The Project Gutenberg eBook of Un tros de paper Two Volumes, by Carles Riba

textos publicats al setmanari UN TROS DE PAPER entre 1865 i 1866 i triats per Carles Riba. El pròleg de Conrad Roure explica prou bé la història d'aquesta publicació, pionera de la premsa a Catalunya.]

UN TROS DE PAPER

VOLUM PRIMER

INDEX

PRÒLEG EXPLICATIU LES QUATRE RAMBLES EL PASSEIG DE GRÀCIA EL TEATRE PRINCIPAL BARCELONA AVUI EN DIA LA CAMPANA BALLS CONVERSES MENUDÈNCIES D'ALLÓ MATEIX L'ANY VINENT CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS SI QUE ESTEM FRESCOS MISÈRIA HUMANA TEDÈUM VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES UN QUE NEDA BÉ L'HONOR NACIONAL L'HOME DE BARRI ELS VIUDOS LA TERRAIRE L'AMO DE CASA L'AMERICANO ELS FORASTERS UN HOME DE SA CASA L'HEREU MODES EL DIUMENGE… A FORA!

PRÒLEG EXPLICATIU

Fins l'any 69 del segle passat, Barcelona estava voltada de muralles, amb els portals tancats de les deu de la nit fins a la matinada. Solament el portal de mar es tancava alguna hora més tard, en consideració als habitants de la Barceloneta que assistien als teatres públics de l'enclòs urbà.

Els barcelonins, impossibilitats a les nits d'anar als llocs d'esplai de fora muralles (Criadero, Font de Jesús, Campos Eliseos, Tívoli o Jardins de la Ninfa), es reunien en cases particulars, on generalment es feien «Sombres» o funcions en teatrets de «ninos», representant-se sainets; de manera que els actors, o més ben dit llegidors, sabíem de cor les obres de més acceptació, com eren En Saldoni i la Margarida, El Memorialista, L'aprenent de Sabater, Les nous espantadores i altres per l'estil, que si bé literàriament no són de mèrit recomanable, era l'únic que vèiem en nostre propi idioma, tan abandonat en aquells temps. Durant la Quaresma omplia els teatres públics el drama La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist.

En l859 vingué la restauració dels Jocs Florals, i cinc anys després començà en l'Odeon, amb la secció de La Gata, el modern Teatre Català.

Mes com encara persistien les muralles, persistien en la major part dels barris aquelles reunions casolanes de «sombres» i teatrets.

Al poc temps dinaugurar-se el Teatre Català, l'Albert Llanas
tingué la bona idea de publicar UN TROS DE PAPER, ajuntant-se-li
tot seguit per portar-la a cap En Robert Robert (X.), En Frederic
Soler (Pitarra), N'Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas),
N'Eduard Aulès (Bonaventura Gatell), i el sotascrit remembraire
(Pau Bunyegas), essent l'il·lustrador el cèlebre caricaturista
Tomàs Padró. I no tardaren a col·laborar-hi En Torres (Sarraceno),
En Pons (L'Inglès), l'Angelon (Orfaneta de Menargues) i En Feliu i
Codina (Josep Serra). En Llanas firmava Robert Sanall; i En
Vidal i Valenciano i Conrad Roure, junts, Dos gats dels frares.

De tots ells porta dol, a l'ensems que es complau a guardar-ne ferma recordança, el vell narraire a qui l'EDITORIAL CATALANA ha volgut honrar confiant-li la presentació d'aquest volum, sense altre mèrit, de part meva, si de mèrit mereix el nom, que ésser l'únic supervivent d'aquella colla d'humoristes que qualsevol dells seria més apte que jo per a prologar un llibre.

UN TROS DE PAPER fou, en son gènere, el primer periòdic publicat en català, i el públic el rebé tan de bon grat, que el mateixos escriptors contemplàvem amb estranyesa com cada dissabte en poques hores sesgotava lediciò, que no era pas curta, essent el dun ral el preu de cada número. Cal dir, però, que leditor Innoscent López era una àliga per a la propanganda de les publicacions, i que en aquesta hi posà els seus cinc sentits.

Lestranyesa nostra de lacceptació extraordinària del setmanari es fonamentava principalment en la manera com cada u de nosaltres escrivia diferentment el català, i ens semblava que això no podia deixar complaguts a molts llegidors. Allò era un mosaic ortogràfic.

No sens doni pas, en bona part, la culpa daquesta diversitat. No teníem cap diccionari de què ens poguéssim fiar, perquè estaven farcits de castellanades, ni cap obra de les publicades aleshores ens podia servir de norma. Així, cada escriptor escrivia com bé li semblava, i en la impremta, on tampoc hi havia cap corrector que sapigués un borrall del nostre idioma, el qual feia un sens fi danys que no era conreat, estampaven cada original al peu de la lletra de les quartilles, i els números de la publicació sortien… com havien de sortir.

L'èxit dUN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicació. La massa popular, en la qual els literats no shi troben encabits en nombre abundós, llegia els articles, les composicions en vers, els epigrames i els solts; li era agradós el to humorístic de cada escrit, ho entenia tot, tant si deia Hermenegild, com Hermenegildo, com Armengol; travall, com treball, com traball, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja a la taula del cafè, ja en els intermedis de les sombres, i esperava ansiós la sortida.

I així és que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven els números en un tres i no res.

Referent a aquest recull, cal una advertència. S'hi troba en ell algun article firmat amb altre nom dels que he consignat en el paràgraf anterior, en el qual anomeno els redactors i col·laboradors del setmanari. És que en la redacció rebíem per correu escrits amb pseudònim, i els que ens plaïen es publicaven, ignorant qui era l'autor.

Ficar-me ara jo en la crítica del contingut del volum, no em pertany; vindria a ésser jutge i part en l'assumpte, i la meva opinió fóra recusable.

Crec, i això puc dir-ho sense cap escrúpol, que el periòdic complia amb el seu propòsit d'ésser humorístic i llegit per tothom, sense temença de trobar-hi el llegidor més pulcre un mot ofensiu en cap concepte.

I exposat breument l'historial d'UN TROS DE PAPER, deixo enllestida la meva tasca.

CONRAD ROURE

LES QUATRE RAMBLES

Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de Bellafila, les quatre Rambles, l'olla amb les quatre carns…

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot, convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta de moviment de joventut, d'apariència magra. La paret de Betlem ocupa un bon tros de l'acera dreta i ja li dóna quelcom d'aspecte clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta, distret, he donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap d'una estona com si m'entrebanqués amb la sotana, i em venien ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí, que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de les Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt que discorri, un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les flors; camina un per allí amb l'abandó i voluptuositat que els jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s'admet la idea dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els requiebros surten espontanis dels llavis; les hores passen ràpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al dematí s'hi passegen, és impossible no comparar a la morena de roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d'ulls ben tallats i amb certa grogor d'aquelles que són indicis d'un organisme delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera; una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l'atenció, però que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no se'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres d'aspecte menos agradable i d'olor mai buscada, així també la Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en passeig de camalluentes i mossos d'Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel groc d'ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l'aplec, del promès i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en el recó de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.

Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.

Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.

Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i millor de la capital. Fins l'editor d'aquest periòdic hi té una botiga de llibres.

I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l'ostentació, la frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de la riquesa.

Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan el llit a l'hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s'hi troba una transformació especialíssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català?) componen el públic d'aquell siti, i ¡observin amb quina discreció elimino d'aquest públic la gent més pública que el freqüenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros soldadegi, i (aquí de la llei d'atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic el que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.

Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que surten per les reixes del cuartel.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i tros de butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges blaves de la donzella, té d'aixecar-se tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la mà al front i tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità que té mal gènit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d'alguns segles en aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que els portaven en braços quan eren petits.

No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n'aniran casats a la seva terra, a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d'haver de bregar amb la quitxalla d'altres, podrà passar el dia apeixant a sos propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'últim grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint els braços, i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un nyanyo al front, quan ne surt més barato.

EL PASSEIG DE GRÀCIA

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d'ençà de l'ensanche, ¡malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s'esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l'arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l'arc de Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no s'hi veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte les senyals d'agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de l'aire i el panorama que el rodeja.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.

Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i l'esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, forcs d'alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l'estiu més tranquils, no paren mai d'entrar i sortir i al cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut d'Amèrica.

Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius que deuen ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar a algun siti a on, per arribar-hi, per força es té de travessar el passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el pretext de què allí hi corre millor l'aire.

Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per per beure molt vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.

¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n'hi poden fer de l'alçada d'un campanar a aquesta majoria: mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:

III

A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores, la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes al passeig de Gràcia.

No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.

Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al passeig de Gràcia.»

Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja s'entén que es vol dir: «En el passeig de Gràcia».

Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius, especialment, l'un molt singular.

Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta; però, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible dels altres, i com ningú d'ells va a lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen de què tanta siga l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:

Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha força que s'ocupen molt sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.

No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els ventatges i desventatges de l'ensanche (hem de dir ensanche!).

¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.

Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.

A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'En Pere Pau; al costat repeteixen les rialleres Pitarrades; al davant fan el gasto Don Simon, o altres semblants; més amunt L'Elíxir o Le Prigioni, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze, hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna a terra per a recollir les caritats.

Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar assumptes tan elevats.

Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.

I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de faldilles, l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a violentes gambades l'espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d'En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i característiques del passeig de Gràcia.

No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta aragonès que deia:

Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre, í remoguda fins a l'ànima per les espinguetades del cornetí de pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant en el saló i amb la certesa de què va a descansar… ballant dins d'un forn.

El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós! Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer una casa al passeig de Gràcia.

EL TEATRE PRINCIPAL

Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant.

Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.

Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.

No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que rifen per Tots Sants.

Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar-la a terra.

Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i té raó.

Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.

En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.

BARCELONA AVUI EN DIA

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -¿D'on surt, ara, aquest beneit? ¡Que està fet a poc!

La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys suïcida, i tot seguit responíem: -Oh!… ¡Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!… ¡si haguésseu estat a Londres!…

Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llençàvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ¡Sempre ens parlen de lo mateix!

Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!…

Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.

Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.

Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confiança, prosseguesc.

Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.

Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.

Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -¿Que no saben lo que ha succeït?

Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.

Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esforços que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.

Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia.

Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.

Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.

Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.

Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.

D'ençà que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.

I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien!

¿No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la plaça?

-Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Plaça Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.

Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.

Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de…

LA CAMPANA

Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la Campana.

Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com un mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha reeixit.

No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara.

Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra privilegiada.

Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos} que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d'altres llocs és paper blau d'aquest d'embolicar troques, i encara, si massa m'apuren, els diré que és d'estrassa.

Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.

Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè això fóra el cuento de mai acabar ens trobem amb les dels històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobreïx la Campana de la Unió, que, segons lletres d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra Laia, sinó que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.

Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes famoses, ens trobem amb la Honorata, immortal per haver tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar-s'ho fer.

Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que va atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que més proven la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els nostres governants.

Altres n'hi ha que, després de la Honorata, han donat que enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns quants trossos d'història i fem de manera de caure de peus junts en l'època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll.

Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana). Encara no havia donat quatre passos quan… ganinc gananc, ganinc gananc… les burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de Santa Creu La Campana de la Almudaina. Ho estava llegint i em sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament, em fan alçar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on veig el cartell dels Campos que deia: L'Esquella de la Torratxa, i el del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres començà a dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com si s'esperés la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol, perquè aquell dia s'havia mort no sé quin bisbe.

I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu-hi bé l'atenció i us semblarà que viviu dintre d'una regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.

Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia.

Si no fos així ¿com podria compendre's que hi hagués qui pogués viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el costum.

A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content.

En prova d'això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo que parli o faci olor de campana hagi anat malament.

El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals La Campana de l'Ave Maria. Premiada.

En Bofarull te en Els Trobadors nous una composició de tres planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.

I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens agraden les campanes i… ja està dit, ens agraden.

Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capaç de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l'èxit.

I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus gèneros en vers.

Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d'estrany que cosa de deu o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana?

Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s'hagués de casar amb sa germana.

Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera.

Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.

Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al més vil tupí.

Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.

No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.

I doncs què fem? ¿Tota la vida s'han de fer monuments com els de la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l'Eulària?

¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d'aquí?

No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra consciència.

JAUME GIRALT

BALLS

Un tros de paper, que com les contribucions s'introdueix per totes parts, va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.

Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de La Mascarita. Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo, pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ¡Totes eren boniques! Totes eren hermoses!

-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de patent. Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir-te més. Però ca!…La Margarita era feta i pastada a La Mascarita. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen com matafaluga, i… ai! Si no me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó:

Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos… ei! no de l'Esquadra… que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes… diguem set, i tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del Gavilan. Me n'entro cap dins i… renoi!… a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar D. Quijote, Els reis moros, D. Re, i fins Mefistòfeles! Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.

Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire! Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres, pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al compàs de l'esbojarrat rigodon o de la gaxonda americana. Quan el sol em digué lleva't, havia fet el ferm propòsit de no tornar al ball fins a la setmana entrant.

PERE PAU PI

CONVERSES (RETALLS D'«AFRICANA»)

Ja està dit. Però, això sí, només ne direm quatre cosetes, perquè, si us ho havia de dir tot, per avui ja es podien consolar de menjar l'arròs covat.

Ara no es pensin que els vulgui dir res de la música ni dels cantants, perquè això sí que… pobre de mi!… vaig apendre dos anys de solfa amb el senyor Ribes i amb prou feines sé endevinar un jeroglífic quan hi ha alguna nota.

Ca! Ca! ¿Estan desocupats, que darem una volteta pel teatre?… ¡Ne sentiran, de parers i enraonaments, que els donarà gust! Si de cas encara no ho sabien, ara trobaran que és veritat allò de cada home és un món.

(A L'ENTRAR)

-Fuig, home! ¡D'americanes ja no se n'ha de parlar més!… Ara tot han de ser africanes.

-Jo que en tenia una de compromesa amb la Ramis gran per la reunió de diumenge.

-Jo ja se sap: les òperes i els exercicis del camp de la Bóta, no en deixo mai cap… Vegi si tractant-se de L'Africana…

-Jo li diré: la por hi és, però no me n'he sapigut estar. Sap lo què he fet?… Pago el silló i l'entrada a dos bomberos que, en cas d'incendi, els tinc compromesos perquè es cuidin exclusivament de mi.

III

(A DINTRE)

-Massa!… Jo no hi estic pel luxo… De modo que si en l'òpera n'hi ha gaire, la xiularé…

-Té raó: si ja estaven vestits des d'antes d'ahir… En l'ensaig ho vaig veure… Fóra de les primeres parts, tots ja estaven a punt.

-Ai, senyoreta! ¡Que me'n recordaré del dia de l'Africana!…
Pensar que l'hauré coneguda a vostè…

-Si vostè em volgués dir com se diu… Ni a on està, tampoc?…
Bueno… Quan sortim ja la seguiré…

-Ai, no aniré pas a casa… Com s'acabarà tan tard, vaig a dormir a ca la tia per mor de què a casa no s'hagin d'esperar.

-Doncs no és pas el mateix que sortia a cantar el Profeta… Prou que el coneixeria, perquè el vaig venir a veure dos vegades… Aquell no era tan moreno…

-Prou que ho preguntaré a la senyora Rita, que té dues filles que avui surten en el barco.

-Home, dispensi'm: vostè que té el llibret ¿sap què hi vénen a fer aquests índios davant dels bisbes?…

-Sí, senyor: prou!… A la cuenta, pobra gent, van arribar d'Amèrica sense batejar ni rebre cap sagrament… i ara conto que els porten aquí a confirmar.

-Ai, filla!… ja ho veu a on ens hem tingut de posar… Ditxosa vostè que està bé!

-Prou m'ha costat!… Miri's: a les dugues ja havia rentat els plats i a les quatre ja ens passejàvem amb en Narcís per davant de les voltes.

-Calli, dona!… si allò és tota una crosta d'or… Jo ja ho sabia, que eren tan hermoses!

-Ja es coneix, que figuren bisbes antics… No tingui por què els d'ara hi vagin, els pobres.

-Ja ho pot dir: allavores ho podien fer més… Com que encara no els havien pres els béns.

-Calla, dona… no et facis ridícula!… ¿Què hi entenem, nosaltres? Els que xiulen són els intel·ligents, que es posen tots a dalt… ¿Te penses que tothom és com tu i com jo?…

-No, senyor, no… i perdoni. El de l'altre acte jo el vaig veure en el Prado Catalán, quan el feien, i és molt més gros que aquest… Aquest barquet deu figurar que el rifen a favor del tenor que està pres.

-Miri'm… miri'm això, donya Poneta, en aquell palco… Misèria i companyia!… sembla la marquesa del cuerno. Ves aquella bona dona… que és per portar vestits escotats!… ¡Ara mateix que baixo a demanar-li les dos pessetes que em deu de la bugada de l'altra setmana!

-Si ho sé porto flors!… Escolta: et vols treure les del monyo i les tirarè al mestre?…

-Home! Hi he trobat una cosa… així… un poc sinònima… vull dir que no és prou natural…

-No, no… això encara… Però no hi surt cap que figuri que es mareja… i això és imposossible… En un barco sempre s'hi mareja algú…

-Home, vostè que hi està… ¿El pla de la Boqueria, sap quants pams té d'amplària?

-És que en convé saber-ho, perquè he fet una posta amb un senyor del costat que deia que el barco d'aquest acte era tan gran com el Pla de la Boqueria… Un dinar que penso guanyar…

-Home, el barco m'ha agradat molt…, però ¿ja és prou natural, això de sortir negres en aquell temps?

-És que jo estic que allavonses encara no se'n coneixien, i que si de cas tot just… tot just en començava a sortir algun…

-Sí, senyora… Aquests arbres se crien per allà… Tots aquests són índios.

-En nom de Déu!… Quanta generació!… Sembla que han deixat anar l'hospici índio!

-Ai! També hi ha boleros, a l'Índia?… ¡Jo que em pensava que en aquella terra s'estava tan feliç!…

-Anem!… Tres quarts d'una… ¿Ja ho saps ara?… A veure si em deixaràs estar en pau.

-Tres quarts d'una ja!… Ves, tot justament avui que ens ha tocat la llàntia de l'escaleta… ¡No se'n deu haver fet malbé poc ni gaire d'oli!…

-Per això he encarregat a la minyona que ens tingués el xacolata desfet per quan hi arribem… Oh, i que m'has de fer pensar a pendre els llonguets en el forn, que li he dit que nosaltres, tot passant, els pendríem al tornar a casa.

-Prou que ho veig… Ja em sembla que no seré a temps per atrapar el primer tren.

-Si no em fa el favor dels gemelos… Ara!… Caram!… ¿Sap que de la soca en sortiria una bona calaixera?

-Però com dimontri!… Doncs jo no sé les autoritats d'aquell país com ho permeten… Al menos jo hi faria posar un lletrero que els avisés que no s'hi acostessin.

-Ja diu que ho van provar, però encara moria més gent perquè tothom s'hi acostava per llegir-ho.

-Doncs, ¿sap que un apotecari que es plantés al costat d'aquest arbre en poc temps s'hi faria ric?

-Miri's, senyor Verdós: vegi, si an aquesta gent els succeís alguna desgràcia, si s'ho tindrien ben merescut.

-Home, tingui… Vegi amb això que corre de si volen cremar el teatro, de si no es farà l'òpera… permetre tanta gent disfressada a les taules. Vegi: si algun d'aquests n'ha fet alguna, després que s'ha tret el vestit d'índio i s'ha rentat la cara, qui el coneix…

-Oh!… que es pensa que són qualsevols… Tots els que surten de comparsa són gent fiada… A mi m'han dit que tots són municipals i guardes urbanos.

(TOT SORTINT)

-Ca, ca, ca!… Que em donguin Rosini i Semiramide… No estic per aquesta escola de fer òperes… Que valga'm el libreto; si no, no n'haguera entès res… Jo ja li dic: si no fos pel barco i les decoracions, no tornava.

-Hola, senyor Vintrons!… ¿A on va tan de pressa?… Vingui, home, que parlarem de l'òpera…

-Deixi'm estar, que vaig de pressa… Figuri's que la dona empenyada en què no volia que vingués…

-Per això de si hi calarien foc… M'ha fet anar tot lo dia a la torre, que amb prou feines he sigut a temps al choro dels bisbes… Després he tingut d'anar a sopar a les deu, que he perdut tot el tercer acte… Ficar-me al llit amb ella i fer l'adormit fins que ella ha agafat el son… Deixi-me'n anar, que, si es despertés, pobre de mi!…

-Vaja: que, acabant-se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria d'anar un sereno que m'acompanyés al sortir.

JOSEP SERRA

MENUDÈNCIES

Jo estava per posar CÒLERA amb lletres molt grosses, per títol d'aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt convé el llançarien i, francament, el periòdic no el fem perquè el llancin, sinó perquè el guardin i se l'estimin molt.

Endemés, sí. Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle. ¡Com es coneix que no han presenciat els miracles de la por!

És tan gran el número de devots d'aquesta divinitat immortal, que qui no ho veu és cego, com deia Napoleon parlant de la revolució.

Ja podem dir que entre nosaltres s'ha acabat l'exclusivisme religiós; perquè rendim culte públicament al catolicisme i a la por.

III

-Vagi amb cuidado que no l'enganyin. A casa en vàrem comprar de baratos abans d'ahir, i ahir vàrem tenir un disgust de mort, perquè al vespre ja s'havien tornat negres.

Una que passa sent les últimes paraules, es gira plena de llàstima a les interlocutores, apreta el pas, i se'n va a casa dient:

-Disgust de mort? Es varen tornar negres? això és el còlera, ¡i després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res! ¡Ai, pobres de nosaltres!…

I… ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes paraules sense connexió?

Que de por, li agafa… (ara ja es pot dir) còlic i tremolor, i sembra l'alarma per tot allí a on passa, dient molt convençuda:

-Jo almenys ja sé dos cassos, contats per una senyora de la família; i no em vinguin a dir que potser van morir d'altra cosa; perquè ¡es varen tornar negres!

Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns balcons oberts i llum encès.

-Ja li asseguro que n'hem tingut un gran sentiment al cap de tants anys de conèixer-la… però, no hi ha hagut remei! Demà a les onze se'n enduran la caixa.

I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de despatxar una criada que estimava però que se'n prenia massa per lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què parlava era la de la roba…

-Sí, sí- diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig trobar morta.

Parla d'una tomaquera que tenia al terrat; però la poruga que sent dir «morta», lo primer que fa és esglaiar-se; després, se'l mira i pensa: si era la seva dona, vet aquí un viudo que fa planta.

Els botiguers que han fugit a França procuren fer escolliment de robes de colors foscos, amb l'esperança de que l'hivern vinent mig Barcelona portarà dol.

Els corredors y dependents d'escriptori aprenen de fer baguls, maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci.

Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora, sofre, te, esperit de vi i demés caterva d'ingredients anti-colèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor que la malaltia.

VII

Pregunteu-los si se n'aniran, i amb una rialleta mes falsa que una mula guita, vos responen:

-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. Es dir… per ara, el que toca avui, em quedo.

VIII

Surt un òmnibus d'un extrem de la ciutat, portant una família fugitiva, i per a anar a l'estació del ferrocarril té de passar per molts carrers.

-Aquesta tarda, amb el papà, al carrer de Sant Pau- per exemple -hem vist un cotxe d'allò més llarg, ple de gent, i a dalt tot de baguls i matalassos.

-Oh! la minyona també ha vist una família entera que se n'anava cap al camí de ferro, pel carrer de Jaume primer. Ai! Tothom se'n va!

-Sí, tothom se'n va! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de gom a gom amb tot lo del llit, a la plaça de l'Angel.

-I quan jo hi enviat la minyona, n'ha vist un altre pel mateix estil al carrer de la Princesa. És que tothom se'n va!

Tota aquella gent no ha vist, en substància, sinó un òmnibus, i per ells es com si se n'hagués anat a mig Barcelona

Envien a buscar un metge, i l'endemà el despatxen per burro, perquè la por no la cura cap metge.

-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les cosines i les noies del primer pis; Pero ara…

-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi de trobar ningú…

El mateix diuen les meves germanes i la família de l'oncle
Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.

-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho deien: «¿Què en farem de sortir, si tothom és fora?»

Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per cohonestar la seva por, exclamen:

Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.

Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests, se'l mira arrufant el nas i diu:

-No m'agrada la cara d'aquest home, no sé què li trobo: molt serà que… jum!

XII

-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'hi posat sofre a les plantes dels peus, m'entén, vostè? porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc més abrigat, me comprèn? rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per un si acàs, no treballo per no amohinar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.

XIII

-Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre… o per l'octubre, si som vius.

D'ALLO MATEIX

¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'ànima o del moviment continu? No pot ser; ningú ens escoltaria.

Barcelona té la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i ens l'ha encomanat.

Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de les eleccions, de les modes de l'hivern vinent… ara ja s'ha acabat tot allò!

Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels presents i dels que poden venir.

Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l'últim pregunta a un company:

En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el combregar i exclamen:

-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a cada punt surt Nostramo!

-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el combregar i justament ara no el sentim mai: es coneix que els deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos d'espantar més.

DUES VELLES

-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.

-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb dolor, anàvem tirant la barca endavant… però ara! A fe que jo no só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre, quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la miqueta de la fruita… vamos, m'agradava: i al pensar que avui…

-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me. Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de menjar-se l'espritatuo. Miri, anava a comprar un quarto de gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba! que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això dura… faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?

-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a demanar uns papers per arreglar-ho… Com que diu que això és cosa de l'inglès…

-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a
Barcelona aquests estrangerots!

DOS ECONOMISTES

-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de vista de l'estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència s'abandona a l'esperança d'un temps normal, ve el còlera a brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions que la ciència té dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.

-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre el decreixement de la població americana i sa influència en l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li digui? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant, que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si l'enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà: tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball… i fóra llàstima.

-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja! Jo tinc preparat un folleto, i així que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostraré fins a l'evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a la desatentada procreació de la classe proletària.

-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal humor de por de perdre cinc anys d'estudis.

-Animi's, home, animi's. El còlera correspondrà a lo que lícitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria antieconòmic.

DUES MINYONES

-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta; aquest any pel ditxós còlera… jo t'asseguro que en res tinc sort!

-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som vius… dallonses!… Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués sigut pel còlera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li ha dit que no n'hi donaria més que quaranta cinc.

-Ai! a mi també. (¡No sé com és que en Titus m'ha de fer estar amb tanta ànsia!)

DOS METGES

-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que seria molt eficàç per acombatre'l; però com no hi ha casos… no el puc posar a prova. És que és molt! Amb tant com s'enraona, no trobo un colèric ni amb candeletes.

-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna cosa; però la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, ¡vagi'ls al darrera! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En quant a medis de curació no m'hi amohino; ja tinc massa anys per tornar-me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.

-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un tisiquet per aquí, un pletòric per allí… i tot ajuda. Però ara…

-Sí, ara… Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a experimentar les virtuts del meu preparat.

-Al menos tranquilitza la consciència. ¡Nada, nada! dieta, sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.

EL TELÈGRAF

La família de fora rep un despatx que diu: «El noi gran malalt, la noia gran morta…» i surten pels carrers del poble escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies? -Puja? -Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet.
-No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.

DOS MINYONS

-Noi, des d'això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar davant seu…

-I aquest any simultanejaríem… eh? Però ca! el meu pare fóra capaç de voler-me enviar a Saragossa a estudiar…

-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis… allò fóra pitjor que el còlera. No hi aniria pas.

-Si m'ho arribés a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta perquè es pensés que l'havia agafat de valent…

TRES NOIETS

El més gran. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser tindrem xala i anirem a fora!

L'ANY VINENT

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més impaciència que l'any vinent.

Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara permaneixen entre nosaltres:

-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una passejada a fora.

Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot mústic, florit i arrugat, i exclama:

-Ai, senyor… tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent per a fer-me'n un bon tip.

Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar amb gran confiança l'any vinent.

Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar de la causa de sos plors, i sa mare em digué:

-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi donés: no, senyor; que esperi l'any vinent!

En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret sempre n'arreplega un retall o altre, no és veritat?

Generalment, d'aquests escrupolons de diàleg, mai se'n pot treure res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.

Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anunciés una comedia titulada L'any vinent; perquè es veu que és el més de moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de la més extraordinària deferència.

Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'època de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es té notícia de moltes que de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en què sigui l'any vinent.

Perquè ¿què ha fet l'any vinent perquè tothom, grans i petits, li demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis?

Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la veritat és que encara no n'hi ha calendari) ja el públic li dedica funcions, gales, alegries…

I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ningú es recorda sinó de sos defectes per a fer-ne asco.

Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per sa inverossimilitut.

¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra són anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs, escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:

Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres circumstàncies que en cap any s'han vist reunides.

El xasco serà (i ja m'ho temo) que aquest ditxós any vinent siga com aquells còmics que vénen precedits d'hiperbòlics elogis, es fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts, fan retardar l'estreno… i a l'últim reben una xiulada que els escama.

El més probable és que passada l'actual malatia, un o altre s'ha de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:

¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa proximitat els feia concebir!

L'un fa propòsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora per un si acàs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per suposat, referint-se sempre a l'any vinent.

Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al llit sense pensar que pugui haver-hi un demà, pensen ara, no sols en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com si tinguessin set anys i les sabates al balcó.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa resignació respectuosa i diuen:

Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.

Aquí no hi ha més que posar-se molt sobre si; i tenir calma per poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha de portar-nos el tan celebrat any vinent.

CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS

UN AMIC A UN ALTRE

Amic Eloy: Encara que sols podràs contar-me llàstimes d'aquest Barcelona, escriu-me'n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre tira i que jo só enyoradís.

Ja m'afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels carrers no s'hi troba una ànima, i que tot està ple d'herbes. Veig que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns m'encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de distreure'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que cada dia sens falta juguem a dames i gosem d'altres diversions, per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva't bo, anima't i mana i disposa de ton segur servidor. -A.

L'ALTRE AMIC A L'UN

Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L'explanada està plena d'herbes i fins n'hi ha en el pla de la Catedral.

Has fet bé de no voler encarregar-me de les comissions de tos veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi? Fora dels articles de menjar, beure i apotecari… res més. A no ser que volguessin coses d'argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc. De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la sort que no s'han tancat, lo mateix que les botigues de paper, panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i agulles de ganxo.

Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè, on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem més que del còlera, d'Europa, dels Estats Units, res: tonteries. Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries, sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de dinar, què faràs? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar al teatro, i vet-ho aquí. No sé com ho podem aguantar. Comprenc que ens planyis, i t'ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat amic i S. S. que se'n va al cafè de Cuyàs. -B.

UN AVARO A SON FILL

Veig que les calces que me'n vaig endur son massa bones per estar a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia-me'n tot seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portarà de franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i només n'hi havia dues d'escrites: una altra vegada guarda't les altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre postís. Ja saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa un parroquià, l'arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis excessos en el menjar: l'olleta cada dia, i no abusis de la gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre ho he dit. Porta't bé, que a la tornada t'asseguro que estrenaràs el meu barret de l'hivern passat: t'ho vaig prometre, i no me'n desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una paperina que a la butxaca del leviton a penes s'hi coneix! És un robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m'ha calmat molt, i, si vols veure'm curat com dius, encomana'm a Déu, que és el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat no me'n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d'una dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi (que al cel sia) l'hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir, lleva't de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris d'altre, que quan jo vinga ne compraré un d'igual i ben bo a l'encant, que si un hi és perfidiós, un dia o altre hí troba lo que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa vergonya no saber-te afaitar sol i haver d'anar cada dissabte a gastar un ral?

No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls… Amb lo que et costa el barber, d'aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona manada i que no t'entens de brocs. Bé: ara cuida't; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure't bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d'ara; però no te'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t'il·lumini com te beneeix ton pare. -C.

P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n'untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No n'abusis, que tu ets nerviós i el te és d'aquelles coses que s'han de pendre amb mida.

UNA ENAMORADA A ELL

No sé què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com diu la Mariagneta que no s'ha mogut i s'alabava de què mentres ella no se n'anés tu tampoc te n'aniries… T'asseguro que entre ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em consumo. Has estat dos dies sense escriure'm, i t'asseguro que he passat mil angúnies. La trinxa del vestit m'era estreta i ara m'hi cap un pa de crostons. No sé com és que em neguitejo tant veient la teva calma; però no puc fer-hi més. Adéu. Fins que et vegi, estaré sense poder habitar. Vina aviat, que m'anyoro molt de veure't: no t'enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i…

Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t'estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós.

MITJA FAMÍLIA A L'ALTRA MITJA

Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l'armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells d'estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E.

UN COMPANY A L'ALTRE

Mai aprovaré que t'hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a l'últim te'n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement…

Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te que s'acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari, i l'únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo a un altre poble: encara no sé a on.

Ja t'escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d'or i ningú me'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós.

P. D.-No me'n podré anar fins demà, perquè tots els assientos estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca. L'apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et dic jo que estem frescos!

Amb la torbació no m'havia recordat de fer-te saber a on anava, i torno a obrir la carta per a dir-t'ho. Afigura't com dec tenir el cap. Me diuen que és poble sa i me n'hi vaig. Dirigeix-m'hi les cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. -F.

SI QUE ESTEM FRESCOS!

El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol, enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de semblant personatge, ens té com la criada de Santa Anna.

Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els casinos i ateneos, deserts.

La gran munió d'estudiants que altres anys freqüentaven les aules i els billars, l'havem perduda de vista.

A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de l'art de curar; en les classes de dret, proclamen desvergonyidament el principi del sulf geberment, i en la d'economia política dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a Déu que les ha eximides de pagar drets de consums.

Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells, de cafè, Plaça Real i Riera d'en Malla.

Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot dir que les ha perdudes totes.

Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s'arrisca a pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena mortífera en aquestes presents circumstàncies?

És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí; mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze.

Una pobra família composta de gent enginyosa s'havia proposat, per a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern, va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines!

Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament com lo que acabo de contar-los.

Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé encara que estigui bona i sana, i després facin-me el favor de dir-me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més mínima causa que l'obligui a ficar-se al llit.

Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser-hi, i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la malalta se l'hagués begut, mai més li hauria fet mal res.

Però com sempre hi ha males ànimes, l'inventor d'aquest medi infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, està pres per haver-se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no té diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li permeten cuidar a sa manera, de la família!

Ara bé : el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de l'estiu ni dels de l'hivern.

Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s'engreixen, i això no sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquerós animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant-nos que aquest any ningú disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la pròxima esperança de matar porc.

Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu
«Quan fan goig, es moren.»

Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc treure del cap d'ençà que he vist que mentre alguns pobres pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs, s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha podrit a la planta.

Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és incapaç de fer la o amb un got?

Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els números 3o i 6o de defuncions, entre la por i l'esperança, sense arribar mai a res definitiu.

Després, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi, és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries i rampells d'una temporada com aquesta.

Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa
Creu, perquè un dia ha caminat mitja hora.

Jo no me'n burlo; ans bé el planyo, i encara no sé com aquesta mitja hora no l'ha caminada cap endarrera.

Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'església el divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d'un rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a pendre-s'ho tot com a cosa de comèdia?

Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer cabal de res d'aquest món.

El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja era cos.

¿Qué sé jo si li ha convingut més morir-se de repent, que viure en pobresa incurable, o morir patint dies i mesos?

Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet.

Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del regosig que els havia causat la millora de Barcelona.

Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com l'anell al dit allò de Quevedo que deia: «l'únic que se sap, és que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos així, ja sabríem alguna cosa.»

-«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els ànimos estiguin en millors disposicions.»

-«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir-se, no té un teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi sobrin diversions.»

I vostès pensen, què han de pensar? que està ben reflexionat i que val més que obrin.

Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER participi un poc d'aquest estat general. És massa forta sa influència per a que deixi d'alcançar-nos a nosaltres, que som de carn i os com qualsevol lector.

El nostre desig és sortir ben promptament d'aquesta situació empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i exclamant:

MISÈRIA HUMANA!

Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n'adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que ve bé recordar-se'n en l'ocasió present.

Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses!

Doncs per això els deia que l'home no és duenyo de pensar en el que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l'hora de manifestar-se: els successos els fan nèixer, i els successos estan subjectes a la llei que domina l'univers, y la llei de l'univers és immutable…

III

Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana -deia -dinaré a can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de l'ensanche. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i l'endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de la dida.»

Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els tres dies clàssics.

Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.

Altres s'havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per pendre aigües…

A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones, vells i criatures; bagul d'aquí, maleta d'allà, cotxes, tartanes, carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que havien d'anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.

Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de pensaments?

Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força tingueren de pensar en altra cosa.

I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l'home no és duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen unes altres en son cervell.

De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa; mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest tema, qui me'n privaria?

Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.

Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien forjat aquells botiguers.

Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen caure.

Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien: «Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap d'any…»

Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans que rodes de carro…

I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s'han anat tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen los mateixos que els varen fer.

Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que feien tres mesos ha, ¡que n'apendríem de coses!

I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre de tota Espanya, altre tant ens passaria.

Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: «Jo estic bo i sa; no tinc por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus, i no obstant em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat alguna alteració? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més cara? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre? ¿Com és que tinc de pensar en morts, en malalts, en metges? ¿Cóm és que no puc ignorar coses que no voldria saber? ¿A on és, o en què consisteix la llibertat humana? Si jo sóc lliure, cóm és que…

VII

El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de passar l'estiu parlant d'emigració, de fossers i de potingues.

Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa llargaruda.

¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d'aquestes coses!… Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances.

TEDÈUM

Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!… Pum! Pum! Viva la Salut! ¡Fora potingues! No més làudano! Mal viatge! ¡Al·leluia!… Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim Catatxim! Alça, malalts, a vestir-se! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al Teatre! ¡¡¡¡TROS DE PAPER!!!! A casar-se! Carrer de Fernando! Mongetes amb llomillo! Matar porc! Comedere et bibere usque ad satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato, sed magis amica sanitas! Honni soit qui no està alegre! Hosanna! ¡Torrons de can Massana! Eureka! A can Vilaseca! Très bien! Fort bien! A can Justin! Més música: Retexin, Reteplèn! Més salves: Bum Buuum! «Respirad, oh tebanos! Ya los dioses…!» Quina sort! Ja era hora! Obriu les portes! ¡El gall, el gall de la Passió! Juliiiiiii! L'anada del fum! ¡Arri a la Meca! A pendre cafè! Tercerilles! Visca l'avi! Volta'l! Broma ca ta crió! Fugin, que porto oli! Passi-ho bé, senyor Marquillas! A la Catedral! Ja canten! Ja toquen! Ja tiren! Vivaaa!! ¡Qui la peta!

TOT BARCELONA

VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES

¿Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en què un espanyol s'ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un inglès) sobre qui fóra més esplèndid?

És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l'inglès quan el conten ells.

Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va determinar empendre un viatge.

Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria a
London o a Londres; però li va dir l'advocat que, un cop a
Londres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi més,
se'm planta a la capital d'Inglaterra.

Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a Londres ja mastegava l'inglès tan bé com un biftec amb patates.

Una nit que en el teatre de la Reina feien el Faust, ell hi era. En un palco hi havia una inglesa d'allò que no en corren: la veu; li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada; l'endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i se'l queden.

La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon títol per un drama: Los dos cuñados o la estrella del destino.

El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs.

Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era molt bufado, va dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.

El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis posaria ell i… aquí te quiero ver, escopeta.

Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta, que esto que lo otro, les disputes van arribar a tal punt, que el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de ficar i arreglar-ho del modo següent:

Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un sapigués res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe.

Van convenir-hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada u com memòria una grenya de la seva xicota per fer-se un cordó de rellotge, se'n van anar a recórrer les principals ciutats de l'univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son grandiós propòsit.

Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.

El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès.

Entren a l'escaleta i lo primer que veuen és una companyia de tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.

L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants, topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues, corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els salons per assegurar que l'inglès havia guanyat. Figureu's, doncs, quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que formaven, juntes, milions de milions…; vamos, era una cosa tan immensa, que es va determinar deixar córrer l'anar a veure el pis de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia guanyat l'inglès sense cap classe de dubte.

Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.

Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona sinó per llençar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat de cristall preciosíssim, i se'ls trenca a trossos, saltant esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades, d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no arribava de molt a lo de l'inglès.

El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot perdut.

El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res té valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut.

S.P.

UN QUE NEDA BÉ

Jo no puc ficar-me en les regles d'un art que té molt de gimnàstic, conseqüentment d'higiènic, perquè després d'haver-me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.

Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l'assumpte que vull tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que si el no saber-ne hagués d'ésser causa de que vostès fessin poc cas d'aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer veure que ell sabia més que Brican.

Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i de qui, en general, no se sap l'ofici, la terra, ni l'apellido; no se sap sinó que neda bé.

Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar, sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure-ho imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l'olla, ni la mar vella.

Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l'aigua.

Sempre que l'ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s'ha fet amb la capçalera.

D'aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano, ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el nom, per a distingir-lo d'altre que s'anomeni com ell, diuen fulano el nedador.

Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum, perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals.

El teatre per ell és ximplesa… el cafè malsà i fastigós; el passejar fer el tonto; la política, una farsa; l'amor…

Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys senyoretes, com es diu ara.

Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.

Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran conjuntura propicia per a revelar son mérit i l'aprofitarà per lluir-lo (¡endemés elles!); però el nostre home, insensible a sos atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable.

Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges), la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:

-Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha arribat a les nostres oïdes? Tot se sap, home, tot se sap!…

Veu's aqui l'home que comença a estufar-se i a descobrir repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.

-De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li és natural quan es troba en terra, -no n'hi ha cap que tingui solta sinó fulana. És d'allò més agradosa i té un no sé què que m'encera. Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m'havia figurat que valia més que les altres; però no sé perquè no m'hi enfondava gaire.

Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.

La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen ser objecte d'agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir.

El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener.

-Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me'n vaig anar mig prendat d'ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s'ha pensat pescar-me i que jo no veuria l'am! ¡Vaja, no sé com he estat tots aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és!

En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible.

Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d'aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria.

Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s'ocupa del que passa pel món.

Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot fer l'ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és:

Pel mes d'abril, desitjós i impacient de l'època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l'aigua, com si en treure un pronòstic de si l'estiu vinent serà més o menys convenient el banyar-se.

En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els coneguts que troba:

I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma de toballola i sense piular se'n va a la mar vella.

Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l'aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer-ne gala.

S'assenta amb la satisfacció de l'home que se sent superior; es despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d'un acte tant important en la seva vida, s'entreté el ratet de rúbrica per dessuar-se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues libacions i arrebatat per l'atractiu del nedar, dóna quatre passes de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa gradació que va sentint pujar-li l'aigua cames amunt, i apenes se la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del sagrat pèlag, d'aquell Tirreno de florides, de rialleres costes, com diria en Castelar.

El que passa en l'interior del que neda bé, durant el primer cabussó de l'any, és una cosa tan íntima, tan gran… és una fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui m'atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d'un bon rato treu el cap a gran distància del siti a on s'havia sumergit, traient-se l'aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i després de quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s'assenta, ja està de boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s'acosta a la platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar endins movent sols la mà esquerra.

Durant els primers dies d'estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda als seus coneguts amb la significativa frase:

¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar-se a l'aigua, adelantar-se nedant i de prompte s'hi tira ell, neda bon rato per sota i se'ls apareix davant havent-los guanyat aventatge!

En l'arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar-se-li davant.

De vegades va a veure els que es banyen a l'olla o en els antics desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes.

Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l'art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda banyera d'estany.

Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se d'haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en l'aigua, s'entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el tracte dels amics i experimenta algo d'aquella enfermetat que a tants anglesos ha fet hereus impensadament.

-Ja se'ns acaba!- diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts que va trobant.

-Ja se'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el període d'avorriment i ja no se'l veu en lloc.

Si l'home que neda bé pogués fer-ho, crearia en mig de l'hivern calor artificial en l'atmòsfera, sols per poder fer uns quants cabussons en la mar vella.

L'HONOR NACIONAL

A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que es privés l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el vestit.

De prompte un savoià s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al mico, para la gorra i l'inglès li tira un scheling.

L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i li tira cinc duros.

L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirarà al savoià.

La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre l'inglès.

De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia tirat.

Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la cosa… fuera l'inglès… fuera l'espanyol… la qüestió es va fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava interessat.

Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -¡Veiam si encara em guanyaràs!,- s'abalança i… cataplum!… s'hi tira ell mateix.

L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca… i tot plegat se para… es repensa… i no s'hi tira.

-Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat! l'inglès ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua entre cames, quan l'andalús crida:

L'HOME DE BARRI

En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, al Martillo i a l'ensanche.

De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes.

Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d'un teatre d'aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capità Manaia.

Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada.

Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui.

Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.

I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja.

Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d'uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de la Historia de España del pare Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests remitidos o articles comunicats solen dur per firma «¡Unos testigos imparciales!» «Un amigo de la verdad…» Tots són fets d'ell.

I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar.

Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona.

«Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres (els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó que pot ser causa de moltes desgràcies»

«Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s'apagà el fanal de la cantonada del carrer dels Canvis. No sé si deu estar embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l'adoba. Digui'n alguna coseta»

«Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en un tronc d'un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou rates grossíssimes. Posi-ho en el diari, que és curiós. Ah! Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal ferida.»

«Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit.»

En època d'eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar d'aquí, d'allí, animant als tebis, entusiasmant als calents, escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint candidatures per tot a on arriba sa influència.

Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca la grossa, i fins escriu cartes a amics que té en certs poblets perquè s'hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte telegràfic que dóna raó del primer premi.

Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols té el bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis, tant si els hi demanen com no.

Sap fer el remei que ell ne diu Larruà i en regala ampolles plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i té una recepta, feta d'un frare, que és infal·lible per a curar penellons.

A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú s'afigurarà que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols per a donar-se importància: doncs s'equivoquen: en això si acàs exagera, no ment.

Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l'estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on posar-la.

Per aquests i altres mèrits té més coneixences i simpaties de les que a primera vista podrien atribuir-se-li.

En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa butxaca caldo per veïns pobres, n'ha recomanat molts a juntes benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.

Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, té un fondo d'honradès que el fa apreciable.

Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant-se del pànic universal, se n'emportava, sense saber lo que era, un sac de cagaferro abandonat a la porta d'un clavetaire.

I té una senyal al front, que no se n'hi anirà mai més, d'un dia que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia. ¡Prou que l'ensenya a tothom!

Quan dic que és l'home del barri, podeu creure que no paren aquí les seves habilitats.

Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure els aficionats a aquest gènero d'espectacles. En el seu pessebre mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.

De secrets per a treure taques, ne té molts, i d'esqué hi ha pocs pescadors que n'hagin remenat tant com ell, fet per les seves pròpies mans.

Quan entre els seus coneguts es tracta d'anar a passar un bon rato a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és consultar-ho an ell, que s'encarrega de la birosta… Perquè també és cert que per cuinar no n'hi ha d'altre, en particular quan se tracta de sopa amb rap, d'un bon romesco, i de tot allò que en solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la curadella… i se n'alaba amb raó.

No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler, encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l'home correspon a ses bones intencions.

Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha en la cambra dels bords.

Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s'ho va pendre amb tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia introduir immediatament, que els capellans i demés de l'obra, gent metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec. És l'única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa a ell encomanada.

L'home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en qualsevol negoci. Mes en el fondo d'aquell home frívol, alegre i filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.

L'home del barri abriga una ambició (qui no en té una?): ambició noble i digna d'un patrici.

L'enamora, l'encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i inclinacions. Mai l'ha demostrada pel clar a ningú; per més que de l'abundància del cor parli la boca…

Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no l'en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec i opina que el desempenyaria bé, però què volen? ¡Coses del món! No l'en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi ha felicitat completa.

ELS VIUDOS

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com una candela cap per vall.

Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara… en faltant-li ella tot li ha faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit…

Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal? ¿Fa de bon anar pel món?

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles… Quan ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encara són de la pobra Cinta.

L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós… Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.

Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia covardona, delicada d'en Tendre… Des d'aquell dia no es va llevar més.

Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta, sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»

Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys…

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria esperavan tenir família… se li ha mort ella!

An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d'allí, no es cuida de res… Pobre xicot! Se coneix que l'estimava.

He vist en Tomaset… què està magre! Anava tot distret. Jo l'he saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està enterrada aquí… Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les calors fortes…

En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions. De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.

Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va morir, ell no se'n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar… I ho ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li porta bon dot.

III

El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que és viudo.

Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la gent, el va anar a veure.

És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu… I cada vegada que pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec de gust i posa un pam de greix.

-Això… qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap pensament… però no me'n defujo.

La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.

Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes, mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell té alguna coseta…»

-Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa set anys que per tot anava amb ella!

-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada seria capaç de fer com ell.

-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em tornés a casar… m'hi pensaria.

LA TERRAIRE

Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida, damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la terraire.

Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que un bon Jan, resignat o no resignat; però víctima del bastó de la terraire, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de terra d'escudelles, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l'acompassada cantarella de «Quiii… voool… terra!»

Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo: Més pacient que un burro de terraire.

Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena d'escoltar el següent diàleg:

-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas omplir per quatre?

-Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i… ai, filla, com se m'ha posat!… Xo! (La Tereseta, com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer-hi tornar el més savi.)

-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

-Què vol que li digui… No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.

Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part. La terraire la plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo de Ciniselli o Price, d'un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de la terraire. Algunes capaces d'avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.

Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del carrer de la Cera.

Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per les terraires

Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull que la terraire és generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: «Quiii… vol… terra!»

BLAY MÀRFEGUES

L'AMO DE CASA

L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint «La Propiedad». -¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa?

L'amo de casa. -Ah! ah! (Cridant.) ¡Muller, nois: veniu! El senyor és el qui vol llogar el terç pis. (La família rodeja i examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la que hi ha barrejada un poc de compassió.) Bueno: ara que ja l'haveu vist, aneu-se'n, que tenim d'enraonar tots dos. Tanqueu la porta.

L'aspirant a llogater (espantat). -No voldria pas causar-li molèstia… Si està ocupat tornaré en altra ocasió.

L'amo de casa. -No, senyor, no: val més eixir-ne d'un cop (Mirant-lo). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i té la veu molt agradable…

L'aspirant a llogater (sufocat i violent). -La minyona que m'ha ensenyat el pis m'ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes…

L'amo de casa. -Esperi's, home, esperi's! No vagi tan de pressa. Encara no hi som, en això. Quants anys té, vostè? Com se diu?

L'amo de casa. -És llàstima. Si es queda amb el pis serà menester que se'l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.

L'amo de casa. -Bueno, ja m'agrada això. Un solter, sobretot si no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de què fa, vostè?

L'amo de casa. -Perfectament. És l'ofici millor per la tranquilitat de l'escaleta.

L'amo de casa. -Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que és corredor i ell li emplearà molt bé.

L'amo de casa. -Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiarà els seus interessos; ademés que li tinc promès donar-li tota la feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?

L'amo de casa. -No m'entén, vostè: m'informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament té?

L'amo de casa. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi… ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta… Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt… Vaja, tregui's la levita.

L'amo de casa. -Això mateix!… Ara l'altra màniga. Malo… Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!

L'amo de casa. -Li dic que sí. I aquestes venes… Mala senyal… ¡Cuidado amb la feridura!

L'amo de casa. -Serà precís que es comprometi formalment a refrescarse les sangs a cada canvi d'estació. Jo m'encarrego d'indicar-li el refrescant que més li convindrà.

L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: després d'esmorzar vaig tots els dies a la punta del moll.

L'amo de casa. -No n'hi ha pas prou: d'avui endavant viatjarà tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.

L'aspirant a llogater. -Con que, quedem en que són vint-i-dos duros cada mes?…

L'amo de casa. -Què li sembla! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una franquesa… ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis? Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper d'arrendament.

L'aspirant a llogater. -Des d'ara m'hi avinc perquè suposo que seran enraonades.

Article primer. -El llogater i la seva família es llevaran i es ficaran al llit a les mateixes hores que l'amo de la casa, perquè, com que viuen sobre d'ell, no li facin sofrir la molèstia del soroll.

Article segon. -El llogater tindrà obligació de sortir al balcó dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacció, per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d'eixa manera la importància de la finca.

Article tercer. -Si no sap de jugar a les dames n'apendrà per baixar-hi a jugar amb l'amo en les vetlles que aquest tingui per convenient.

Article quart. -El preu del lloguer és de 22 duros cada mes, pagats per anyades avançades; i, en cas que a l'amo li apugin la contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada ral que li augmentin.

L'amo de casa. -Encara queden alguns articlets de menos importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.

L'aspirant a llogater. -No em sembla pas exagerat tot això; crec que ens entendrem.

L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: molt sovint m'entretinc a fer versos, i bastants dels que he fet s'han publicat.

L'amo de casa. -Quina llàstima! Serà precís que faci el possible per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d'ocupar el puesto de Clemència Isaura.

L'amo de casa. -S'ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el pis que ara té.

L'aspirant a llogater. -Oh! per una friolera: vaig tenir una petita qüestió amb l'amo de la casa i el vaig tirar per l'ull de l'escala.

C. M.

L'AMERICANO

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l'oficial de perruquer d'avui, pretensiós i entrometido, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista.

L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'americano, tots sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'americano és l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no són americanos; aquells són uns ximples carregats d'il·lusions i uns homes que mai seran res. Establerta, aquesta diferència, examinem l'origen de l' americano.

L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcant trenta uns al billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria. Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata. Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar el seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus amics els regala un caixò de puros i un barret de jipi-japa. Com l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins l'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç. Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu germà, fa col·locar una corona de siemprevivas en el ninxo del seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquanta anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havana dissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, més aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala l'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre de guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de les Set Portes i està subscrit al Lloid.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un regular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'obligacions, juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar Director d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el que té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al carrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'Ensanche.

L'americano té en el seu interior dos sentiments que sempre estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de donar-se llustre i fer el senyor; i, per altra part, es mira molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té una carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors cap marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la silleria està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre una tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre camina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu l'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb un lloro.

SISTACHS

ELS FORASTERS

Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em donés matèria per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir, he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja sé que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però jo só home de consciència i no m'agrada robar els diners a ningú. Un número d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el lector té dret a exigir que no se li donin a llegir coses que tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de més bones tragaderes literàries. No presentant-se'm cap assumpto de la nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i consideració per més d'un concepte.

He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat d'una població; és un dels elements de vida més principals d'una ciutat; és l'aliment que, passant del ventrell al cor, es transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a tota l'economia.

Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes quiebres, després d'una crisi tan llarga que ja li podem dir estacional; després de tantes amenaces del cop i tants motius de malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I, si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners? Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre d'Espanya, ja no existeixen! ¡Que el paper els hi sigui lleuger! Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap empresari.

Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al dir castellans, ho prenc en el sentit d'aquell general tan simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren fills de Catalunya.

La temporada en què més abunden els forasters és la present. Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l'estiu entre nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d'Espanya. Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de castellans, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona és el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant del dia està ocupat en l'escriptori. El cicerone del castellà està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s'admira de tot: té una espècie d'orgull de català al veure que es queda parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L'únic que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon Berenguer i de Berenguer Ramon.

El foraster castellà passa en revista La España Industrial, La Maquinista Terrestre y Marítima, i la fàbrica de l'Escudé. Aquests establiments, verdaders monuments industrials, l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra indústria: el seu cicerone aprofita aquesta bona disposició per combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d'Alfarràs, coneguda per Laberinto o Labarientu. Després d'haver vist aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt satisfet de Barcelona després d'haver-hi deixat bastants diners.

El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions: Barcelona és molt bonica i té coses dignes de ser admirades; la llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial; els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua tan aspra, que els hi escau molt poc.

El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar-se de res i té una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que l'acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure L'Africana o alguna esquadra, i de camí es fa roba per l'estació vinent, es compra un barret i renova la subscripció del diari d'en Brusi. Per un regular posa en la fonda d'España o en la posada de Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.

El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim, vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles, que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dóna molt poca importància als establiments industrials i passa pel carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi el veureu aturat mitja hora davant del porticó d'alguna casa vella de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè, conyac o absenta en el Cafè de Paris.

La impressió que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, és la següent: Barcelona és una població que no té fesomia espanyola; s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap xulo que em donés la més petita ganivetada. Té bon clima, bones costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb qualsevol ciutat d'una nació civilitzada si no fos per la circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels carrers.

Abans d'acabar dec fer una observació: he començat dient que els forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això, solament m'he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic. Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat li diria: -¡Déu te doni forasters!

SISTACHS

UN HOME DE SA CASA

No hi ha remei!… En aquest món si un hom no s'aconsola de beure una mica a galet i creure's una pila de coses que se senten a dir… Boranit!… ja es queda sense explicar-se'n una pila d'altres, que no ofereixen altre medi més a comodo de trobar-los-hi la veta.

Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d'allò que diuen: que en aquest món hi té d'haver de tot. Fins hi tenia disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses ens en podíem ben passar. Però al cap d'un quant temps… fillets de Déu! començo a veure coses estranyes que a l'últim vaig tenir de creure-ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l'única raó bona per explicar com és que en el món s'hi troba un magatzem d'estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons de Corpus o aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que surt a última hora.

I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar-me quina solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la gent que cria coloms i la que fa àlbums de sellos i colecciona cajetillas. ¡Si tot això s'ho emportés algun dia una ventada! Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats?… I, donses, encara replicaran?… Nosaltres mateixos… vegin si en el món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi som.

Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de Déu? Ell no té ofici, ell no té negoci, ell no llegeix, ell no escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri; els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no té vot; no va al cafè; no té companys… només és casat i… ell mateix ja ho diu… home de sa casa.

No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep cartes; potser és l'únic del barri de qui el carter no sap donar raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res. El que va més a casa seva és l'ordinari de Vilanova, que tot sovint li porta cistells de borregos de part d'un cosí seu. Si tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel.

An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que va caure. Ell potser és l'únic que surt tranquil de casa i es passeja satisfet el dia que corre la nova d'haver-se de dar el cop, perquè no ha parlat amb ningú que l'hi pogués dir.

Si voleu veure'l content i a ses glòries, busqueu-lo a casa seva. Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és jove, però tampoc és vell; un home comú d'aquells que a cada cantonada se'n troben deu. No té fills. No en té, no… i tant de bé li ha fet Déu. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les angúnies que ha passat, fins que s'ha vist la senyora ja a certa edat.

La senyora… la mateixa estampa d'ell. Deixeu-me-la estar a casa, fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la amb el senyor Rafel.

Després tenen una criada… que és una bona minyona. Tretze anys que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni festeja, ni s'entreté quan l'envien. El seu gust és tenir converses amb l'amo, que són molt amics.

I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva!… Té una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.

No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, però deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s'escurça de vista, i tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que fan dissabte ell corre per la casa amb l'escala de fusta, que li aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs…

Per quan no hi ha tràfec, es té una tauleta amb un caixonet ple d'eines de tots els oficis, i allí s'entreté tots els dies fent cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n'hi té una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus de Malta, i alça!

Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta retallada… Tot per entretenir-se. Té receptes per tot: per fer tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per treure les taques d'oli.

Tot lo que s'espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les cadires, els panys espatllats… Sap de tot.

Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d'encant, recorrent parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de què curen, ni per què serveixen.

El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se'l va a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a la criada a la Boqueria perquè aprengui.

Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en conserva, per l'agost fa confitura de préssec i de pera; per la setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala, torrades amb llet… demanin!…

Ell ja ho diu: -¡No em falta més que una caseta a fora!- I jo ho crec! Veuen?… Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que té al balcó. Ell, pobre home!, s'hi fon, de no poder anar al matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos de clavellina, ¡ell que és tan enginyós! ¡Quines cascades hi faria, si es pogués veure una torreta seva!… Glorietes de canya verda, assientos rústecs, jocs d'aigua… Faria cries de tot… fins de granotes!

Però, nada… Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en parla a taula amb la senyora i la criada, que no sé com tots tres ja no s'han fos!… Mai pot arribar-hi.

Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb prohibició de l'amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.

Veu's aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només totes les misses de l'endemà són en sufragi de la seva ànima, i es queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai obrir.

JOSEP SERRA

L'HEREU

¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? ¿Quin és el fill extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o escriure una munió d'improperis contra la respectable classe dels hereus?

Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a la defensa d'aquesta classe tan calumniada.

En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i que poc influeix l'haver nascut un any abans o després per ser millor o pitjor. Defensem a l'hereu perquè el considerem més desgraciat que els altres.

Lo millor que pot succeir-li a l'hereu és tenir la sort de néixer de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç? Ara ho veuran.

El fill primer comença ja per patir, en l'acte de néixer, molt més que pateixen els demés germans.

No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experiència que després tenen per criar els fills següents. L'hereu comença ja servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res dels topos que hi cauen!

A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix l'experiència de què a les criatures no se'ls ha de posar la faixa tan estreta.

A còpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprèn que no es pot deixar soles a les criatures en el llit.

Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes llaminadures als infants.

Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu té una naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l'hagués endut.

Així que comença a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l'hereuet.

Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perquè els demés s'avenen i l'acusen.

Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà, li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares, aquests li diuen:

Quan l'hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen: quan és gran, és més desgraciat que mai.

Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus pares, essent més esclau que mai.

Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu pare, encara que no li agradés gens.

Els germans han anat a establir-se en el punt que més els hi ha acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot moure's del punt en què ha nascut.

Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a senyalar un dels inconvenients més grossos de l'hereu: el casament.

En primer lloc, és de rigor que l'hereu no es casi fins que totes les germanes estiguin col·locades. Això fa, naturalment, que el pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja és vell, o, almenys, es troba en l'edat en què les passions estan tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura d'un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i busca una pubilla per al seu hereu. Busca la pubilla, la troba, la demana, i l'hereu es casa.

La pubilla és guapa o lletja, té bon gènit o un gènit infernal, però sempre és rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com és i ha de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu pare li ha destinat.

A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser dolorosos pel nostre hèroe.

Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i, so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de mantenir, donant-los la sopa boba.

Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu s'ha de constituir en defensor de l'honor de la família; i, encara que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una estocada amb l'autor d'aquell agravi.

Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot això, com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen:

SISTACHS

MODES

A UN ANY

Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color en què hi ressalten molt més les taques. Els barrets es fan amb vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels angelets.

Algunes mares devotes de l'economia i encara més de la seva comoditat, abans del part prometen vestir d'hàbit… a les criatures. Lo acostumat en semblants casos és el de la Mercè, que és del color de la llet que vomiten els querubinets a dida.

Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir-se de butxaques per les bosses buides i d'amagatall per les plenes.

A DEU ANYS

S'ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als senyors de certa edat.

El mirinyac se sol portar un poc més llarg que el vestit perquè es vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa.

El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superfí el dóna un sèquit no menos numerós d'estudiants de primer any d'Institut, fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalèssia.

A VINT ANYS

Vestit de vesta amb penjarelles d'immundícies vàries i forros de ca l'esparter.

Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d'un botifler, que té donada paraula de casament amb paga i senyal.

Mig barret amb un jardí de flors i flocs, i en el cim un ànec lloca amb sos pollets.

Les molles d'ulls, o les que tinguin algun defecte en l'hermosura de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar descaradament als homes, gràcia que dóna cert aire de vencedor d'Àfrica.

A TRENTA ANYS

El mateix de l'edat anterior, portat amb algo més de descuit. A primera hora del matí senta molt bé el vel a la cara i el llibre de missa.

A QUARANTA ANYS

A CINQUANTA ANYS

Les modes de vint, restaurades per la tintura Padró i les potingues de casa Roviralta.

Quan se tenen diners és de gran to fer-se l'amiga i segona mare d'algunes polletes.

A SEIXANTA ANYS

L'ORFANETA DE MENARGUES

EL DIUMENGE… A FORA!

Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No, senyor. Molt al contrari, m'agrada la bravesa del torrent, l'ímpetu de ses aigües bramadores; me complauen els diversos graus de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadros d'hortalisses, i encara, encara!, me sento l'ànim penetrat de melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquila i solitària, sona lluny el rústic fluviol, repetint una d'aquelles follies senzilles i gemegoses, com la que diu:

que sempre l'escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga modulació de l'última nota.

Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona… ¿com és que va a fora els diumenges? Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l'estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i fins peix… (no m'ho negui!) i fins llard… ho sé de cert…

Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en una cadira coixa, menja figues… i ja pica el sol.

Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del corredor… jo ho he vist.

Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò de «és un gust estar a la fresca!» Però ho diu bufant.

Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquella bàrbara costum de què «a fora com a fora», «aquí de qualsevol modo»; i, abans d'acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de criatures d'altre, i vostè, home panxut, entre mig de la florida i pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i put a suor, i ¡ni sisquera s'adona de què li ha caigut un sabatot!

S'aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l'enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes.

Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: -«nos en haurem d'anar»; -«diumenge hem de dur tal cosa»; -«ei, tanca bé!»; -«no et descuides pas res?»- s'acaba la tarda, i abans d'arribar a mig camí, comença a dir: -«Ja voldria ser a casa.»

Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba, a anar a fora?

-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió de la costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir que rendia homenatge a la memòria de son pare…

Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la parròquia, clavari de germandats; però…

III

-Alto!- dic jo. -¿Aquest també té una torre?- I tot passant, sento que una senyoreta diu a un jovenet:

Hi té la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això diu que és en el millor puesto. I tot explicant-me l'excel·lència de la torre, m'acaba d'apesarar dient-me:

I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els coneixen sentin dir: són a la torre!

No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a través.

Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d'haver una font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart de de seure, cigarret i trago d'aigua, i ¡que m'empetin la basa!

Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones cares! bon color!

Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises, festegen, fan campana…

Quin gep ha rebut, un! I que bé el torna! No són mancos! Ola! ¡Diu que han fet gimnàstica! Això m'agrada. S'han cuit ells el dinar i l'han fet massa salat… Bona senyal!… El jove deu ser capaç de fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorància d'aquest art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara que salabregi una miqueta massa.

La joventut és imprudència, passió, força, temeritat… Ai! Massa poc que en queda, després, de tot això.

Oh! Me n'alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els diumenges, en lloc de migrar-se en un cafè malsà o en pitjor siti! ¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!… Què ajogassats estan! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi ha remei!, la naturalesa els hi obliga.

Se'n tornen cantant desentonadament… s'allunyen les rialles: m'han donat un bon ratet. Anem-se'n.

Tornen a caminar: ella repenjant-se en el braç d'ell, i ell portant-la airosament, que no li pesa una palla.

Van cap a l'arbreda… Ella el fa aturar posant-se el dit en els llavis… Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se donen les mans. Misteris acústics!

Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora sens saber de què.

Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat.

Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap d'ella en el d'ell.

Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que sospiraven ells dos… Jo també me'n vaig.

No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Vos dóna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i vos fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers, el preu del terreno i les picardies de l'Ajuntament.

Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar coneguts. ¡Pobre del que hi cau!

VII

Cap al tard torno a Barcelona, entremig d'una multitud avinada. Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb un cistell al cap i les criatures entre peus.

Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig, son ideal, era beure vi…

Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha fet ben poca feina!

VIII

Parleu-me d'una casa espaiosa, a fora; d'una casa gran, ventilada, amb un jardí, amb una font, amb sombra d'arbres, amb soroll d'aigua, amb aucells que volin per on vulguin; però, ei, amb butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la civilització fan indispensables, sobretot a fora; però ¿piset llogat? veïns? carros? pols? poc siti? sol? burgit?… Fugiu-me d'aquí; per això no hi aniré mai, a fora.

FI DEL VOLUM PRIMER

UN TROS DE PAPER

VOLUM SEGON

INDEX

COMPRAR UN MELÓ! UNA MORT! EL GALL. PESSEBRE. HI HA UN MALALT. HI HA UN MORT. HI HA UN ENTERRO. DOS ENAMORATS. HI HA UN PROMETATGE. LA VETLLA DEL SANT. A SARAU. LA REBOTIGA. AL MIG DEL CARRER. DE BALCÓ A BALCÓ. AI, QUE HAN MORT UN NOI! EN UN CELOBERT. DUES CRIADES. UNS HÓMENS DE BÉ. POBRE LLÀTZER. EL BALL D'EN SERRALLONGA. ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU. FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS. COSES QUE ES DIUEN SEMPRE. EL NAS. DE MATINET. * * *(DE LA TRISTESA) L'ANY NOU. SANT JORDI, ROSES. RECORDS DE CORPUS.

COMPRAR UN MELÓ!

Ara vostès diran: «Vaia una gran cosa! s'agafen deu o dotze quartos i se'n pren un!»

Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un assumpto sèrio.

Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons. Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun meló, ho fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil.

Reparin-ho: generalment així que en una casa de família s'enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa! o bé criden: sopes!

Què vol dir això? Que el meló té una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt experts.

Regla general; vagin a una casa d'aficionats a meló, i quan els vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat ahir hauria estat riquíssim», o bé «aquest meló hauria d'estar un dia més a la planta».

Jo que sé la ínfluència del meló en certs aconteixements, m'horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi veig mil disgustos.

No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que produeixen.

Mirin-se; la química, la fotografia, l'electricitat, són avui dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat.

L'un compra els més llissos; l'altre els que tenen una taqueta groga a prop de la cua; l'altre, els llistats; l'altre els lleugers; l'altre els que pesen molt… i tots s'equivoquen de cent vegades, noranta nou.

Crèguin-me; el meló és com la dona (i perdonin), que per ser blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.

Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta, endreçada, poc gastadora, amiga d'estar-se a casa; en compte de passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a l'olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o calçotets. Era una bona senyora, però… Li agradaven molt els melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es proposava obsequiar-la; perquè li portava unes plepes!…

Amigo de Déu, vel'hi aquí que un dia, un company del seu home li regala un meló… era per Sant Domingo; però un meló que estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era gran, amb una olor! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc!

La senyora, puticas! tot era: «Ai, quin meló! això és meló! ¡en ma vida havia menjat un meló com aquest!» en fi, que al cap de mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap com el del dia de Sant Domingo.

I… no va avorrir al seu marit; però ja va començar a trobar-li una falta. «Bon home, deia; ja m'estima, però, en quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a l'esquerra.»

Aquell amic se'n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués anat! i va tenir la humorada d'enviar a son amic uns quants melons d'hivern.

Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l'aturés.
En va tastar un per postres… Si bo havia estat el de Sant
Domingo, remillor era l'altre. Quin meló! Quina cosa més
delicada, més fina, més assahonada… Vamos, es tornava boja.

Tornà el senyor a l'estiu, començà a visitar amb freqüència la casa, i de tant en tant, pam! meló de regalo, com sempre excel·lent, com sempre deliciós…

No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta.

Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d'un quart tornaria d'amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el veu, tota groga i tremolant, exclama:

-Ah! va dir l'home enganyat, ¿per parlar de melons és menester agenollar-se i posar-se de cara a la paret detràs d'una cortina?

En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir-los.

Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però al cap i a l'últim és un cas; i per un cas pengen a un home.

Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix més que un que entengui en melons.

¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades pel carrer! i en canvi, ¡que en veuran de melons! mostra eloqüent dels nombrosos xascos que se n'emporten els que anaren a comprar-los.

Vostès mirin-se bé els aficionats a l'acte de menjar meló. Si és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de que els seus xicots l'atabalen…

Però mirin-se quan té la sort de topar amb un meló bo. L'apura fins a l'escorxa; buida les dues corones amb la punta del ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de pressa perquè no se'n perdi borrall… Ja li pot preguntar si va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li responguí fins que llepats llavis i genives i passat el tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li preguntarà: què em deia?

En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de la seva muller, només respon:

-Bé, bé, despatxa-la; a veure a on en trobaràs un altra com ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n'hi havia d'altre a Barcelona.

Això sí: també si té una criada neta, fiada, que es deixi reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:

-Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un dia he pogut menjar meló a gust.

No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques), que tenen una ullada que no s'erra, i que quan posen la mà en un meló ja poden dir que allo és bé de Déu.

Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al proclamar davant de l'Europa, que el comprar un meló és un dels actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de l'home, fet a imatge del Criador.

Què importa que els venguin a tatx! ¿Per ventura té cap gràcia dir: aquest meló és bo, després d'haver-lo tastat?

El fet és conèixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l'instint del meló, així com el porc (mal comparat) té l'instint de les tófunes.

Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas, sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l'home que els ven; obrir-se de cames, amb el bastó sota l'aixella, ajupir-se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i adreçar-se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues mans.

No en tria cap més. Tant en vull, tant te'n daré; el paga, se l'emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra.

Des del balcó l'ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la cunyada que l'han anat a veure i cada vegada que passa a prop de la galleda, l'aixeca, se l'acosta carinyosament al nas, i quasi s'alegraria que el noi n'hi fes alguna, perquè per càstig el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més.

Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu, dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em demostra que siga fàcil comprar un meló.

UNA MORT!

Quan se va a un sarau, és conseqüència natural sentir música alegre que fa bellugar les cames a son compàs, animar nostre rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells preludis que ens determinen a abraçar-nos amb una minyona i a dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball.

Avui que l'assumpte, sento tenir que dir-ho, però que hi farem (mal camí, passa'l de pressa), avui que l'assumpte és de mort, no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot portat al refinament més gran de la maldat, a la perfecció de lo terrible.

Donya Rita, que és dona molt de sa casa, i don Gervasi, home molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econòmica i sàvia costum que vénen observant des que es varen unir en sant matrimoni, que compten que fou per l'any de les bombes, mata mig tocino, sols que es queda tot el sagí i un pernil que es conserva per endur-se'n a la torre.

-Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino és el benestar de la casa: jo no em canso de repetir-ho an En Gervasi- diu donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d'estopa teixides expressament per aquesta sanguinària festivitat.

-Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es té la carnisseria a casa; i ara, amb el preu a què s'han posat els queviures, és cosa de no poder menjar.

-Calli, dona, que no sé on anirem a parar: tot val els ulls de la cara; l'oli, sobretot, és cosa que esgarrifa.

-D'això, sap qui en té la culpa? Els revenedors. Agabellen tot lo de la plaça, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga és el comprador. I cregui que això és l'Evangeli: fins les cols s'arramben.

-Què em dirà, pobra de mi! Ahir, d'un ullet que no era com el puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada no sisés.

-Ara què em conta? Miri's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu gènit, perquè és fiada… Això sí: en set anys que està a la casa no li he notat lo més mínim. Però, per lo demés, batxillera tossuda. Però això de ser fiada em fa tenir paciència.

L'entrada de la Pepa, que anuncia l'arribo del carro portador de la mitja víctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i la Llúcia, que és una criada que varen tenir catorze anys i que es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una d'aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc, s'armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i, en tant que la mocadera fa la distribució de les carns magres per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de sang, i les mitjanes per les blanques i demés, donya Rita i sa neboda, que es desmaien durant l'any de veure una rata o de sentir matar un ànec, i que no obstant en aquest dia tenen un valor antropòfic, descarnen els llomillos i costelles deixant l'os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que són bastants per fer caure en basca l'home de més valor, paren les converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar dels ganivets trinxant la carn.

-I diga'ns, Gervasi: ¿no hi vols donar un cop de mà?- li pregunta la seva dona.

I nostre home es plantifica un davantal, s'arma de mitja lluna i comença a picar i repicar amb més afició que un escolanet a missa. A tot això no falten les juguesques de la neboda amb la Rita sobre quina trinxarà més; les receptes per fer el fetge amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen tastets.

Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de València i amb cullera de fusta, no perquè en la casa no n'hi hagi de plata, però és de ritual. Tots paren la mà, tots mengen, tots saboregen, i luego tots diuen:

-Doncs deixi-ho estar- diu donya Rita: -ell és el que deu menjar-se'l, perquè jo quasi no en tasto.

La taula va despoblant-se de carn per fer lloc a les botifarres que van sortint del calderó. La mocadera no s'entén de feina, perquè la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita s'enfada, la neboda s'entretén trinxant el sagí. Allà a les vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vénen els amics de confiança a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb l'amoïno la falta de la seva costella i pondera la molta carn que ha dut la bestiola. La neboda cuida d'arreglar les torrades i de servir les copetes de vi d'Alella, que revifa els amics de don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l'operació de matar porc està del tot terminada.

He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del seu cor, el quefer d'arreglar els presents amb els quals se n'hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la cansalada, etcètera, etc.

Dos dies després passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets, i sols acaba el tràfec quan han terminat tres dies, que per alguna raó se deu dir tres dies com la mort del porc.

BLAI MÀRFEGUES

EL GALL

Demà és la festa del gall, i és del cas que ens en ocupem. És dir: la festa és pels que el mengen, no per la mocosa bèstia que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja. Però, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que són menjats, passem per la viceversa de dir la festa del gall.

Per lo molt senyalada que és aquesta, d'aquí ve que dura molts dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arròs les deixes.

Pels voltants de Sant Tomàs, l'Explanada adquireix una vida considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que són les barreres dels ramats, s'hi forma un grupo numerosíssim de persones que peguen ullades als galls per comprar-ne algun, o per portar-lo a qui en compri, o per dir-se interiorment: -Si jo en pogués comprar!

¿No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu nen, com miren aquell ramat? El senyor Batista és un d'aquells que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat durant la seva vida. Any per gall.

El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans, però en tots els altres no hi ha vist un cap que li agradés tant com un d'aquest.

-Veus, Quima?- diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell, que en mon concepte és millor peça que el de l'any passat.

-Això és molt dir, Batista: recorda't que l'any passat vas arribar a casa amb els braços trencats del pes que feia.

-Veurem. Mestre!- crida al venedor -acosteu-me aquell que ve darrera d'aquella polla.

En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma de la cuixa i es confirma l'acert del bon senyor.

Regategen el preu, i, després d'algunes paraules i haver fet, el comprador, com qui se n'anava, parteixen la diferència, i el senyor Batista queda content amb el gall, si bé a la senyora Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos més barato.

Alguns xicots s'ofereixen a portar l'animal, però el senyor Batista, sense tornar-los resposta, agafa el gall, s'embossa la capa, dóna el braç a la seva esposa, i així se'n va cap a casa amb la pobra bèstia condemnada a mort, que es despedeix del món traient el cap per sota l'abric del que la porta.

A l'arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima és degollar la bèstia i plomar-la, perquè conservant-la viva s'amagriria, i, a més, perquè és més tendra morta d'uns quants dies abans.

Després de plomada la baixa a ca l'adroguer, demana per pesar-la, la pesa i veu que fa tres unces més que la de l'any passat. La fama que té el senyor Batista per comprar galls, creix als ulls de la seva muller.

A les poques hores tot el veïnat sap el preu i el pes del gall de casa la senyora Quima.

Aquesta talla el cap en rodó al gall i el guarda per la germana de la dida del noi, que és una pobra dona que cada any va a buscar-lo.

Aquí se'ns ofereix una observació. Així com de totes les bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del gall, i això que no té res de dolent. Els caçadors donen el cap del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de deferència; del porc també es té el cap en més estima que les altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes les bèsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap; no se trobar-hi la raó.

Tornant a la senyora Quima, ja està farcint el gall amb orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al pap.

Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si es tragués el farciment, no costaria poc tornar-lo a col·locar dintre el gall! Per això es diu en veritat que puja més el farciment que el gall

La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plànyer- l'hi, perquè creu que la meitat se li quedarà el forner; el posa en la greixonera i el dóna a la criada perquè el porti al forn, encarregant-li digui al forner que no el deixi sobtar.

La criada del senyor Batista no toca el gall més que per portar-lo al forn i anar-lo a buscar el dia següent mitja hora abans de dinar.

Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la família, s'assenta a taula; i després de l'escudella, olla i un entrant, és dir, quan ja ningú té gana, porten el gall a taula.

Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o as, la culpa és del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps.

De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs.

No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jesús amb el gall.

PAU BUNYEGAS

PESSEBRE

No sé per què detràs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent, honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica la desaparició d'estos espectacles i el curt número de pessebristes.

No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de l'òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de Betlem, amb el Niñu, el bou i la somera. No. Aquests són pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom.

El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu, filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes, motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home el dictat d'inginiós.

Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s'hi podria fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els suros, gavelles i paper d'estraça mullat, que guarda d'un any per altre i estén una capa d'arena fina, i quan té lo principal fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill, que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el pessebre que vénen veient vuit anys fa.

L'escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d'oli que l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre.

-¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc. Enric, encén mistos.

En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina.

Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.

-A on va, això!- diu una veu de dona, i a continuació la pregunta, sense resposta, de…

-Ai que m'enpenyen! -Esperi's, home: no vagi de pressa, que ja hi serà a temps. ¡Ai, que em trepitgen! -Atura't, que baixo!- I mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres pics i es repeteix el chor general de: -llum! llum! llum!- que continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la senyora de la casa, que crida admirada:

-Ai, ai! Que han apagat la llàntia? Pugin poc a poquet, que l'escala és estreta.

Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a festejar, entren al pessebre.

Com un guarda constant, el primer que es troba és el pessebrista, que cuida de colocar-los: -Els noiets davant, que ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin-se aquí, que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t'agrada?- pregunta al vell encara no hi acaba de ficar el nas.

-Fuig home, no diguis això! Mira't aquell lluny dels miralls: era a l'esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi era.

-No… Senyorets… no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son amic el pessebrista.

-Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho endivinaries: ja t'ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu:

-Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en moviment aquella i altres joguines.

-Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.- El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un canti que es buida i comença a rajar, d'entre dos trossos de suro, un rajolinet com un fil d'empalomar.

A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que dels seus xicots.

Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic li semblaria la mateixa d'una hora abans. El senyor Aleix torna a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i sigil, i d'aquest modo passa la nit, fins que els gresolets, per falta d'oli, van apagant-se; i llavors es despedeix l'última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vostès se les desitja.

BLAY MÀRFEGUES

HI HA UN MALALT

En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en què tots els veïns hi entervenen, i cada u d'ells té la sort de saber el remei infalible que pot curar el pobre que se'n va a l'altre món.

Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que, després de passar el temps tafanejant la vida de l'un i de l'altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau.

Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja us penetra de tristura l'olor de l'èter. Trobeu la porta oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment entreu a la sala.

Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots tapats amb paper, un d'ells amb una cullereta a sobre.

En les cares coneixereu d'una ullada qui té verdadera afició al malalt i fins a quin grau l'estima. Allí es parla baix; se camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto s'obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos. Escolteu lo que parlen:

-Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entén res; perquè, escolti: a un home de la seva complexió, a on s'ha vist sangrar-lo?

-Miri, senyora Lungarda: sinó que en aquestes coses una no s'hi deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perquè, el vespre abans d'ajeure's, a mi la cara d'aquest bon senyor no m'agradava gens; i l'endemà, quan me van dir que estava malalt, vaig dir: -Vet-aquí: ara, si jo els digués lo que ahir estava pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aquí, que mentre m'estava despullant se'm va ficar al cap que no estava conforme. Més: que el vaig sentir tossir tot espussant-me, i vaig dir entre mi: -Déu nos en guard, però em sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no sé com no ho veien, aquesta gent ¡Si se n'anava com una candela cap per avall! I en un cos que necessita fortalèixer's van i li treuen sang i el debiliten… Què vol que succeeixi? (Més baixet) Ara, això és un parlar entre nosaltres: així que va pujar el metge, que jo vaig ser la primera de veure'l, que expressament m'estava al replà de l'escala, vaig dir: «-Oli m'hi ha caigut!» Perquè jo ja en conec cinc que n'ha mort. «-Sinó que una no pot dir res.- vaig pensar. -Això són coses delicades…»

-Ah! Lo que és jo, tampoc m'hi he volgut ficar, per això mateix que vostè diu. Però l'altra tarda, la veritat, no me'n vaig saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva dona. «-Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la matonera de la cantonada de ca els pares també ho va tenir.» Una no és cap bèstia, i em sembla que bé hi pot entendre una miqueta. Però ella me va fer un paper tot fred. No em va respondre sinó: «-Veurem… si per cas…» Que jo, amb el meu gènit, que no m'agrada veure patir un pardal, l'hauria agafada, que no sé què li hauria fet. Però no em toca ni de prop ni de lluny, i vaig pensar: «-Ja t'he dit lo que devia: ara, per tu faràs.»

-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot, que ahir els va arribar del Vallès…

-Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perquè en set anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada…

-Oh! això ho veurem. Si jo hagués de fer el testament, ja li asseguro… Miri que, sangrar a un home així, vol fetge!

-I bé, ¿no veu que és gent que no se'ls pot dir res? No la contradiuen: però fan la seva i callen. Jo m'hi desespero, què vol que li digui? no hi puc fer més: és gènit que Déu m'ha donat. Lo que deia jo l'altre dia a sa germana, que és molt més enraonada que ella: «-El carnisser de la Bordeta és un home que en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perquè, senyora, allò és cosa que no es creuria sinó que es veu). -Per què no l'envien a buscar? què hi perdrien? Ell, si no cura, no cobra un quarto.» I lo que ella em va dir… diu: «Jo ja l'hauria fet venir.» I ja li dic que és una xicota que dóna gust de parlar-hi. Però diu: «-Com ma germana -diu- és aixi, sap?… què farà?…» -diu.- Diu: «Per més que vosté la prediqui- diu -no es mourà de lo que li digui el metge- diu -encara que la matin.» Ai! ja li dic jo que quan a una persona li agafa una taleia, ja està fresca. Què es pensa? Ella, per més que ara en vegi l'experiència, morirà a mans d'un metge; aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu; perquè la conec de temps i és tossuda com ella sola.

Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L'una porta uns draps fins; l'altra se'n duu el vas i la cullera.

-És que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora…
Escolti, en aquest món…

-Ara m'ha signat que tenia els llavis secs i li donaré una culleradeta d'això que últimament ha fet dur el metge. Dissimulin…

Així que la pobra senyora entra al quarto… què!… a penes gira l'espatlla, ja l'una fa l'ullet i diu:

-Ja ho han sentit. El metge… i torna el metge. Res: el
mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu! Ja té raó el ditxo:
Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon.
¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!…

I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una conversació amb els més pròxims del malalt, dient:

-Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments com aquests; però un hom té família i fa lo que no voldria fer. Veieu? A mi l'any passat me deien: «¿Per què no baixes a Batcelona a veure't amb en Ventura i posar en net allò de la quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida de son pare?» Jo, no m'agrada… jo no só ambiciós, i tenia un tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig respondre: «-Deixeu-me estar, no em vingueu amb amoïnos; en Ventura és home de bé…»

-Y bé, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sinó que ara s'han corregut veus… jo no ho crec. Però, si ell deixa tot lo que posseeix a la viuda… És dir… encara no som en aquest cas. Potser Nostre Senyor… qui sap? Però anem dient, que si avui per demà ell se'ns mor i no explica «tal cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano», tindrem un disgust; perquè jo… per mi tant se me'n daria; però els meus nois hi tenen dret, que és cosa seva, guanyada pels avis, és dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no és pas just que se'n gaudís un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no és ocasió de parlar d'això. I lo que toca a la viuda, vamos… An ella, en un dia i mig que só aquí, no n'hi he dit una paraula; perquè la pobra, com és natural, ¡tal me faria! Està tan trastornada… Ahir vespre fins es va descuidar de fer-me portar verdura, que a mi m'agrada sofregideta, i, com estic acostumat de tota la vida a menjar-ne cada vespre, entre faltar-me això i pensar en el trastorn de la pobra dona, he passat una mala nit d'allò més. Per supuesto que d'això tampoc n'hi he dit una paraula; perquè sé fer-me càrrec de les coses, i per un dia, ¡què diantre! Jo lo que voldria que ell s'adobés: això, això és lo que ens convé a tots, que llavors, sense gastar en advocats, tot s'arreglaria. Perquè, francament, si aquest home no ha fet les seves disposicions com devien fer-se, creieu-me, nos ne veurem un embull i tot s'ho emportarà la justícia, que mai que n'hi hagués.

-La senyora diu que facin el favor de parlar un xic més baix; perquè se sent des de l'arcova i el silenci és lo que més ha encarregat el metge.

Calla el parent; callen les veines; però al sentir la paraula metge, una d'elles en particular fa una ganyota despreciativa, i les altres, qui més qui menos, arroncen les espatlles.

-Veig que no ens diuen res…- replica l'altra; -si volen res ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions…

El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a sos interlocutors, i, molt baix, diu:

-Veuen? Si Déu fes la gràcia que aquest home s'adobés, jo me'n podria tornar a casa aviat…

Les veines li vibren mirades de basilisc, i l'una a l'altra s'estiren les faldilles ensenyant-se'l.

El metge saluda i es fica al quarto. La senyora Teresa creua les mans i, mirant al sostre, exclama sospirant:

La senyora Teresa, tota roja, es gira a les altres, i amb els punys a la cintura i bufant de satisfacció per haver acertat, diu:

Creixen, a dins, els plors i els gemecs, les veïnes se n'hi entren… Però… ja hem acabat: ja no hi ha malalt a la casa. Lo que succeeix després, ho dirà qui sàpiga lo que passa allí a on hi ha un mort.

HI HA UN MORT

És ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un senyor quin és el carrer de la Llibreteria, travessa la plaça de Sant Jaume.

El paperet diu: «D. José Xinachs y Serra ha fallecido esta madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc.» Els vuit duros són per pagar l'anunci.

La porta del pis està ajustada. En el recibidor hi ha el fanal apagat. La que es cuida d'encendre'l és la criada que hem vist en la plaça de Sant Jaume.

En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una butaca, una senyora que té el colze apoiat en una taula, on hi ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en tant fa un petó a un xicot de vuit anys que té arrimat a ella. Aquesta senyora, ja ho hauran comprès, avui ha quedat sense marit, i sense pare la criatura.

Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes paraules a la viuda, que és la seva cunyada.

Aquest senyor fa esforços per a mostrar-se serè, però no pot dissimular l'espant que el té apoderat. Es comprèn: el seu germà ha mort del pit. I, com ja és el tercer de la família que mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb desahogo.

Al costat d'aquest un altre senyor té a la falda un noi de dos anys, que és el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un i a l'altra «-Prenguin un glopet més de medicina; és cosa que no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera.» Al mateix temps, per distreure al noiet, que els demés dies, en aquella hora, ja és al llit, li posa el rellotge a l'orella perquè escolti la rateta.

Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del segon pis, que té, amb una mà agafada la de la viuda i amb l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en el sofà.

Al mig del sostre hi ha una gàbia penjada. A dins de la gàbia hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys s'han adonat que hagi deixat de viure. Ja sa ve que qui més se'n cuidava era el mateix amo.

Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que van llogar per descansar la senyora, però que de res no ha servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servís la seva muller.

-Ha quedat molt bé! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai, Senyor! ¡Fa tot just un mes que vàrem anar a Montserrat! ¡Tanta broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha encarregat en gran manera.

-Vegi qui és el que ens té de pagar la factureta- diuen els fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem.

La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada, ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora, amics de la família des del còlera de l'any 35.

-Sí- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor
Agustí, i ens ho ha dit.

El senyor Nofre ja havia dit la esse de sí, quan la seva senyora l'interromp dient: -No… ca… no es molesti; veurem a la senyora Llúcia. (És la viuda).

-Sí, perquè ni els morts de la família m'ha agradat veure. Un cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i…

La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca, torna a plorar, i diu:

-Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra que ara vostè, amb el disgust, es morís i deixés sense mare aquests pobrets.

-Això sí; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de Badalona, i fins hem provat allò dels anissos. Aquí hi ha un potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a provar.

-Res! Es valen de l'ocasió. ¡A on s'és vist fer pagar set pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no sé com el Govern tolera aquestes coses!

-Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estàvem d'allò més bé, mal m'està el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curés! Ca! Jo estic amb el fi i efecte de què els metges el van matar.

En aquest punt s'anima la conversació. Tot-hom diu mal dels metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui és propietari. L'última casa que ha comprat és la d'un jove que tots els de la tertúlia coneixen.

Es parla del jove i de com s'ha fet malbé la fortuna que li varen deixar els seus pares.

La viuda, naturalment, es distreu i no pensa més en plorar fins l'endemà, quan s'emporten al seu marit.

HI HA UN ENTERRO

L'escena té lloc en un carrer decent. La part xismosa del veïnat està representada pel fideuer, el marxant de vetes i fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora de les albes de la parròquia.

Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia que s'ha mort un veí.

La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics que la retenen; i, consentida de que ja mai més veurà al seu espòs, posa el crit en el cel.

Els amics íntims de la casa es fan mútuament una senyal i surten del quarto sense despedir-se. Les veïnes invadeixen l'estància atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen el cos, són les primeres que ho donen a entendre.

-I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins una creu de tatxes daurades.

-Oh!… és que ell estava molt bé… Lo que és la viuda, ja li ha trobat bon recó.

-Es deurà tornar a casar prompte… Em sembla que terminat l'any del dol fort…

-Jo no tinc cap antecedent; però… ja sap lo del refran : A muertos i a idos…

-Té raó; com que a la criada, que setze anys ha que els servia, li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada.

-De què vol que sia…- respon una senyora molt atrafegada que ix de la casa del difunt. -Els metges… els metges que l'han precipitat. Ell tenia vida per cent anys; però com no li han entès la malaltia…

A tot això el cos ha sigut introduït en la iglésia i comencen els oficis divins.

-No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's vostè que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i guapo com vostè i jo.

-I a mi què em dirà?… Calculi que quan va començar la guerra sortírem tots dos en la columna del general Llauder… ¿Com vol que no m'hagi deixat de pedra?…

-Li diré: nosaltres fórem dels mobilitzats i ens feren córrer món amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes expedicions conegué el difunt a la que després fou la seva dona.

-Sí, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si tenia o no tenia amb un mestre que se n'anà amb la primera carlinada…

-Sí, senyor; però com ella tenia algun quartot arreplegat i ell (Déu l'hagi perdonat) era un poc taujà… Vamos, va ser una cosa criticada de tot l'exèrcit.

Més endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes és prou o massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del terremoto de la Martinica entre dos habituals concurrents de l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot això, per l'animeta del difunt… naranjas.

-Però digui'm, amiga: ¿no ha vist entrar la filla de la senyora
Manela? Quin ringo-rango!…

-No ho cregui: mucha planta y poca uva: em comprèn? Gran vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les camises que li donaren. No ho vaig fer jo així per la meva noia. Filla meva: si vostè veiés aquell bé de Déu de roba blanca… Perquè, això sí, jo só d'aquelles que creuen que de roba blanca i plata llisa mai se'n té prou.

-El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aquí em té que he vingut feta un pellingo.

-Però els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una setmana sense mudar-me?…

-No ho fa així tothom: sense anar més lluny, la viuda del difunt. Si vostè hagués vist quins garrons portava a la Festa Major de Sant Quirze…

-Però ell tenia un gènit del botavant; jo mateixa… vamos el tono que ultimament es dava…

-Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat contenta… Jo ho crec… Mes de trenta persones han anat a besar l'estola de mossèn Guix.

-Senyora, els amics són per les ocasions; i quan una calcula que amb sa assistència pot treure una animeta del Purgatori… Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres…

-No me'n parli, que això esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho fan. Aquí té vostè la muller del senyor Tòfol. Ell guanya catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta que és un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veurà amb llunetes.

-Miracles, senyora, miracles!… El meu marit té una casa al carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego, uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és enfermer de tres confraries; i, amb tant bé de Déu ¡que és cas de gastar com la muller del senyor Tòfol!

Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici. Cap persona s'ha recordat de dir un mot de bé; però han complert amb la família.

Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les sortides dels xicots del barri.

Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els íntims del finat parlant de política i del preu del tocino fresc.

Una hora després tot ha conclòs, i als tres dies ningú es recorda de la llunyana existència del senyor Ventura.

L'ORFANETA DE MENARGUES

DOS ENAMORATS

Ella. -Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el favor de dar-li el llibre d'Estela, que em va prometre. Que fa plorar? M'agraden, tristos.

Ell. -Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust, d'aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona, que són festes i hi tinc el padrí.

Ella. -Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig. Jo, ni sortiré de casa, perquè… vull acabar un mocador que brodo.

Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta…

«Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle que no puedo venir a Gerona per la fiesta mayor de la misma. Tengo una cosa al ojo que dicen si será un mochuelo y he tenido que dejar el vino que no me prueba y también tengo que quedarme a casa mi tio Quirse que está muy enfermo de la rompedura.»

TOT JUST COMENCEN

Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa reparar an ell i li diu baixet:

_Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre. De tant en tant escolten l'òpera.

Anguiol sarai per me… Anguiol saró per te… per me-per te- per te-per me- si… si per me-si… si per me- Anguiol si si… peeeeer… te! peeeeer me!

(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el cap i acaben abraçant-se.)

Surten de casa d'una núvia. Ja s'han despedit i, a mitja escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li acosta i li diu amb dissimulo:

Ella (confosa). -No s'enfadi… no sé, m'ha agafat una cosa… per mi és de la cotilla.

La mare. -Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!…

MÉS ENDAVANT

Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona?

Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè… no digui… que per
Carnestoltes sempre anava amb ella.

Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.
-D'aquí a demà.-Si a Déu plau.

Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó.

Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre se'l veia al seu costat…

Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò… però vostè… Això que vostè diu fóra suposar que no l'estimo.

Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara… (Amb mel a la boca.) Ja no m'estima?

III

VA DE VALENT

(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin; ningú els sentirà.)

Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines.

L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu:
«Con el mayor sentimiento…» (Segueix llegint)

AL CARRER D'ELLA

L'ataconador del portal a les vuit del dematí. -Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis.

La mare, guaitant pels vidres, a les dotze. -Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

SÓN PROMESOS. -PRIMERA PART

Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes. Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a veure entrar els bens, al cementiri… Tombaga d'aquí, mocador d'allí; ara un braçalet, ara aigua d'olor; caramelets, joguinetes… ¡Va bé, la cosa!

SÓN PROMESOS. -SEGONA PART.

Ella. -Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d'això que ara es porta… I no he vist cosa més bufona!

AL CAP D'UN ANY

Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves: la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van prometre cinc mesos després que nosaltres.

La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons subjectes.

AL CAP DE DOS ANYS.

La mare. -És que jo no sé en què pensa, aquest minyó… Estic per dir-n'hi unes quantes…

La mare. -Ai que bé t'està, aquesta levita! (Apart) Bonics per ell prou, però de lo demés… no sé en què pensa!

VII

AL CAP DE MOLT TEMPS

HI HA UN PROMETATGE

-Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vés a escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!

-Que no te'm moguis d'aquí. Ca… ¡Si jo no sé lo que em dic ni lo que em faig!

El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el fil de l'estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargínia quan el salen.

-Oh, que no hi pensava i s'han de començar a treure les fundes de la silleria.

-¡Ai, criatures… que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs, lo millor serà que aneu a costura. Munda!

-¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m'acompanyi les nenes a costura?

La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant peix, ja miraven si, amb la mà a l'orella, i abaixant el cap tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia al primer pis.

-Ja ens veurem, donya Esperança- va dir la senyora Socors, senyalant amb un ullet lo que havia sorprès.

-Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res… Ja ens veurem. Estigui bona.

La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un ceferino a cada noia, i els va dir:

-Bueno: vamos, aneu.- I, fent un petó a cada una de les quatre galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les duia a braç: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de l'arcova.

El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres del balcó del menjador, dibuixava, amb l'alè amb què els entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.

-Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes -amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo.

I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot diu:

En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els panys del mocador lligats a sobre el cap.

-Té: omple això de serradures i posa'n una a cada costat de sofà, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els candelabros.

Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien al cap aguantaven un dels sis brocs.

-Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti d'una manera que faci goig als sogres.

De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia la pols d'un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava el pom de l'escala entra esbufegant.

-Ja vénen! -Ja són aquí! -Cuiti! -Noia, ¿com estàs? -Acabeu d'arreglar això. -Mare, em deixa anar al terrat? -No.

Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un cantó a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes encobridores.

De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia.

-Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on s'arregla, la senyora Socors.

La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot passejant-se.

El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim amb dos casetes al carrer d'En Llàstics, una gran panxa, cara quadrada i sotabarba.

El seu pare va dir: -Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill ho siga.- I el fa estudiar per advocat.

El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de Faust, i s'atura a mirar els quadros, que són de la història del Hijo pródigo. Davant de cada un s'hi planta, i llavors, parant de cantar, llegeix: Pide la herencia a su padre. Se entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos. La noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s'obre la vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.

El senyor Cinto s'alça, i, volent fer compliments, comença a fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les sabates.

Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el menos tonto…

-La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: -Sit, sit… Pere, corda't la levita.- El senyor Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d'andalús.

-Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins.

-Bueno, doncs, tindré un gran gust…- diu el senyor Pere. -Perquè jo… m'enten?… no vull escalfar cadires a casa i… de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare.

-Ja veurà, que coneixerà a la noia- diu el senyor Pere. I te m'apareixen per un cantó la senyora Socors i per l'altre la Tereseta, que donaven gust de veure.

Aquí ja poden pensar quina expansió: -Com va! Com ve? Per ara!…- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que estava cosint.

A l'últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons i a sota un lletrero que deia: Teresa Pasquets lo dedica a su señor padre a los 17 años de edad.

El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu fill. Queden en què dins pocs dies les darà l'anell, i no es parla d'interessos, perquè això és cosa d'hòmens, i els dos pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne.

En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi va concedir.

A l'últim van quedar en que es farien els mobles i que per
Nadal fóra el gran dia.

Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia un casament. ¡Què m'agradaria de veure ells dos quina cara fan!

ANTON RABASSA

LA VETLLA DEL SANT

Avui sí que a casa del senyor Vintró no hi ha quinto. Aquella tertulieta de cada vespre, que dóna tant de gust, està ocupada o, més ben dit, embargada per un altre objecte més important.

¡Nada menos que és el Sant de l'amo i del noi gran de la casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar… Però al vespre és l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han anat de dies a donar-los bons al senyor Vintró i al seu noi, han rebut la mateixa invitació.

I ve'ls aquí que els uns hi han anat i els altres han deixat d'anar-hi. Els de la reunió del quinto hi són tots, no n'hi falta ni un: ¡fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora Mariagna, la veïna de l'entresol, ha arribat tan satisfeta, sense somiar que hi hagués festa aquella vetlla.

-Vostè no ha pujat, avui!- li diu l'aconduïda muller del senyor
Vintró, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament.

-Ja me'n recordaré, ja…- diu ell, fent la brometa. -Després me vindrà a buscar el cos i a fer-me la gara-gara.

-Gràcies… Doncs miri… no és perquè no hi hagi pensat, però m'he cregut que vostè el feia pel febrer. Com n'hi ha tants…

I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han passat. Però, com que entra una minyona amb la safata de les xicres i un munt de plats, la conversació es talla i tothom es posa a olorar. El Sr. Vintró i el noi, que ja és grandot (com que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats i xicres de xacolata; cadascú es pren els secalls, del Forn de Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'està mesurant l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja té amanits.

I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la que xarrupa… És a dir, cada qual fent la seva.

I són una pila! El que fa companyia al senyor Vintró i la seva noia gran, que ja és casadora; la veïna de l'entresol; la del pis del davant; parents de la família; dos o tres nois ja grandets convidats pel xicot; senyors de la tertúlia. Ja dic, una pila.

El nebot de la senyora també hi és!… Jo us diré: ell bé tenia el compromís d'anar a dar els dies a l'oncle, però s'ha aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina. Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al vespre, però res de lo dicho: s'ha trobat amb la reunió de convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que li han donat xacolata i secalls i orxata… I ell… pobre xicot!… qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la conquista…

Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintró desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els servia de res.

-Ah!…- diu el noi, que és més llarg que una forqueta i més pampana que en Calces. -Ara no es moguin, que aviat se'ls cridarà per la gran funció.

-Ja els has dat les targetes? ¿Ja els has dat targetes?- diu el seu pare… allò… volentse'n mig burlar, però en realitat tot content.

-Ja els en donaré!… I el noi comença a repartir unes targetes brutes que diuen: «Entrada del dador al obrador de Juan Pi». El senyor Vintró les tenia molt temps ha, sense saber d'on les havia tretes: tot ve un dia que fa servei.

-Sí, senyor: ha après de fer quatre jocs de mans que ja els ha guardat expresament per avui.

-És a dir que a l'últim no hi ha quinto?- diu un senyor que és l'encarregat de cantar les boles de la loteria.

-Què vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i no sé què més.

El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada.

Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona ocasió!…- i diu:

-Què és això d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?… No, home, no: et dic que t'agradarà… no te'n vas…

L'agafen pel braç, el fiquen a la saleta i el fan seure al davant de tot. Paciència.

La sala està tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de paper blau i de diari, que passen de l'un cantó a l'altre i una bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets de paper, també de colors, i sobre la calaixera el ram de flors que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix matí, i un gran cartró penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIÓN.

Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota d'un doser fet amb una cortina del balcó de l'eixida i cobert amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles i sobre la taula… ja s'ho poden pensar: vasos de llauna abocats, la vareta de virtuts, una ampolla màgica, un joc de cartes, i etc., etc. La saleta està plena de totes les cadires de la casa.

El Sr. Vintró, amb tota formalitat, recull les targetes que el noi ha repartit i va acomodant la gent.

-Vostè estarà millor aquí davant… Vingui, senyora Pepa!… Com la senyora és curta de vista… Ei, senyor Joan! en aquesta cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja està estudiat per la funció!… Els nens al davant… Noi!… porta cadires mitjanes… Ja hi aniré jo…

Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha perdut la targeta… Vet aquí tota la formalitat a terra, perquè la sala no el pot pas treure.

-Fugi, home!… No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou entrant de la casa.

En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí, estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.

L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la funció ja no va tan formal com ell desitja.

-Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per què, puix mai ha estat en funcions millors.

Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant que a tots dos els agrada arreglar l'Espanya, ja tem que no prestin a la funció tota l'atenció que es mereix.

-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas… mira que la gent s'està esperant.

-Bueno, dona, bueno… aviat es començarà. El públic s'espera fins que els còmics volen.

La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de cabelleres de blat de moro.

-Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de la Marguerideta… Senyora Tona!… Ja cal que vigili.

-Ves amb què surt, aquella bona dona!… Tot justament ara que es comença la funció!…

-Gran silenci… sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo, li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.

A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda, i comença a fer els jocs de mans.

Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i tots els demés també.

Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira: llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li calla amb la brometa de la Marguerideta… i dient a la senyora Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer net.

-Vamos… ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim una bola: la veuen bé?

-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les virtuts, sortirà aqui dintre… Bufi vostè… aqui està…

Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom.

-Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les mànigues més amples per això…

-Mal vinatge el xicotet!… ¡L'ha pegada que volia anar amb el papa!…- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà.

Quin disgust pel senyor Vintró!… La veïna, quin tip de riure!… El petit és portat cap al llit de seguida, els convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i fins el senyor del quinto proposa anar-lo a fer una estoneta.

-No!… no!… ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró defensant el terreno.

No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los. Però ca!… en ma vida he vist un quinto més desgraciat. Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles dels números… Fins el bon senyor que les canta perd aquesta nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en particular i el joc en general.

El nebot… allí el tenim, encara, assentat per força, amb el cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar… El cas és que ja perd deu o dotze quartos.

Gràcies a Déu que són les deu!… Alça! a plegar la loteria i cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys… -D'aquí a l'any vinent… -Encara n'hi queden dues hores…- i així successivament.

El nebot… el nebot a l'últim també se'n va avorrit… Se'n va avorrit, el tros de quòniam?… Jo mai he tingut la sort de què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva.

¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els secalls que han sobrat d'aquesta nit.

JOSEP SERRA

A SARAU

Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a Llotja com per anar a la Patacada, tothom se disfressava, ballava i esbroncava.

Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor, etc.

N'hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen d'impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se'ls desfà el llaç de la corbata; no assosseguen…

Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé tots, la segona volta que hi van, diuen: «-L'altra vegada estava millor.»

Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per miracle troben un ditxo que faci riure.

Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua.

Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu una indecència a l'orella.

La bolera li dóna una revolada, li diu ladron poc més o menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla.

No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a incitar-les, mes és en va.

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són primetes, parlen baix.

Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny.

L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima aixeca el cap.

Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure si la coneix per la veu.

Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para, posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:

Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.

Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar guants blancs, una volta a l'any.

La fila de la pastora és de poc tono. L'enguantat li fa mala cara, i només li diu:

Ell, amb una mirada s'entera de si algú els escolta, i, acostant-s'hi, li diu baixet:

-Sóc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta: ¿que encara tens qui et renta de franc?

-Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de cert, demà em buscava dispesa nova.

-No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi, no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga.

-Poc m'ha dit; però jun… Lo que més me crema és que, si és cert lo que presumo, es capaç de comprometre… Entens? Això va de tu a mi. És qüestió d'una dona honrada, i la veritat, com és casada…

-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't.
Adéu, vina a sopar.

-Minyons! ¡Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben de plantificar al mig del saló.

Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contarà i que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.

Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat.

-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim per res. Ja voldria ser al llit.

LA REBOTIGA

La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.

Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, ribetejada de groc.

Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.

En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona, l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la tornada a Espanya de Fernando VII.

Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de ciervo amb que diàriament se freguen.

Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó, que al mateix temps constitueixen son adorno.

L'amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en farmàcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s'afaita cada dia per decoro de la facultat.

Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués fisonomia humana, sembla que esperi a algú.

En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots, i en el braser una cafetera amb aigua.

Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per l'obertura diu al seu practicant:

El practicant s'aixeca amb viva sol·licitud, i d'un armariet baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.

Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la cara d'home satisfet.

En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins a les orelles, un tertulià.

-Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor
Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.

-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor
Quim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.
Miri-se'l: aquí el tenim.

Ja són cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser, l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una remenadeta.

-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat.
Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa
Maria i tinc les vuit i dotze…

La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la pèndula de la botiga.

Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig d'aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.

-¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la plaça de l'Angel?

-No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo que van les coses, crec qualsevol disbarat.

L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres y tots ne prenen.

Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada braç de la cadira y diu:

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:

-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures.

-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d'abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica? A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals.

-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos que l'empirisme ha fet aquest últim còlera, s'esgarrifarien.

-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endemà ja se l'enduien cap al cementiri.

-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:

-Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres. Me sembla que el pare que al cel siga… allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia anem pitjor.

El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen, però fa el paperot y diu:

-Ps!… Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experiència que té, pogués parlar…! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, són tres quarts de nou tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.

Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la
rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'En
Cantillon i del Conde España (que així l'anomenen), d'En
Badiali, d'En Remorini i de La Straniera.

Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la carn.

Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del senyor Quim.

Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre brocs; passen.

-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta tos. Abrigui's bé.

¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor Nofre! Ell replicarà: «-Fa vuit dies que me'l veia mort.» I s'acabarà la tertulia de la rebotiga.

AL MIG DEL CARRER

-Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de mostassa… ¡Folla, amb res m'adobava! Fins que…

-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m'està el dir-ho, però li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes… Ah! Ja deu saber que la caso… Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia res més de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, però vaig tan atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre, allò, sap? demà, demà, i com que les persones s'encuantren que les muntanyes no, sap què deia? «-Quan menos t'ho pensis te sortirà tras cantó.» ¡Ai, miri que ve un cotxe!… I ve-li aquí, tal fet tal dit.

-Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui; però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona criança. La mossa ja té l'anell… ah, sí, sí; n'està tota joiosa… uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos, per ser d'un treballador, li dic que fa goig.

-Ah, sí; per què no m'ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu sogre? «-¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!-» I tenia raó; perquè es veuen uns desenganys… Ahir mateix van enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Més n'hi hagués hagut! Allí d'ampolles, de pegats, de putingues… -Pst… jove! ¡Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endemés… què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d'aquí, busca d'allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies… què! amb un dia i mig, va ser mort. Calli… un dia i mig? Sí; perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou… -Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort l'oncle, que tant de bé li ha fet Déu).- Amb això, eren les nou o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un got tapat amb un paper, i vaig pensar: «-Ui! Jesús! Això és que tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «-Ba! Deu ser la senyora Munda que sempre està malicosa.» Però, pujant, la veig que obre la porta i dic: «-Anem, no és ella.» Surto a la finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de molts anys: «-Escolta, Carme: que teniu algun malalt?-» I em respon: «-L'amo, però el metge diu que no serà res.-» «-Me n'alegraré-» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon subjecte, Déu l'hagi perdonat. Pues, senyor, no serà res? L'endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de repenta un treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa, que amb un xic més l'Extremunció no hi és a temps? Per això sempre dic: «-Metges? Déu me'n guard».

-I el meu gendre… vamos, anem dient el promès de la gran… me diu… (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és un botavant) sempre em diu: «-Cregui'm…-» Ai, em fan un fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest modo! Ara digui: ¿no fa consciència?

Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?

-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n'anava ple… Que per això al pobre de son pare… Oh, li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò més bé. Vaya! Miri: jo em recordo que era noia… (Ai, Senyor, sembla que era ahir!…) que sentia contar a l'avi que a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de teler… demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era per la pidèmia, encara que ella va morir d'una caiguda! que bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!

I aquest xicot… res, què vol que li digui!… va veure un dia la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit, que… -Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai pobra de mi, que deu ser tard!- Endemés, una afició loca. Al cap de vuit dies… (com vuit?, set, que era per Sant Jaume), ve-li aquí que ell que va i m'emprèn. Jo, filla, la veritat, vaig pensar: «-Veiam : pendrem informes…» No li vaig dir ni si ni no: m'entén? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un i a l'altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un gènit… Cregui'm: és d'allò més axistosot. Miri: l'altre dia ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú deia una paraula, i ell que tot plegat salta… res, un acudit… ell que salta i diu: «Semblem muts!» Però miri: ho va dir d'una manera… allò… tot d'un plegat… «-Semblem muts…!» que la noia i jo ens partíem de riure. I d'aquestes ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de vegades li dic: «-Per mor de Déu, calla!» Perquè m'arribaven a fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs, vostè, ¿què ha tingut?

-Dolor? Ai, m'ho hagués dit!… Per això sí que en Tòful té una mà d'angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l'home, en havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «-Ja veurà…» I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben calentona i, filla… lo mateix que oli en un llum.

-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc d'escumar l'olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi'm a veure, que parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes… Oh! En quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual, gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li enviaria a buscar?

-Crec que sí, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho miraré, i si acàs…

-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix.

-Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó… d'això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho diu en Tòful) no sé a què arribarem.

-Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!… Miri: ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com… què li diré jo, ara? Calli… un quart d'una! Però, Senyor, com passa el temps… Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta. Recados.

La senyora Tuies, quan s'han separat: -Deixa'm fugir. Bona dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.

DE BALCÓ A BALCÓ

-Ai! no, senyora. Avui sí que no em mouria encara que em donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una esgarrapada i he dit a la minyona: té, emporta-te'ls i no tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen fins aquí.

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyora
Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants.

-No me'n parli. Criatures! ¡no sé qui en demana! I si ara són cinc i no em deixen una hora de repòs vegi avui per demà que…

-Còm ha de ser!… Nostre Senyor els envia… Escolti, ara sortirà la del pis d'aquí al costat; miri-se-la bé.

-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no es guanya res; però jo el que veig és que cada dia hi ha més luxo; tothom va al trayatu… no ho puc entendre. Un prou estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou feines…

-Oh! cada casa és un món, senyora Tecla! Per això mai hi havia hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?

-Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha, no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa.

-Miri's aquesta del costat… però ei! per mor de Déu, no en faci ús que jo ho sé per la sogra, que es fa molt amb sa cunyada.

-Sí, ella és tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa… Com del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis, l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig pensar, veiam de què se les heuen: em vaig posar a escoltar, i ¡Reina del cel, quina boca! Què es pensa! el mateix que un carreter fins alls i froscas!

-Sí, bé ho sembla. ¡Però es veuen uns desenganys en aquest món!
Ell sap tots els seus enredos.

-¿No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?… ¡Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni una al pap.

-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgràcia d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no hauria donat res què dir, i per mor d'ell… qui sap?

-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la facció, al principi. Va entrar a casa d'un minyó jove, al cap d'un quant temps s'hi va casar… i no es pensi, la feia anar, que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, però ben plantada, i ¡un ull… que li parlava! tenia tres o quatre de servei: ¡vegi quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com ara que qualsevol n'hi té… en fi, li dic que feia rotllo. Doncs amb tot i això, el va matar a disgustos. N'hi va fer a l'alçada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al majordom, perquè es va aixecar un bum-bum… que no hi havia gat ni gos que no hi digués la seva; després, un estiu van anar al mas, i van tornar de repente, perquè també no sé què s'hi va haver amb un capità de Miquelets.

-Vaja, doncs, la noia ja té a qui semblar. Jo l'altre dia vaig sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que és mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.

-Ave Maria Puríssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no hi ha de qui fiar.

-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un recado.

-Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi havia més vergonya.

-Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que estava sola.

-Oh! prou és ell! Ja és cosa vella. No sé com el seu marit es tan taujà. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit, ja s'han separat dues vegades. Què no ho sabia?

-No, ja ho crec, ja; però li dic que… No se n'amaga pas ella; es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi, que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!

-Si hagués sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat; perquè no hi vull tractes. Ara afiguri's vostè que l'altre dia era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endemà em tocava a mi la llàntia, em ve tota certa i mal mandada, amb uns grans escrafalls, dient que si això, que si allò, tota enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i després, que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca; que no sóc com ella; i de mi, gràcies a Déu, ningú n'ha tingut mai res que dir. Vegi l'escala fosca! ¡Ai, Senyor, que estem ben posats! Per això des d'aquell dia vaig dir sí? no tingas por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent. ¿No vaig fer bé?

-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a ell li agrada molt, i pensava ho deixaràs que es vagi bevent el suc i hi aniràs afegint aigua: m'he distret una mica parlant amb vostè i res: en un credo… ¡tot cremat, que no es pot aprofitar! Ho donaré a un pobre.

-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i no se em fes tard: deixim anar a dintre.

-Sí que n'és, senyora Ignasieta. Bona dona sinó que sempre està averiguant el que fan l'un i l'altre.

AI, QUE HAN MORT UN NOI!

Reina Santíssima!… Afigurin-se quan jo em sento: «-Han mort un noi! han mort un noi!»

Totes les pobres mares ja poden pensar: «-¡Ai, si serà el meu
que se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat!» Altres:
«-¡Ai pobre de mí, què ja fa dues hores que és fora de casa!…
Potser és el meu!»

I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.

Amigo de Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll… No hi ha res més natural.

Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb unes galtetes… ¡Ai pobret!… ¡Donen tant de gust quan un se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus… i amb aquell parlar mig palpissot que els escau tant!

-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra; els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que aquell pobre noi…

-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!… Miri que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem: correm-hi tots…

-A ca la ciutat… Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo, ros… Aquests brètols del vi… Aquests del portal! Mala fi facen!

Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa, tota irritada, tota baladrejant.

Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten pel burot, i responen que no en saben res.

-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent en aquesta hora.

-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura. Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li asseguro que se'n parlaria… Però no tingui por; el deixaran fugir i no li faran res.

-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no li faran res i el deixaran fugir…

Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino, i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a l'Hospital.

-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que han matat els del portal.

-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El noi!! ¡¡¡El noi!!!

-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests cofis i mofis!…

La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres mares! Pobres fills!…

Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per no separar-se del seu fill encara no existeix.

Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic, no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet real en què fundar-lo.

Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser menos que les altres.

EN UN CELOBERT

-Anava a bombar; però la senyora (en to de burla) s'ha deixat l'aixeta oberta.

-Qui! ¡Jo bruta! Ves qui em diu bruta! Vostè ho és! L'altre dia portava una llàntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa.

-Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria més que no tirés tantes porqueries al pou.

La del tercer pis -¿Qui és que tira porqueries al pou? Ja deu haver xerricat una mica massa.

-Ara mateix n'han passat una pila que anaven a bufetades.
Encara ningú me l'hi ha posat, la mà a la cara. Ni el meu pare!
¿Que es pensa que sóc la Rita?

-Jo… res; però la del primer pis va dir que li havia dat una bufetada i que vostè ni menos s'hi havia tornat, i com que jo vaig sentir el xec…

-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can Sunyol m'havien ficat a la galera, perquè hi va haver qui em va veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el robo; però la senyora no en va fer cas, perquè ja sap que el vi li agrada una mica massa.

La del primer pis. -Ai, putinera! Vostè sí que ho és, de borratxa i trapacera i bruta, i que més valdria que callés.

-Senyal que els agrado. No tingui por que la segueixin a vostè amb aquest nas d'apagar llums; hi ha més gènero que a l'Aduana.

DUES CRIADES

-Ai! No t'havia conegut. No en facis cas, que avui estic tan atolondrada que ni menos sé el que em faig. És el Sant de la mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb això, adiós!

-Ca! Ja he estat en tres cases més. Ara serveixo a un desempleiat de l'Aduana, que no sé si és escrivent; vaja, és un dels principals. Al menos gasten molt. Són marit i muller sense família, però es tenen dos nebots afillats; dues criatures que semblen dos dimonis; tot el dia m'estan aturmentant, i això sí, no els digueu res, perquè, la senyora, sobretot els nebots. Per ells me'n vaig d'aquesta casa: com que ara acabo d'avisar al que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m'ho digui. Ja podia anar a casa d'uns malitars, però filla, si vols que et digui la veritat, no m'agraden militarots; avui són aquí, demà se n'han d'anar, i això d'haver de conèixer sempre cares noves no fa per mi, perquè vamos, una… m'entens… i després, mai fa favor, perquè si tu vols…

-Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i…

-Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui rebentar-me anant i venint de la font.

-Bé; si per cas ja et diré alguna cosa. Deixame'n anar, perquè, filla, és una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no és bona per res, mai entra a la cuina. Això, si tu vols, encara és millor, m'entens?; però en dies com avui… Oh! i que no més hi ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I tú? ¿Que encara estàs amb aquell capellà?

-Me'n vaig anar per mor de sa germana; per ell sí que hi haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai em deia res. Només el veia a les hores de menjar; això sí, li agradaven els bons talls. Mai eren més de dos i em daven tres duros per anar a la plaça.

-Macatxo! ¡Tant que la senyora m'ha encarregat que portés lluç!
Deixa'm arribar a la pescateria.

UNS HOMENS DE BÉ

Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors, casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau; mes són canalla de cap a peus, i l'ànima els pudiria si les qualitats de l'ànima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos hòmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps immemorial se n'ha vingut dient ànima.

Sé de cert que vostès ne coneixen molts d'aquests hòmens: abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part, no sols gosen d'una reputació envejable, sinó que són presentats com modelos d'honradès i enteniment, i moltes vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos molt eminents.

Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia sang), se figurarien que és fill d'algun d'aquests innumerables prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.

Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a la família, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben criar-los.

Converteix, aquest home de bé, l'egoisme en una estimable virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és, en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó perquè no vol que ningú l'amoïni.

El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que s'ocupen de coses públiques.

És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen la butxaca, i, si bé sempre predica l'orde i l'obediència al govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el mortifica, creu que és menester que s'acabin aqueixes farses i que el poble en faci una de grossa.

És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l'augmenta de preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:

-Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al preu que jo digui.

Tota aqueixa canalla de què parlo, s'afigura que, si hi tornava a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats dels frares i tot, se'ls diria don fulano, l'aristocràcia no els tractaria a puntades de peu com abans…

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre mort.

Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen que parlen d'altres i no d'ells.

Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.

En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d'ell i dir-li amb molta calma:

-Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més que de casa meva.

Com són gent que mai s'han cuidat més que de lo que a ells exclusivament els interessa, no han tingut certes passions incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme, d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menos favorable a la humanitat.

Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material; però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de crèdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se assegurar la casa, la collita i el bestiar.

Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no és per escapar d'una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l'hora de tornar-se'n.

Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és o no perillosa per sa filla.

Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells n'han comprat els béns.

Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten «quatre gats».

Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet persones, i que tenen depravat l'escrapuló de cor, que, ¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.

Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran pensant en la ganga de l'hereu.

No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al que per la seva bondat ha sigut víctima d'una estafa, al pobre carregat de criatures… No. L'home de bé os contesta:

Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que els hagi fet l'educació i la naturalesa; però, entre els hòmens dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser castigats per les lleis escrites ni les socials.

Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me sabria greu ser simpàtic a un d'aquests hòmens que no estimen ni creuen res de bo.

N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil amargures.

Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix, així en la nostra terra com en les altres, i es raça que durarà; perquè és d'ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs, i tal volta per això els repugna instintivament la paraula progrés.

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català, ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les notícies de preus corrents.

Jo sé que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala nissaga… mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l d'entremans.

POBRE LLATZER!

Curt de vista, sense ulleres i arrupit al vetllador, treu la llengua i clava tatxes un sabater mort de son. Nostramo fa mala cara, i la bombeta pitjor. És de nit, fa un fred que pela, no passa una ànima i plou. En un plat de cou-dinar hi ha en remull un rosegó, i entremig de les pastetes, trist, magre, eixalat i coix, un pardal novell pidola en contínuo tremolor. Ja deixa l'home el martell, ja fa grunyir lo nyinyol, ja estiraganya lo cuiro, ja agafa lo brunyidor, atacona que atacona solemnement silenciós. A los peus hi té un gibrell ple de cendra i sense foc. Entra el fred per les escletxes i amb lo fred va lo terror de vent, xàfec i llampecs i terratrèmol de trons. Nostramo se tira enrera, baixa el cap i torç lo coll, i deixa caure los braços que està que no pot fer l'ou. Gira els ulls a la porrona esperant-ne algun consol; la porrona tota eixuta, li signa el cel amb lo broc, mira en l'aire i veu goteres, i s'aixeca fent un bot. -Xeixanta anys de pega!- exclama. -Xeixanta anys!- I amb lo puny clos se venta tres cops al nas no podent trobar-se el front. -Pega fou abans del part! -murmura: -per'xò só bord; i pega després del part lo anar sempre a tomballons, i no sent fill de ningú ser lo criat de tothom! Vint anys de fusell i ranxo en temps de Napulaon, deu anys de fam i fusell mentres va haver-hi facció; ara sies miliciano, ara ja ho has sigut prou, aqui caic, aquí m'aixeco, patint fred, patint calor: mai he passat de posar mitges soles i talons! I un gos pater que recullo (ai fidelitat de gos!) que se'm menja la carn d'olla l'endemà i em deixa sol! Si això no és pega, ni mai! No tinc foc, no tinc claror, no tinc vi, ni fills ni pares… Vinga la corda del pou!- I tal dit, tal fet: l'agafa, hi fa un llaç escorredor, la penja en un clau del sostre, s'enfila en dos esglaons, fica lo cap a la baga, i repenjant-s'hi de cop… se trenca el clau, ell ve a terra i es fa un xiribec tan gros, que deixant-lo estaburnit ne raja la sang a doll. Piula el pardal famolenc i s'apaga el llum del tot, cobrint de piadoses sombres les míseres afliccions d'aquell sabater de pega… imatge del Criador!

EL BALL D'EN SERRALLONGA

Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que pugueu figurar-vos; anava net, senza nube, e senza vel, colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà la llista de calabres serà llarga.»

L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:

-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós.
Aaaah! (Badall.) Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam…

És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina santíssima! ¡Deu ser el cop!

Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot content, pensant: «Ajà! Ja hi som!…» I ca!

De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat… els dic que el ball d'En Serrallonga és cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio l'escupina.

No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest que les monges poden veure'l sense escrúpol.

¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!

Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i cames en l'aire, res d'abraçades i tòrcer el cos…

¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent més mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com hi ha món!… Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.

Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem faules de cor.

En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor mosso del seu poble; caminava amb garbo xuteyant-s'hi a estil de festa major, i feia planta de veres.

Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en tant, fent-ne gala bissarrament.

Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de gresol ribetejat de galó vermell.

Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic. Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot acudir semblant cosa.

Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra; i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.

Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més anar i venir.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen voluntat?»

III

La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia commogut d'entusiasme amb el ball d'En Serrallonga.

Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs diners?

Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera, lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a què un, tant si volia com si no, s'hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres i camps i vinyes d'altre que pel camí es trobaven. De vegades, fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a l'arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure el ball d'En Serrallonga? ¿Qui no el trobava bo, divertit, xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster d'aquesta paraula?

El ball d'En Serrallonga me transporta a aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que avui venen vinagre amb un don com un temple, i s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El ball d'En Serrallonga vol dir que, aquells temps lamentats, la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que l'ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades; vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal…¿I voleu que no m'alegri de veure'l?

Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes, rems, ciutadeles i balls d'En Serrallonga per poder dir amb gust: -No n'hem de fer res, de tot això.

ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU

El vuitè, no et llevaràs mai tard perquè hauràs d'anar a treballar a les cinc.

El novè, no desitjaràs la muller de ton pròxim, perquè pel pobre no hi ha pròxim.

El desè, no desitjaràs els béns i els pollastres de ton pròxim: menjaràs arengada i gràcies encara.

Aquests deu manaments s'enclouen en dos: desitjar totes les coses i no ser amo ni de tu mateix.

FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS

COSES QUE ES DIUEN SEMPRE

EL NAS

Ben mirat, l'aspecte general dels homes és monòtono, comparat amb el miserable insecte, que és riquíssim, en punt a varietat de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb l'home.

Sabeu dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui el que per força havien de tenir.

Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els haguésseu vist tots.

Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu triar; no serà possible trobar-n'hi un altre que li estigui bé. Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria, inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que més se sembli al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de identitat que podrien controvertir el meu principi.

El nas és fatal: és el signe caraterístic de l'individuo, és la rúbrica de son geni, temperament, intel·ligència i aptituts especials.

¿Admeteu com verossímil un poeta melancòlic amb el nas arremangat? De cap manera.

¿Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats llargueruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de l'arrel? Tampoc.

¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim, algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot sense adonar-se'n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no serà naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de porra, i és tot esqueix per sota?

Ja veieu que el nas ningú se'l porta al seu gust; que la major part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia quan vàrem nèixer: i per això dic que el nas és la fatalitat: perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar a la criatura, senyal és que aquestes qualitats les portava ja en llavor des del ventre de sa mare. No per això, amats oients, nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobre tot quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de gràcia en el nas.

Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n'hi uns altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front, les orelles… mes amb el nas no pot ser!

Cada ú té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de la seva llei.

La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i decaiguts.

L'energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó, ample, curt i fet d'un cop.

El geni del primer Napoleon té manifestacions en tots i cada un dels seus rasgos fisionòmics; mes encara que en la mirada i en a forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa intel·ligència, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix percepció delicada i prompte, sinó resolució, envit, confiança en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per més prova compareu el nas de Napoleon en la glòria de l'imperi, amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblarà comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per tot glòries segures; el nas de Santa Helena és nas de vençut; és nas a on s'hi veuen llargandeixades de llàgrimes; aquell nas, a pesar seu i de la distància, flaira la restauració. Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Beranger, que li sembli trista. Mireu-se bé el nas de Carles V d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del frare i la solemnitat del claustre.

És dir que si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys entre els homes, i costaria molt formar judici del present i l'esdevenidor d'una persona.

Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se detingudament en el nas de la cònyuga.

Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en un sol home.

-Treu nas a nas. ¿Què es pensen que en UN TROS DE PAPER sols hem de parlar de ximpleses?

DE MATINET

La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè, ombretes fresques, aire suau…

¡Ai, que n'és de plànyer l'home insensible als exquisits presents de la naturalesa!

El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls.

Tot és gust i calma… ¿Què me'n diu d'assentar-se en el llit amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua fresca, eh?

En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i si té criatures es complau de goig paternal en veure com s'enginyen per a escurar-la.

Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor, per no esporuguir-los i no perdre'n una nota.

L'ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els pàrvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li una oposició sistemàtica.

Encara és fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot just comença a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins i l'envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo, ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre de la sàbia naturalesa.

Si l'home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor; de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som, profitem-se'n, que la vida passa com un buf (vita brevis). Fa una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a l'altre cantó del llit, que enamora de fresc.

Allí, rabejant-s'hi, ara arronça una cama, ara arronça l'altra, reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de matí per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet l'enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada s'enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se'n moren pocs d'aquests cada any!

¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten fora de casa!

¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o els peixos amb paraigua?

No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res de nou en el món.

El gran aventatge està en despertar-se a l'auba, fent com jo; no moure's del llit.

* * * (DE LA TRISTESA)

La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la llançaria.

Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber perquè, té fam de llàgrimes.

L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels altres que no les entenen.

En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.

La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb més gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens produeix.

Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida de l'home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren, i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del que ells passaren.

De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo i el cor no'n vol.

De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un ànima apesarada.

És que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.

No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que les pateix.

L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars plorosos, és manso i benigne.

I és que cada instant de la vida de l'home és assenyalat per la mort i la desgràcia d'un altre, i qui no entra en torn per a pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes amargures, contat deu ser entre els individus de nostra espècie.

Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicció de sos semblants.

Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la força de la seva reflexió el toquen.

Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns dolors que poden patir els hòmens.

Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense adonar-se'n de tristeses d'altres.

Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s'atropella bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perquè altra festa comença.

Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades veus clamen al cel assistència.

El just que fou home de caritat, torna a la terra sense alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis.

I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran ostentació de lluminàries, i solemnitat d'oracions avisen a l'univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo dels òrfens.

Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present que som hòmens!

Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de les penalitats mai acabades!

Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes planyi als que no les han gosades.

Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes glorioses, ¡ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que costaren!

No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si troben robada la cova a on els deixaren.

I quan l'home només s'apesara pel que sos cegos instints contraria, ¡què poc va d'un home a un tigre!

Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no és perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar rodejats de respectuosos miraments.

¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento!

¡Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en l'ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de trobar-me amb tan excelsa companya!

L'ANY NOU

Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha hagut allò dels Reis…

¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest any ja esperen l'altre?

Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran l'altre i així ho aniran fent tota la vida.

No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat.

Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans que vostès m'ho hagin dit.

El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener, era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre, sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més mínim.

Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si aquest any ja el va trobar fet!

Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de tot color no hi ha res per inventar.

Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin, que en sortiran catxifollats.

Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres… Gener, febrer, març… Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i tot el dels demés que ja saben de cor.

Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el calendari, pèrò això tampoc és nou.

Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de succeir aquest any.

Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons, ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen raó per encarinyar-se amb el luxo.

Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien d'amoïnar-se aquest any pel vinent?

És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat?

Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran, sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.

Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge… encara vaja!

¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers versos somiaran que son lord Byron!

¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i de generals que sortiran pel món semblant nois!

Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi ha amagada la mà de l'inglès.

-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i demà passat fem cendra!

Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera que ho estem sentint tota la vida.

I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any sinó molts se n'han complert.

Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de les vanitats mundanes.

¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions i necessitats i passen la nit en un son!

Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de fogainer.

Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen amagades.

És dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible una sola volta.

No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el menjar suculent del ric i l'agraït ventrell del pobre.

Ara des del començament del món, a on hi hagi bons talls, hi faltarà bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.

Tots els que tinguin la posició ben assegurada, opinaran de bona fe que l'organització social no pot ser millor.

I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin bé els medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que això va mal que la cosa no marxa i que un estat així no pot durar.

L'opinió dels vells respecte als joves serà la següent: «Són uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experiència; pobres d'ells quan nosaltres faltem d'aquest món»

Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme, que són egoistes i que estaríem frescos si tot ho haguesen de guiar ells.

No siguem més pesats perquè al cap i a la fi no sortiríem mai de la mateixa tonada i això ja sembla la cançó enfadosa.

Any nou, són dotze mesos de coses velles, iguals idèntiques a les que ja han succeït.

Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit, m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a preguntar-los:

SANT JORDI, ROSES

Vet aquí lo de sempre: encara no s'han rumiat una idea, el gran afany de combatre-la sense acabar de conèixer-la. Tinguin un poc de paciència, i anem al gra.

Antigament, repetesc, el dia 23 d'abril era sant Jordi; el sant aquell que mata l'aranya, animalot que els retratistes de Sant Jordi no comprenen com Buffon.

Ara bé: Sant Jordi i roses eren dues coses tan conjuntes com dia i sol, com Jocs Florals i el rei En Jaume, com escrits d'història de Catalunya i polèmiques pel senyor Bofarull. No tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia, en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les flors.

Ara bé; un Sant Jordi sense roses és lo que no pot compendre el senyor Badó, home de bé a carta cabal, que, a pesar de les revolucions socials i científiques, a pesar de l'any 48 i del telègrafo elèctric, menja cassola el Dijous Gras, i una volta tots els anys es permet sortir a fora, amb quatre amics, per fer la favada.

Figurin-se'l el dilluns últim, a les vuit del vespre, quadrat davant d'un platillo amb arròs, guisadu de què fa ús cada nit, amb pròleg de sopa amb ceba i epíleg de lletuga. Son color és pujat com de costum, un núvol de tristesa s'estén per son front, i contempla fixament la negra cassola amb idèntica expressió que el gran Cató degué emplear contemplant les despulles de la llibertat romana.

-Sembla mentida…- diu amb contristada veu de nas. -Aquella fira, aquella Audiència, aquelles sonates dels cegos en el claustro, ¿què s'han fet?…

-Però, senyor Badó!- li objecta un jovenet que en la casa practica el comerç d'elàstics i lligacames. -Jo crec que quant vostè cita es troba en son lloc com abans.

-Què saps tu, d'abans, cap sense judici?- replica el senyor Badó, ressentit. -De què en dius fira?… Quantes noies has vist enfirades?… Es necessita un capital per comprar una toia; vuit quartos han tingut l'atreviment de demanar davant meu per un manadet de roses que a casa de l'herbolari se'n troben de més fresques… I ¿què en direm, de l'Audiència?… Aquells antics procuradors de número que empleaven cana i mitja de percala en el llaç del corbatí i que estrenaven la segona perruca el dia d'ingressar en el col·legi; aquells homes plens de formalitat i de ciència, que entraven en les sales de justícia, causant respecte als mateixos senyors de l'Acuerdo; què s'han fet, repetesc?… Busca'ls i ho veuràs: jovenets, xitxarelos, que en la seva vida han sapigut lo que era un client passat Bòria avall… Luego fica't en els salons: aquells quadros de reis, tan vells que ni es coneixia el color de la pintura ni la fusta del marc, allí s'estan fent tertúlia, ells amb ells, en un quarto retirat de la casa, llimpiats de pols i de terenyines, dugues coses que els moderns no poden sofrir, i que sense embarg imprimien cert caràcter grave als monuments de l'antigüetat, en temps dels nostres pares… Pues ¿i els agutzils? Aquelles calces curtes, aquells espasins amb penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de visita de càrceles era terror dels xicots que feien campana; a on són?… Vés i veu-los al present, i un agutzil és un home com qualsevol altre. No basta: torna-te'n a la galeria i vulgues veure l'orquesta dels cegos, aquella orquesta que en altre temps i semblant diada sonava unes tocates graves com la lectura d'un apuntament… Avui tot lo contrari: polca d'aquí valset d'allà, i molta vanitat de peces d'òpera, que en el teatre ja son molt dubtoses ¿què seran tocades a la porta d'una capella, dins el santuari de la justícia?… Noi, creu-me a mi: això s'acaba sens més remei…

I era una veritat com un temple, perquè el senyor Badó, que tenia l'habilitat de molts xerraires de menjar i parlar a un temps, havia dat compte del sopar per si sol, sense cuidar del seu aprenent, que l'escoltava amb un pam de boca oberta.

-Bé: ¿i com ho vol fer-ho si els cegos d'ara són així?- digué el xicot tement per l'última fulla d'escarola.

-Vegin de fer alguns altres cegos a l'antiga que tinguin més desarrollada la consciència de la seva importància en tal siti i en semblant diada. De lo contrari, aqueixa costum es perdrà, com totes les costums bones es perden a Barcelona.

L'aprenent féu un signe afirmatiu veient que per de prompte s'havia perdut la bona costum de que ell sopés tots els dies. El marxant d'elàstics i lligacames estava prou preocupat contemplant la decadència de la seva pàtria, per reparar en la petitesa d'un aprenent que se'n va al llit sense sopar.

I a fe que al bon home li sortia la raó per les butxaques. Les bones pràctiques es perden, avui dia, ni més ni menos que els diners, és a dir, sense que ningú se n'aprofiti. Ve el dia de Nadal, i ja és cosa estranya que es mengi gall.

¿Què té que veure més tendre o més dur, si la qüestió és de gall o de no gall?

I ¿quants dels que encara respecten la bèstia guarden el precepte de farcir-la amb prunes?…

Arriba el dijous i divendres Sant… ¿Quantes casaques amb corrioles es veuen pel carrer? Quants paraigües vermells?… A penes algun que altre Sanjuanista altera amb son llampant uniforme la monotonia dels demés dies de l'any.

Si jo fos home solicitaria ser Sanjuanista, perquè és l'única ordre que no deixa anar en un recó d'armari el colomí blanc que remata el seu tricuspis.

El TROS DE PAPER es declara partidari de les antigues festes de ciutat i de les tendres escenes de família.

¡Beneïts siguin els que, parlant català, no han perdut la costum de menjar tortell el dia de Sant Pau i fer suar esclopets al tió la vigília del naixement del Fill de Déu!

L'ORFANETA DE MENARGUES

RECORDS DE CORPUS

-Així ho sento a dir; però en quant a mi no em canso de veure que cada casa és un altaret i que cada balcó és un eixam de minyones ben compostes, bellugadisses i esperançades.

Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu més que un cop l'any!

Sols per veure el lleó i els lleonets, espero jo amb ànsia les processons. Francament: una fiera amb cara d'home d'arraigo passejant-se pacíficament amb la família (com fa el lleó del Corpus) m'apar que, encara que faci un xic de mal a la concepció estètica, en canvi és espectacle moralisador i una bona crítica per més de quatre hòmens que semblen fieres. Jo començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants, les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento, volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i, mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten els crits de: «Noi, cauràs!» -«Noi, vina aquí» -«¡Ai, Reina Santíssima, que ve un cavall!»

Per tot he reparat qué, així que ve el porrer, sempre hi ha algú que diu: -¡Que en fa d'anys que conec aquest home!- I trobo també pertot aficionats a observar en alta veu qui porta bé o malament les pesades banderes dels gremis; banderes inseparables dels clàssics ventalls amb ribet de cuiro platejat, tan inseparables i importants, que més se fixa el món en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.

Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs, sempre van sentint dir a la gent: -Els hortolans! Els camàlics! Els sastres! ¡Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! ¡Ai, quin nas! Ai, quin clatell!- I tota aquesta cantarella dura des de que tot eixerits surten de l'iglésia fins que hi tornen a entrar.

Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibició episcopal de que anessen xicots disfressats de sants en les processons; mes, passada la primera, àngels, Sants Antonis i filles de Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen a l'admiració de la culta Barcelona.

Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la nota l'endemà a un periòdic… ¿No han reparat quina cosa succeeix amb les atxes?

Hi ha hòmens que els cabells se'ls pentinen cap a darrera, porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins duen l'atxa així: amb el flam endarrera. Els cadets entremaliats i tenòrios de col·legi l'agafen amb les dues mans, fent-la tocar ara a l'una cama ara a l'altra. Els cessants, els usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla que busquin el bell mig de l'atxa a fi de què es mantingui horizontal i no hagin de fer més que sostenir-la. De tant en tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop d'elles un manyoc d'atxes: és un assistent. Des d'aquell punt totes les atxes vénen amb flam cap a terra. És cosa que a les camalluentes les obliga a exclamar: -Ai Déu méu, quin gasto!- I al qui sent l'exclamació, si es pensa que ho diuen per ell, posa cara de ric, i abaixa més el flam. En tota professó hi ha algú que porta l'atxa trencada: no sé si deu ser el que veu a la seva fulana parlant amb aquell de qui té celos, encara que, segons el Diari, aquest any se n'han trencat moltes a conseqüència de les porqueries que els cerers barregen amb la cera de fer atxes. I, ja que d'atxes parlem, ¿no és veritat que fa molt capellà aquesta posició?

A propòsit he deixat per l'últim el Ciri Pasqual, que no sé per què l'han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.

El que veig sempre és un o altre senyor, com per exemple el que aquí veuen, que pertot allí on passa sent preguntar: -Ai, ai! qui deu ser, aquell.- I això, repetit per espai de moltes hores, ha de posar el pobre home de manera que a l'arribar a casa seva deu pensar: -Qui só, jo?

I ¿que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les butxaques i de caramelos? Allò és farcell dolç!

No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i aquella certa medalla en l'hàbit talar, perquè és cosa que no es despinta i si no hi fos no semblaria professó.

¿No s'han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar una irradiació, algo resplendent, flagrantíssim, per davant seu, espècie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A mi tots aquests accidents em commouen i m'ajuden a formar una idea aproximada de la variada monotonia de l'univers.

Diguin-me: aquests homes, ¿no els han vist mil vegades? Doncs, si vostès visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les professons, que sempre els semblarien els mateixos per més que s'anessen succeint uns a altres de pares a fills.

Això és lo mateix que l'escolà que corre portant foc: han vist mai que hi faci falta?

Entretant s'ha anat fent fosc. Se sent de lluny el ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als forasters se'ls diu: -Miri, miri la Custòria: val tants mil duros!- I s'acaba la professó com totes les festes dels homes: amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d'elles una gran munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa; xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten bé amb el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar les timbales.

-Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi havien d'anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure'ls!

Després de la professó ja saben lo que succeix: pertot hi ha cadires trencades, taques, encadernats… Però tot passa, s'adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fàstics i amoïnos van oblidant l'amoïno de les professons, i al març vinent ja es comença a sentir-se a dir:

FI DEL VOLUM SEGON.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK UN TROS DE PAPER ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.