qui es Lluis?

–Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!… Aném á sopar que ’m moro de gana… ¿Y tú, Lluis?… los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s’alsá de taula sens dir una paraula, reptá ’l negre ab fort regany perqué no li tenia la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s’empenyava en ferli acceptar la llebre, era ’l jove Maresch, ’s quedá pensatiu y desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós; digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

–Tan mateix, Mercé, n’ets fet un xich massa: després de xasquejar ’l pare ara xasquejas al fill… Com vols que ’ns tingan consideracions! Si bé que ’l pare ja ho mereixía; mes ¿qui ’t diu que ’l fill se sembli al pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat… me te que perdonar… es lo meu carácter que no se dominar, que ’s deixa guiar per la primera impressió; després me sab greu.

–Si, papá, ans d’anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á Figueras m’obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que ’ls seus obsequis eran interessats.

–Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal desespero que son pare y sa mare s’aixecaren de taula, inquiets, no sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

–Filla!… Mercé!… ¿qué tens?… ¿qué ’t passa?… calmat per Deu!… fes com si no t’hagués res dit… y prenentla en sos brassos… ápa! un petó… y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs, abrassa son pare ab tendre carinyo.

XXIV

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi anava ab l’escopeta, ’s feya ensellar un cavall que deixava á un más seu més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes lo que temía era l’indiferencia, l’odi pot ser que sentiría la Mercé per ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía seguit per tot. Mes, com fer!… y si la Mercé despres de tres anys ja lo hagués oblidat… si son cor glatís per un altre… oh! eixa idea l’atormentava. Ademés l’entristía la persistencia tossuda del seu pare; coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia… mes, per ell eran entrebanchs segonaris: –Oh! sols l’amor de la Mercé!… si m’estima tot ho venceré!… y si no m’estima!… si,… si no m’estima!… quina idea mes lúgubre!… no! no! no vuy pensarhi!… Ah! dubte crudel!…

Se torturava l’enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava avansar; ’s sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se ’n tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l’enrahonada parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l’iglesieta de Masarach, de las degoteras que ningú ’s cuydava de fer adobar, de la miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

–Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias necessitosas! Ara desde la filoxera no ‘s veuhen si no corrúas de pobres que van á captar pels masos. Avans, jo ’ls podía socórrer; mes ara faig lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu’ ha sigut una calamitat pels pobres de la comarca, es la desgracia qu’ ha caygut sobre la familia Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!… Deu n’ho havía de permetrer; mes hem d’acatar sos designis, puig que si ho ha permés há d’ésser per llur bé.

–Si, es cert… digué… molt la deuhen trobar á faltar, ja qu’ hi ha tanta miseria.

–L’altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda ab criaturas qu’ estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

–Mossen Esteva, jo visch lluny d’aquesta parroquia, ignoro sas necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la familia Noradell. Vosté será l’encarregat de fer eixas caritats; lo donador s’ ha de ignorar… y traguentse la cartera… permétim per comensar d’entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros, total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la conversa.

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de separarse d’ell, li digué:

–Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d’aquí ¿veu aquella caseta al peu del turonet plantat d’oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu’ escombrava l’escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que tots los dias assetiavan la rectoría… mes d’aquí endevant, gracias á Deu serán més socorreguts… y li contá la conversa del fill Maresch ab Mossen Esteva.

–Vaja! aquest senyoret ha obrat bé… uns americans tant y tant richs que no saben com gastar la plata!… al fer las caritats en nom de la familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que ’ls hi han prés llur patrimoni.

–No ’ls hi han prés encara… pero no deixa d’ésser una fina atenció lo fer las caritats en nom dels Noradells.

–Podria ser també un principi de remordiment… sía lo que vulla, Deu ’ls hi pach.

La Margarida ’s despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s’aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera impressió, mes de sopte sa cara ’s torná séria, un pensament acabava d’atravessar son esperit: –¿perque fer l’almoyna en nom de la familia Noradell?… perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo precepte de caritat: la almoyna que ’s fa secreta es accepta y molt perfecta… ¿Baix quin impuls ha obrat?… y ’s topavan en son sí una munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé, perqué anava barrejat d’un pensament dominant los demés, inspirat per sa dignitat y altivesa. Atesa la manera d’obrar dels Mareschs envers sa familia, atribuhí lo moviment generós de ’n Lluis al orgull, malgrat la veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

L’endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers Masarách per fer l’almoyna recomenada per Mossen Esteva… aquella almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no sols per l’amor de Deu mes també per l’amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la comarca en nom d’ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d’ésser sens dubte atretas, amparadas sota las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava brasas per’ avivar la flama; pochs mobles, tots d’aspecte miserable; damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu’ era un metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove, tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra… Oh! sorpresa!… l’angel del consol, la Mercé, era á l’espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir, sabent l’estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la vista: ’ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que ’ls feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata. –“Me permetrá, senyora, d’afegir la meva almoyna á la de vosté.” s’incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

–Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!… Si vol acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

La malalta s’havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra, entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la altura del cor, la deturá, suplicantla:

–Oh!… Mercé!… perdó!… perdó per mon pare!… perdonim si la he ofesa!… en nom de la santa caritat!

–Si, ja sé qu’ es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part… y l’almoyna que acaba de fer no deixa d’ésser molt casual.

–Oh! Mercé!… no!… no ho cregui!… si hagués sabut que la meua presencia en aquesta casa l’havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li juro que ignorava que vosté hi fos!… Mes ara beneheixo eixa benhaurada casualitat que ’m permet d’expressar tot lo respecte, la simpatía, lo desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia… res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d’ella… tres anys que lo dols recort de vosté m’ha seguit per tot desde que tingué la ditxa de conéixerla!… Díguim, Mercé, que no está irada contra de mi!… Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!… eix cor que batega sols per vosté!… Permétim, Mercé, de dirli que l’estimo; que li ofereixo mon cor, ma vida, tot lo que tinch!…

–La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels encontorns!… vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel ventrell y per mal de maragassa.

–Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per manera que la malalta siga ben aconduhida.

La Mercé vegé venir la Margarida desde ’l pas de la porta de la casa; se girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l’ayre que hi respirava li dilatava ’l cor; no se ’n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

–Mare no ’m pregunti fins que se me ’n vagi ’l tap que tinch aquí,… senyalant lo cor… ve del pare.

XXV

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau estava d’humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front, arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls; etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula ’s presentava; ’s feya servir pel negrito.

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors cercava consol en sa mare.

–Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que jo… En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés ajuda.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l’estudi del seu marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

–Vaja! dona, acaba aviat que m’omplas de pols!… ¡si son cosas de fer ara!… ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?… ¿Y perqué no ho ha de fer ’l negrito?

–Perqué espolsant t’ho regira tot, y després no saps trobar los papers. –Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

–Cá! dona, no t’espantis: son malaltias que ningú ’n mor y que ’s curan d’ellas mateixas.

–Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si ’l nostre fill se posés malalt ¿qué farias?

–No ho tinch de dir!… lo conech més que tú. La seva sensibilitat es extremada: mare, me deya suara, si ’l pare no ’m deixa casar ab la Mercé Noradell, es que no m’estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es mon primer y darrer amor!

–Si ’s pot parlar aixís!… Si quan tú me festejavas tant enamorat, no t’haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

–Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben estar, lo pervenir de nostre fill, l’únich fill que tením, no ’ns poden ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

–Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!… ja ‘n tinch lo cap plé… Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig… ¿ho sents?… fes que no t’ho hage de dir un’ altra vegada.

–Vist y enrahonat. Per ara ’s manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá que cedir.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se ’n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de cartas per l’intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés que son fill s’enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria major d’edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori… estava enamorat; y donchs ¿qué ferhi?… Estimava massa al seu fill pera contrariarlo fentlo potser desgraciat.

L’endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins son estudi, sempre callada.

–Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de venir lo metge.

–Sentat. ¿Estás resolt?… ¿t’hi ets ben pensat? ¿persisteixes en volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

–No ’m desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat. Després de tú obraré jo.

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que l’esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig d’alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, ’s posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell portava un sarró y ella un cistell d’hont sortían tres caps de virám, tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat, brodat, de seda, ulleras d’or, estava repapat dins sa cadira de brassos, llegint un pergamí.

–¡D. Lluis!… ¡vosté per aquí!… ¿quant ha arribat?… Fassi ’l favor de sentarse… ¿Com li ha probat lo viatge?… ¡l’ha feta llarga!… pensavam que no volía més tornar… ¿Com están son pare, sa mare?

–Be per ara, ¿y vosté?… tant lo veig ara com fá tres anys, com quan me ’n vaig anar, sempre fresch y florat… ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en Valentí?… la familia del notari…

–Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos en tot lo que puga.

–Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d’anar á Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s’alsá de sa cadira de brassos y aná á estrenyer la má de ’n Lluis.

–Be, Lluis, be!… es tanta l’alegría que ’m dona que no sé com felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré ’l gust de cumplir l’encárrech.

En Lluis s’aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l’acompanyá fins á la porta del carrer. Al tornar entrar, vegé ’ls dos pagesos, sentats á sobre ’l banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d’esperar.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga ‘ls digué qu’ anessen al Registre d’hipotecas, donántloshi la direcció, qu’ allá ’ls hi cobrarían… Lo pagés era d’aquells de botó de banya y de cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.

XXVI

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de despedir los convidats á la porta de l’iglesia, ’s dirigiren á llur casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de camí; puig feya alguns dias que ’n Marsal li donava inquietut; á voltas sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou havían ellas notat un cambi en lo estat de ’n Marsal; més l’atribuhían á las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L’hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara ’s sentía aixafat, disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que no ’l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia. s’encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de cor.

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per’ animarlo; mes era envá, Veyan que s’aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que no sentían, fent esforsos pera distraure ’l, somrihent devant d’ell d’aquell somriure dolorós que trenca ’l cor. Puig llur aflicció igualava la de ’n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs oracions á la Reyna del Cel.

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; ‘s pot dir que pera ella sufrir es sa norma; Deu l’ha creada per’ aixó; la seua vida es tota de sufriment; los dias de bonansa per’ ella son ben comptats. Parlo de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

¿Y en Francesch?… ¡pobre Francesch!… al veurer lo sufriment moral tant crudel d’aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa; puig veya que no hi havía consol per’ ella ni salvació; sabía que lo dia menos pensat, vindría un nou amo que ’ls trauría de llur casa payral. ¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!… ab quin entussiasme y alegría l’hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que l’oprimía.

Avans d’arribar al casal, lo senyor Pere ‘s despedí per’ anar á visitar un malalt que tenía en un más per’ allá prop.

–¡Coratge! D. Marsal; no ’s deixi abatrer, anímis; després del mal temps surt l’arch de Sant Martí.

–¡Ah! senyor doctor, las alegrías d’aquest mon son acabadas pera mí! ¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra ’l trist pervenir que se ’ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral, pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per la difunta y demés passats de la casa.

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d’anar á Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de ’n Marsal.

Després de resar ‘s sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d’oli bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per’ ells cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix frugal dinar ab gana; més, aixó nó!… dinar trist, silenciós.

La Mercé s’esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous vinent: solament set dias ’ls hi restava pera saber l’hora fatal d’esser despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!… ¡Com podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa. Ne baixá un senyor d’edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, ’s refé del sobresalt; més la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera comprimir sas palpitacions.

–¡Es vosté D. Joseph!… ¿Quín bon vent lo porta?… y encaixaren amistosament.

–Bé, molt bé.. fassi ’l favor de pujar… Entráren á la sala… ¡Teresa! ¡Mercé!… D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

–No ’s molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó, y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch… y ’s sentá en la butaca que li oferí la Teresa.

–Mil gracias, senyoreta… s’aixugá la boca ab gran mocador de seda de fondo vermell ab dibuixos groguenchs que ’s tragué dels faldons del paltot, y tot aixugantse: –m’alegro de trobar tota la familia reunida… ’s tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

La Teresa ‘s torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son cor. La Mercé rebé una foguerada qu’ encengué sa cara de rojor.

En Marsal ’s quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s’incliná sobre son pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell… ¡pare!… ¡pare!… ¡Marsal!… ¡Marsal!… ¡Ay! ¡Deu meu!… ¡y no respon!… ¡Corre! ¡Mercé!… ¡l’aygua del Carme!… ¡Margarida!… ¡anéu pel metge!… ¡Ay! ¡Verge Santíssima!… ¡ajudeunos!…

–¡No s’assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en Marsal per las espatllas… aixó li passará…

La Mercé, pálida, tremolant, portá l’ampolleta del aygua del Carme; li ’n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava ’ls polsos ab un drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

–Ja ’m passa… y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja ho veu… son tantas las emocions que vaig rebent d’algun temps ensá que ja no puch resistirhi… estich ferit aquí… senyalant son front ab lo dit.

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot resistir. La joie fait peur, la alegría espanta, diu Madame de Girardin que tant coneixía lo cor humá.

Ab l’ajuda de sa esposa y de sa filla s’aixecá, li donáren lo bras, l’acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l’ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué ’l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las camas, exigint repós y molta quietut.

–Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s’ha de fer tot lo possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

‘S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari qu’ havían deixat sol.

–D. Joseph… li digué, molt llagrimosa… ja veu quin trastorn!… ho sento per vosté.

–Lo metge diu que no será rés… ¡Deu ho vulga!… No vuy que s’en vagi… se resterá á dinar.

–Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu’ estar á Figueras.

–A la demanda que ’ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la resposta dintre curts dias.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s’emportava lo notari cap á Figueras.

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá ’l malalt, y vegent que dormía com un santet, digué á la Teresa: desd’ara li puch assegurar que la crísis no tindrá conseqüencias; més lo que ’ls hi recomano es d’evitar tota emoció.

Al vespre arribá ’n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber l’accident de ’n Marsal! s’assentá á l’espona del llit del malalt y no se ’n mogué de tota la nit.

Lo pronóstich del senyor Pere ’s realisá; una reacció favorable se produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era ’l mateix! ’s sentía ferit del cap, com ell deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

–No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que ’m dona coratge; ella m’ha de tornar la salut.

–¡Papá meu!… y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé sobre son cor.

–¡Per Deu! Marsal, sabs que ’l metge t’ha permés d’enrahonar un xich y no més.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en Lluis).

–No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa… ¿Estimas al jove Maresch?

–Papá… no ho sé; no ’l conech prou pera respondrer á sa pregunta de vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara lo sentiment que m’inspira es gran simpatía… y ’s torná roja y vergonyosa.

–Mellor, molt mellor… Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que t’hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d’estimació y ver carinyo, no ’t poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.

En Francesch sentí dins son cor un colp que l’obligá á apoyarse á sa cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera respóndrer, de tant conmogut. Ja se ’n dubtava! feya temps que ’l seu cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de ’n Francesch, sentí sens dubte dins son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant los ulls, sense gosarse ’l mirar.

–Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás vera satisfacció.

Al moment dominá en ’n Francesch l’esperit de sacrifici y d’amistós afecte. Entrevegé la salvació d’aquella familia, lo retorn al ben estar, la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D. Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa ab somrís dolorós, respongué:

–Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa… y vosté Mercé… li digué baixant los ulls, mitj tremolant… Deu li donga tota la ditxa qu’ es mereixedora… Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

XXVII

La resposta de ’n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: “D. Marsal y Da. Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada, ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més intimament al que ha d’esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d’aquesta llur casa.”

En Lluís anava tots los dias á ca ’l notari, impacient de saber la resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía sufert aquella familia, ’s temía que algun obstácle impossibilités son ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de ’n Marsal, se ’n aná joyós á enterarne son pare.

–Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador y també ’l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

La nova corregué per tot l’Empordá; amichs parents y coneguts d’abduas familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D. Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells amichs que giravan l’esquena á ’n Marsal; ara tot eran agasajos y oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d’ells s’atreví á proposarli; veyan que l’hereu Noradell, si bé era feble y delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d’aquell contagi madrileny que de poch li corrohe ’ls ossos.

L’oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuy carniceras que obtingué ’ls honors del dinar de casament.

¿Y en Francesch?… ¡Pobre Francesch!… Mentres Mossen Esteva donava als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que li tanqués la nafra de son cor!… ¡Pobre amor seu! mentres la alegría se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l’ánima, que ’s ressent no més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!… Pobre Francesch!… si es tan bó!… té tan bon cor que la ditxa de la Mercé era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d’anar á la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns anys ab una fortuneta.

Un dia de Juny, á la tarde, que ’ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d’una tarde plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit; cada color del espectre solar ressortía d’una manera admirable. Describía en lo cel un arch inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara, apoyat sobre ’l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista, melancólica aquell arch espléndit.

–Qué n’es d’hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre nostra casa.

–Sí, filla… es l’arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant… ¡Qué ’n feya de temps que no l’havía vist!… y alsant los ulls al cel… es Deu que nos l’envia… veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se tiraren dins sos brassos… los apretá fortament contra son cor.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'HERÉU NORADELL ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of L'heréu Noradell

L’heréu Noradell

I

II

III

IV

V

VI

VII