L’hostal de la Bolla

Aquell dematí n’Armando, el barber de la cantonada, s’havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentres el mocet, qui ja s’havia posat la brusa, —la honrada toga del trabajo, com deia l mestre,— agranava la carrera y la banyava tirant-hi un parell de regadores d’aigua.

N’Armando!… Ja no n’hi ha d’artistes com aquell. S’havia nodrit en les darreries de l’escola romántica, i no podia, ai!, adondar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants. N’Armando tenia idees propries sobre una porció de coses: en politica era partidari den Prim i de l’amortisació; en musica li agradava sobre tot La Traviata per lo dramatic, i L’Elissir d’amore per lo comic. En quant a lletres humanes, no deixava mai Los dos sargentos franceses ni La oración de la tarde, quan la representaven on-se-vulla que fos; i havia llegit dues centes vegades Maclovia y Federico, Simbad el Marino, La Inquisición por dentro i Genoveva de Brabante… Però res li feia tant efecte com el castellà antic de Men Rodríguez de Sanabria, den Fernández y González. Com se veu, estava fort en historia, encara que no n’abusava.

Passaria dels vinticinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà. De per tot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols; i amb això, i els estudis, i esser fadrí, se podrà veure que no descuidava l seu cap. Gastava punys postiços, amples, am gemelos de mirallet. Qui l’hagués vist en un retrat, amb el seu posat melancolic, amb el seu coll escotat, a la marinera, l’hauria pres per un artista d’òpera o un dilettante de la bona epoca de l’Oliva Pavani i en Marinozzi. Afegiu a tot això uns calçons de daus escocesos, que a Mayagüez o a Ponce haurien fet sensació; un jaqué pait, curt i entallat, i un capellet tirolès xapat en mig, passat de moda, però que ell duia a manera de protesta contra la prosa del temps, tombadet com un motllo de flam damunt l’estufera dels cabells… Oh! Més de tres i més de quatre Violettas de taller sen recorden encara. Era lo que s va dir, quasi fins llavores, un joven interesante.

L’interior de la seva botiga —encara no s deia salón per tot arreu— demostrava que aquell era un home d’aspiracions i no un escanya-barbes així com així. Hi havia dos portals: un a dins el carrer, quasi davant l’Hostal de la Bolla; l’altre, a la plaça o placeta o confluencia de carrers que s’hi abocaven. Les parets de l’establiment, com llavores s’estilava, estaven cobertes, en lo que no eren miralls o penjadors, d’estampes, gravats i figures retallades; però no s’hi veien aquells numeros de periodic am caricatures pintades de groc i vermell; allà “predominaven, com deia l mestre, els artistes lirics damunt els toreros”; hi havia qualque savi; un retrat, record, també, de Lamartine, i un del rei Amadeu, a pesar de que ns trobavem de ple dins la restauració alfonsina; i litografies en colors, d’aquelles am que en Planas il·lustrava les noveles sentimentals del temps del mirinyac i de la “petacada”.

—Ai, Senyor! —solia dir n’Armando quan tenia en el sillón un parroquià novell o foraster que s prestava.— Què li farem!… Vaig néixer per qualque cosa més que tot això…

—Vaig néixer artista… Sí, senyor, vaig fer tots els estudis de vocalisació am l’Uetam. Ah, si no hagués tengut sa desgracia des cop d’aire, qui m’engolà sa veu!… Jo le hi jur: ara no tendria es gust de poder-lo servir… I quan es sino l persegueix a un… Es trist això de trobar-se esclau, fermat com es ca a sa cadena, a una professió perduda, com sa nostra… Perduda, sí, senyor; perquè, per molt que sia professió lliberal, què se fa avui?… No res: taiar els cabeis al rape, feina de segador; a lo més, deixar botxes a quatre infladors d’escorxador, a quatre ordinaris, qui volen pan i toros… Però, trabais de fantasia? Ni una mica de gracia ni una mica de deseo veurà en els pentinats: tot-hom com un quinto.

—Jo me record de quan era aprenent: es meu mestre servia molts de senyors des Balear, i en dia de ball no paravem; deixavem uns caps com una meravella: cabeieres a la romana, rissos, bucles, pomades, cosmetics dels més fins… Es clar: d’una coua de cavall n’hauriem feta una troca de seda… Però, ara… Peces de cabeis? Tiñones, bissoñés? Ningú n demana: tot-hom vol esser calvo… Perruques? No més en du es virell. Vostè diria que en tot aquest any soliament he posat paperines una vegada an en Baltasanet des costat, per anar an el Corpus de Sant Miquel?

Fracassat com a cantant, descontent com a perruquer de vuelos, n’Armando havia d’apagar de qualque manera aquella set d’ideal que no l deixava viure. La musica l’encisava. Ell ho deia, sentenciosament:

La guitarra, aquella guitarra de sempre, era cosa massa ordinaria, massa sentida. Ell, n’Armando, ¿agafaria una mala capsa de posts pera tocar, com en Xesc de la taverna, el Jarabe andaluz i bocins de Marina, o pera acompanyar a na Carme, la brodadora, el Cielo Santo, yo padezco? No: ell desitjava qualque cosa millor, més fina… “Necessitava més art.”

Aprengué l’acordeon. El primer que dugueren a Mallorca va esser per n’Armando. Encara m sembla escoltar aquella peça d’empenyo estrenada un dissabte de les Verges. Es veritat que no digitava molt, però la deia amb uns “lánguidos” i “ralentandos” que xapaven les pedres: Ad-di-o, de-e-el pas-sàa-to!…

No puc seguir parlant d’aquestes coses sense que m’espiretgin els ulls. Jo era atlot, que anava fet un alarbe, i ma mare m solia dir cada quinze dies: —Hala, a taiâ aquest llanado!— I ja era partit, de cap a cân Armando l perruquer. Poc a poc mos ferem amics i vaig acabar per esser un estaló de la casa. Totes les hores que ls estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l’aspecte i fins les olors d’aquell barri, a pesar d’haver passat quinze anys anant a lloguer d’un cap a l’altre de ciutat, els tinc dins l’ànima i mai més ne podran sortir.

El tiralinies i el béc de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge… Es com una d’aquelles escriptures primitives que, per molt que hi grati l raspador, surten damunt lo que s’hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, desde l’antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de travers una persona de mitges carns; aquelles botigues am soterrani i reixats de ferro; aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d’esportins, d’estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d’obra de pauma.

Aleshores s’hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de sigles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m’alegraven la vista ls munts, composts i simetrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d’aigua-cuit; les traginades plenes de cercols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d’eines, a les drogueries. M’agafava de ple una ratxa d’aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d’aigua-ras, d’esperits medecinals i d’especies fortes. Si era els vespres d’hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-ample, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s’agombolaven vells, joves i nins de la familia, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles verniçades, lluïa com un argent; la pica de l’oli, am sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant an el carrer, s’obria, com una estrella de platallons, la bóta d’arengades, amb un llum d’encrulla penjant.

¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia bauls, i la papereria, am sos fulls de minyons i soldats de color?… Idò, passant per allà i torcent ara a l’esquerra, ara a la dreta, s’arribava a la plaça que n deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que n partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era l de l’Hostal de la Bolla. No l cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut; no vos rompeu el cap per endavinar les semblances d’aquesta historia, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.

Basti dir-vos que desde un observatori tant bo com la perruqueria de n’Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d’aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s’hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfaneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, am la vida a lloure i sense politxó propria de la Cosmopolis, sempre a terra extranya, lluny dels seus.

III

Quan n’Armando s’havia aixecat, devallava sempre a la botiga com aquell dematí, i lo primer que feia era posar-se damunt el portal, am les mans dins les butxaques, mirant la facecia o l trull del carrer, pegant una ullada an el cel i una altra a ses chinel·les de canyamaç. A poc poc s’anaven obrint botigons i escaletes: el taconer del costat treia l gavió del passarell; les planxadores de devora començaven a escobletjar; les atlotes de câ la sastressa, en el piset de damunt, cantaven a chor:

Ai faal-so, ai-faal-soa-mor! Ai-faal-soa-moooor!… el baratillero de més enfòra arreglava ls pengeringolls de panders i fabiols, el repussall de mirallets i llibres vells, i posava el cartell d’anunci: Se venden y compran muebles usados y excremento de palomo… Per la gran portalada de l’Hostal de la Bolla, just allà davant, s’engolien carros envelats que anaven arribant de la pagesia; i devers les set i mitja compareixien, movent avalot, les tres diligencies que s’hi aturaven, tastanetjant per damunt l’empedregat… El ferro-carril, com més s’ha anat extenent, ha arreconat aquells bucs pintats de verd i groc, d’on devallaven, am les cames arronsades, l’estudiant pagès amb boliquet davall el braç, qualque vicari amb un paraigua, un argenter amb el caixó de les alhages i una madona plantosa.

L’Hostal era un mare-magnum; estava fet de troços i afegitons. L’ingrés principal consistia en una gran portaça, i se trobava tot-d’una una quadra espaiosa com una boal, alta de sòtil, amb el bigam a la vista. Allà hi quedaven estotjats els bucs de les diligencies i els carros i carretons. No s’hi veia més que estaques aficades a la paret, d’on penjaven colleres i guarnicions de bestia, i, a l’enfront del portal, un retaule de Sant Antoni, amb un llantió. Desde aquesta entrada s’extenia tot l’edifici; un carreró estret duia fins a la botelleria i menjador; un portal, a mà esquerra, donava dins un patiet ont els gitanos i mercaders de bestiar feien la garceta a qualque poltro renego o a qualque somera vella; un altre passadiç humid donava a la bugaderia, i tot seguit venia un gran tapial que tancava les corralaces plenes de gavies d’aviram i conills… Per tot arreu, sacs de bessó i fardos de sola, coves de pomes emmurtats, odres d’oli, olors de fruita, pregonaven el trafec que allà s duia. I escaletes de fusta, llenyams corcats, arrambadors de corda, finestrons, portes plenes de clivells i retxilleres, donaven a compendre l séns fi de fotumbos, quartets i lliteres en que s dividia la casa, propris pera donar hostatge a la distingida parroquia de l’establiment.

Lo que es d’aquesta parroquia un no sab com parlar-ne, perquè era de lo més curiós i entremaliat que pogueu creure. Ah! Tota quanta notabilitat artistica venia a Mallorca, de les que fan renou devora les voltes de la Plaça i en el Mercat, de les que recorren els carrers de la població am musica davant i amb atlots darrera, per força anava a posar a l’Hostal de la Bolla. Aquelles cadires descordades i aquelles taules coixes, si poguessin parlar, vos contarien l’historia dels mil i mil hostes de campanilles que havien conegut i tractat. Havien conegut, pel temps de que vos parlo, més de vint panyeros d’Alcoi i no sé quants venedors de tapetes de hule, cercadors de galones de plata y oro quién vende, calderers, adobadors de paielles, tocadors d’orgue, harpistes, passejadors de moneies, emigrats de Polonia o de Toscana, escolims de la Commune, gent que s’enginyava pera no acabar-se de morir de fam i anava trescant terres, lluny de la seva, que per ventura no tornaria a veure. Havien concedit també més d’una dotzena de niñas colossals, dues o tres cegues que tocaven el violí amb els peus i hei feien calça, els germans aferrats per l’esquena, toreros sense cua, ferits de la guerra d’Africa, que s treien vinticinc canes de floc de dins la boca, una mala fi de jòcs de vistes i de pájaros sabios, d’aquells que disparen el canó i treuen un bitlletet am la bona-ventura. I no parlem dels titareros que per allà havien desfilat, ni dels francesos venedors de gemelos, lentes, tiqueras et altros instrumants de opticà perquè d’aquests ja n’havien perdut el compte.

Idò, com deia, aquell dematí n’Armando, damunt el portal, mirava la facecia. Els primers de tota la companyia sortiren l’aragonès cego, amb el mocadoret enrevoltat pel cap, i la dòna que l duia de la mà. Era dissabte i se n’anaven a córrer els carrers amb el feix de romanços i la guitarra penjada al coll. La barberia era com una especie de sucursal, com un afegitó de l’Hostal mateix, i n’Armando el perruquer nato de tots els que s’hi aturaven. Quan el cego passà per allà davant, li donà l Bon dia, i n’Armando contestà familiarment:

Encara no havien passat un parell de carrers, i en Bibiano ja tenia la guitarra despenjada, la posava a to i començava l cant:

En els balcons, les criades s’aturaven d’atupar estorins i d’espolsar llençols; de tant en tant queia qualque peça de dos; i la cantoria esquerdada i el renou metalic del guitarró s’anava allunyant i engolint dins la maror dels carrers atrafegats. En Bibiano era cego llegitim: ho duia escrit a la cara; i si hagués hagut de contar les seves vicissituts, n’hi havia per estona. Era de Cariñena i havia trescat tot quant hi ha per trescar. Coneixia a Espanya la red general de carreteras com cap enginyer; hauria pogut donar noticia de totes les posades, hostals, tavernetes, cel·les, porxades i apeaderos; i en els calçons vells, esfilagaçats i plens de tacos, s’hi trobaria encara pols i fang de totes les procedencies i de tots els camins. Quan havien fet el distrito i passat la capta, se solien aturar per devers el carrer den Cirerol o baix de la costa de cân Berga; i allà extenien, enfilats a una cordellina, tot el tresor de romanços, cançons, histories, trovos nuevos para cantar los galanes á sus damas, y horrorosos sucedidos… Devegades, si l’aconteixement havia estat gros, se proveïa d’una pintura feta a cân Xesc de la placeta, el pintor de lletreros i persianes, que tenia la mà trencada en fer un cadalso en un dos per tres i posar-hi guardies civils, el reo i un estol de caperutxes. Encara m sembla sentir-li pregonar la Verídica relación del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto, quan deia:

Concededle, Virgen santa, á mi corazón aliento para contar á la gente un espantoso suceso. Oigan mis palabras todas y aprendan de ellas ejemplo, que da principio el relato del conmovedor suceso. En la calle del Asalto vivía un rico esterero llamado Pedro Batllori, hombre ya canoso y viejo. De su esposa divorciado, vivía libre y contento. Una criada tenía para el que hacer doméstico; Gregoria Foix se llamaba este reptil carnicero…

I què n direm del séns fi d’historias i folletos que li compraven les criades, els cabos de la guarnició, els fadrinetxos il·lustrats, i qualque senyor de levita, americano enriquit? Tenia, entre altres obres, romanços i glosades: Abelardo y Eloísa, La Lámpara de Aladino, La Cabaña de Tom, El Cura Merino, Diego Corrientes, Felicitaciones en verso, Manual de los enamorados, Saballs, cabecilla carlista, Libro de cuentas hechas, Nerón y sus crímenes, Pelayo, Jaime el Barbudo i mil i mil llibrets, impresos i plaguetes de tota casta, de les que més han contribuit a donar a Mallorca aquell grau d’il·lustració que tant la recomana.

Encara no havien passat els cegos, quan començaven a desfilar, cadascú dirigint-se an els seus quefers, els altres hostes de la casa. Sortia l Quimet, venedor català a la menuda, qui passejava una especie de carrereta am tota casta de baratijas… Ell hi feia ls òssos vells per dins l’Hostal. Que hi havia fira de Sant Tomàs, juguetes del Ram, dijous bo a Inca? En Quimet estava en dança: un trast, una caseta de fusta, un plat de bacallà amb aioli i un porró de vi. Que no hi havia res d’això? En Quimet, amb ajuda del noi, passejava damunt les parihuelas tot el seu comerç: trobigueres, calcetins am costura, mocadors d’indiana, llapiç que no senyaven, pastilles de savó de coco, ampolletes d’essencia de rosa, camisetes d’una rentada, mirallets rodons pera les criades, tot fals i destenyit, que, quan plovia i se banyava, feia un regalim de colors.

Darrera l Quimet sortia un esmolador francès, M. Pointu, que de mal nom li deien n’Egalité, empenyent la mola i cridant desiara: Amuladú! Duia una cama de calçons dins el bolceguí; nas i galtes encesos del vermell d’atzerola més pur que pogueu imaginar; i, pera que no desmeresqués aquell llustre de cirereta de pastor, conten que solia engolir tantes copes com tisores i ganivets buidava. El senyor Mandilego, alcalde de barri per aquells dies, assegurava que l tenia assentat en el llibre de sospechosos, ja que li havien arribat noticies de que era flam-masó i partidari de la liquidación social.

I darrera n’Egalité se n’anaven el sen Pere de les taperes, i en Tomeu el cocouer, i D. Nemesi Fernández de Córdoba, castellà, hidalgo, cobrador de contribucions, executor d’apremis, plantó dels Ajuntaments endarrerits, qui ja va néixer cesante de Estancadas i d’aquí no havia passat… I més tard sortia d’un quarto de “preferencia” enCuanito del Rafal, jove, pagès, agitanat, am tufos, jugador, blanc de cara, d’un blanc de serena, caner de bou, sapat com un gra d’all; i més tard que ell, n’Olindo i na Laura, comic tronat el primer i cantarina la segona, que anaven d’escenari en escenari i de poble en poble feia vuit anys i pico, donant beneficis para costear el viaje á dos artistas faltos de recursos. I així tots els altres, perquè l’Hostal era la Maina i no passava dia que no entressin o sortissin notabilitats de l’establiment.

Sense anar més lluny, aquell dissabte, que havia arribat vapor de Barcelona, tingueren renovellada. Quan tornà del Moll en Xerafí, moço i ganxo de la casa, duia amb ell un turc, i amb el turc un onso subjecte per una anella passada an el nas; i endemés, havia donat la direcció a un personatge destinat a fer molt de renou dins la gran ciutat de Palma: metge, herbolari, “home de ciencia”, qui fins i tot duia un parell de bauls d’equipatge, am cantoneres de llautó; i que havia pres un carril per ell tot sol.

Duia aquest senyor trona lluenta; tenia les celles un poc afegides, molt negres, i les patilles negres també, com de trabucaire. Vestia guarda-pits escotats am gran cadena. Tenia sobretodo. Quan devallà a l’Hostal, n’Armando, qui encara estava dret damunt el portal de la barberia, no pogué contenir un gesto d’admiració. Li pareixia mucho hombre, aquél. Ja conegué, amb el cop de vista que tenia, que allò era un home de qui fa fer. Entre sí mateix, n’Armando deia: —Els diaris en parlaran. —I quedà naturalment curiós i esperant el moment de que anés a la barberia pera servirse, a fi de poder-ne treure claricia… Per ell, per n’Armando, tenien un prestigi superior aquestes figures qui desiara se presenten havent trescat món i corregut terres… Com anyorava, ell, l’espai que no coneixia, la vida que no havia tastat, la llibertat andoiadora del qui vaivereja sempre seguit!

—Es mateix turco qui avui es arribat, —pensava, —am sa poiera estufada, es fez vermei i s’anell a s’oreia; es mateix onso es més persona i té motius d’esser més il·lustrat que un servidor. —(El barber deia sempre un servidor, encara que pensés per ell mateix.)

Allà, a devòra l’Hostal, veient el trafec diari, el moviment, les anades i vingudes, aquelles ones seguides d’un riu qui venia de lo desconegut i anava a lo ignorat, n’hi havia pres, com an el pobre guarda-agulles, fixo a devòra la caseta de fusta, entre dues estacions de molt lluny, en mig d’un desert: passen volant, dos pams enfòra, trens i més trens, carregats d’una generació que no coneix, qui va d’unes terres que ell no ha vistes a unes altres que no ha de veure… I ell, allà, clavat com un soldat de paper a una fusta, aguantant la bandereta verda… Vía libre! Vía libre! per tot-hom, manco pel guarda-agulles.

Per això, ja que no podia seguir la corrent, n’Armando n’aprofitava l’aturada, a un recó de la torrentera. I se pot dir que vivia en comú am tota aquella forasterada de l’Hostal. Cada dematí, allà a les dotze i mitja, abans de dinar (sobre tot l’hivern, que feia bon sol), el barber se n’hi anava a passar l’estona, mentres dins el patiet s’aplegava, tornant de les seves feines, aquella partida d’estornells. L’amo de l’Hostal, en Rafel, prenia part a la conversa, fent temps, com se diu a Mallorca quan se vol expressar que l perdem. L’hostaler, l’hostalera i sa filla eren una familia model. Sembla mentida que vivint allà, a la vorera d’un fangal, passant i traspassant per dins la bassa, se trobessin tant nèts de lletjura i de pecat! I es que anaven a lo seu, aclucant els ulls pera no veure lo que no volien veure, i s’agombolaven entre sí mateixos, feiners, atrafegats com a formigues, tenint al mateix temps negoci d’esperit i aviram. La cambra que aquell matrimoni tenia reservada era una cosa separada per complert de lo demés: per un vent anaven els seus hostes, i ells per un altre. Fos el temps que fos i així s’envencas la terra, no deixaven de passar el rosari, l’hora-baixa, mentres en el costat, dins la botelleria, hi cantaven cançons d’aquelles que bofeguen o s’hi tramava qualque embolic infernal.

Tornant a la rotllada del pati, haurieu passat gust moltes vegades am les dites, acudits i passos que allà se succeïen… Anavent arribant, afamegats, els qui menjaven a tant cada mes, mentres els pagesos marxandos, carreters i altra gent d’un dia, armaven gran xerradiça allà per les taules. Com la tonada d’una cobla, arribava de lluny la veu d’en Xerafí, cantant les raccions:

Assegut a un pedriç, dins el corralet, en Beppo, l’esculptor de santi di guixi, fumava la pipa, indiferent, resignat, amb aquella mollor d’italià, quasi fatalista, am les mans dins les butxaques dels calçons de pana, terrosos. Nas aguilenc, perruca reull i color d’argila, com si se li hagués aferrat el color de la pasta que manejava, tenia una testa de gran homo qui no ha arribat a temps… En Beppo conversava molt poc. Si deia una paraula, era sense llevar la vista de terra, aon mirava am la fixesa de l’astorament. Pareixia que no escoltava tant sols les converses armades aprop d’ell. A lo millor, sense moure ls ulls, com un sonambul, preguntava a l’hostaler, amb un italià arreglat an el mallorquí:

I no tornava a dir res més en tot el sant dia. A tot això, com de costum, el Quimet les havia am D. Nemesi. Eren com l’oli i l’aigua: no s podien veure. D. Nemesi, com a funcionario público, i en Quimet com a defraudador. D. Nemesi li volia sostenir en todos los terrenos que carecía de patente para ejercer su lucrativa industria. D. Nemesi tornava de girar una visita, i en Quimet l’emprenia amb ell, fent-lo cremar com una moneia. L’“investigador” era alt, malcarat, amb una gran barba, un xic calvo (am calva de sabater), i se pentinava tirant-se cap endavant tots els cabells de darrera; duia mocador de seda pel coll, molt enfitadet; un bastó com un as de bastos i una cadena de plaqué en els guarda-pits, sense rellotge. Per lo demés, parlava sempre com un llibre. Quan l’escoltaven, no sabien si era que conversava o que llegia l preambul d’una real ordre. Venia de les nou, allà a la seva terra, i en quant a noblesa i fortuna, quan heredés, no s donava per ningú.

—Què hay, D. Nemesio? —li solia dir en Quimet, deixant la carretilla a un costat del pati.

Qué hay?… Mucha riqueza oculta, —contestava l foraster fent l’ullet, am més intenció que un brau i mirant la carrereta.

—Digui-ho, —replicava l Quimet, —perquè no l farien pas ric a vostè, tal com porta les bòtes d’espatllades…

—Si lo dices con retintín, puedo probarte quién soy, á fe de Fernández de Córdoba…

—Si no se lo niego pas… Vamos, que allà, a la seva terra, era del Castell dels Tres Dragons… Però, d’allò… ¡qué le vamos á haser! No es que sigui pobre: es que ha vingut a menos.

—Vol dir que està mal de roba interiort?… Doncs, miri que l’estació no està per anar aixís, a la descusida…

—Catalán de los demonios! —remugava.— ¡Habráse visto mercachifle, más que mercachifle!…

—Ya verá: el negosio… Apa, no s’hi amoïni… Que hi entrem al restaurant, a veure si ns donen els cigrons?

—No s’hi enfadi. Quin mal hi veu? Diguin, senyors: se comprèn que una persona de possibles, com D. Nemesio, vulgui menjar aquí?… Això no es pas propi d’un funcionari com ell… L’Hisenda no ho ha de veure am gust… No ho sab que són mongetes avui? D’aquí n sento la fragancia.

D. Nemesi anava a alçar el garrot; l’hostaler i els altres amigos s’hi posaven de per mig, i tots entraven a dinar, com a bons germans, pera continuar la brega i les falconades a la taula, de la mateixa manera. Tots entraven a dinar, menos n’Olindo el comic i na Laura, qui no gosaven mirar de cara a l’amo de l’Hostal.

A vegades, quan acabaven de dir això, se sentia una tós molt sospitosa, com a comentari. Era n’Egalité:

Però res: aquest desfogament de l’esperit gaulois, maligne i faceto, no podia res contra la dignitat majestuosa d’aquelles dues victimes de l’art, perseguides per hados fatales. I allà quedaven, dins el patiet, n’Olindo am jaqué i sabatilles, així com anà pels carrers dos hiverns seguits, i na Laura, mostiada, com a flor de vuit dies dins un pitxer, repassant i serzint la ropilla de D. Mendo, que formava part del seu vestuari gloriós.

Tant curiós com va romandre n’Armando, no vos he de dir si s donà pressa pera sebre qui era l foraster que havia arribat. Dins el mateix carrer, més avallet de l’Hostal i en comunicació amb ell, hi havia un cafè que perteneixia an el mateix amo i formava part del mateix negoci.

El carrer desde allà s’anava estrenyent. Quasi a la fi l tapava una gran volta de pedra, un arc, i el passadiç que feia donava a un carreró brut ple de botigons i escaletes. No sé quina ramor de cantories i quins crits de bordell arribaven desde allà dins i quines ombres de dònes pintades i vestides de colors se veia traspassar per aquell enfront sospitós i terbol.

Lo cert es que aquell cafè (anomenat El Recreo Artesano) servia com a d’enlaç, en certes hores de que no parlen les Ordenances municipals, entre l barri nèt i el barri empestat. I era cosa de sentir el renou de les bolles de billar, els gemecs de la guitarra, el dring-dring de taçons i culleretes; i qualque vegada les mans-balletes i potades de la concurrencia, acompanyant les notes aiguardenteres, com a gàrgueres musicals, d’una “flamenca” qui cantava cançons andaluses.

Allà s deixava caure n’Armando, molts vespres, quan no hi havia funció a la “Casa de ses comedies”. I allà l’haurieu trobat la nit de que parlem, assegut d’esquena a la paret, forrada de fusta cosa de nou o dèu pams, a una taula del recó just davant el tacer, enrevoltada per altres concurrents. Entre ells s’hi comptaven en Núñez, sargent molt barbián, D. Nemesi, n’Olindo el comic i el famós Dinamita, seudonim d’un dels col·laboradors d’El Destripador, setmanari que sortia aleshores i que es la publicació que ha donat més gust al “respetable público”. En Dinamita era qui proveïa de romanços nous an els cegos de l’establiment, i com a publicista tenia gran prestigi entre la concurrencia del Recreo Artesano, qui l’escoltava obrint un pam de boca.

Era d’aquells que la gent diu que tenen “molta xispa”. Quan se parlava d’ell en el cafè, haurieu sentit moltes vegades: —Si aquest homo hagués estodiat!— Vivia d’aquí d’allà, i unes vegades el trobaven ajegut davall una porxada de la porta de Sant Antoni, altres passava la nit a l’Hostal a dins un carro, altres podia arribar pels seus peus an el piset del carrer dels Bous que tenia pera ell i aon vivia, amb una bona senyora fuita a un titerero. Com en Dinamita no n’hi havia d’altre pera fer escrits d’aquells que agraden a la gent. Li abocaven un taçó d’aniçat, i quan se trobava calent d’orella, llavors, damunt el marmol enfitat de la taula, començava a escriure. Allò era un home! El ciudadano Nerón de La Marsellesa era un nan al seu costat. La ploma o l llapiç volaven, i, fulla darrera fulla, s’anava omplint el periodic am troços d’eloqüencia per l’estil:

Ladrones y canallas, sí; mil veces ladrones y canallas los vampiros que chupan la sangre del pueblo.

Ha sonado la hora de tu emancipación, paria herido por el látigo del capataz. Revuélvete como hiena contra los asesinos de tus hijos y los viles traficantes de tu honra.

No nos cansaremos de predicarlo; mientras no amanezcan un día cargados de racimos humanos los faroles de las esquinas, nada adelantarás, ¡oh pueblo idiota! Los pillos continuarán gozando del festín i los hombres honrados sufriremos la miseria i el ludibrio.

¡Guerra á los ladrones i canallas! Nunca acumularemos saliva bastante para arrojarla al rostro asqueroso de nuestros enemigos, de esos reptiles inmundos que se revuelcan en el fango de los vicios, de esos bandidos sin entrañas que saquean la Nación, la provincia i el municipio.

Esos forajidos son los hombres del partido tal (el qui aleshores governava), y mientras quede uno de su impura ralea no respirarás ni vivirás libre y honrado.

Pueblo: afila tus garras y húndelas en los estómagos palpitantes de tus verdugos.

I se quedava tot satisfet. S’aixecava, ho llegia an els concurrents, i lo mateix l’agudesa de l’expressió, que la novetat de les idees, que l’imparcialitat de la crítica, feien un efecte sorprenent.

—Así se escribe, así! —afegia l sargent. I tot-hom escalfat, quedava satisfet amb aquelles parrafades terribles. Si sels hagués dit que era lo més inutil i contraproduent, ningú ho hauria cregut.

Encara no havia acabat aquell vespre la lectura de tant hermosa plana literaria, quan a dins el cafè se va fer un gran silenci i tots els caps se giraren pera veure entrar un personatge desconegut.

Duia gran sobretodo am coll de pell, imitada, i capell de trona. Era alt i forçarrut com un bastaix, ample d’esquena, fort de braó i pelut com un carabiner. A la fi, n’Armando pogué treure-s el gat del sac. Se tractava del mateix individu que tant li havia cridat l’atenció l dematí, poc després de l’arribada del vapor. Se dirigí a la taula on se trobava tota aquella gent, saludà i digué, amb un castellà tèrbol:

–Me han dicho que aquí se reunen los demás huéspedes del hotel… Y como acabo de llegar, he pensado: “Nada: déjeme usted saludar á mis compañeros de pupilaje”.

Els compañeros de pupilaje i els altres que allà hi havia se feren troços pera que segués. Feren servir cafè i copa; encengué mi hombre un peninsular, i molt prest s’hagué armada una gran conversa.

Al cap de mitja hora tot-hom parlava com si fes anys que s’haguessin tractat. Nomia Hermes; era herbolari, dentista, oculista; ex-director, ex-alumne intern, ex-cirurgià d’aquests i aquests hospitals; estava condecorat am tot un aparador de creus i medalles; duia un floquet en el trau; tenia opiniones políticas (no digué quines); en quant a home de ciencia, darwinista acérrimo. Xerrà pels colzes i féu sebre a tota aquella gent que l’endemà al matí obriria su consulta particular en la plaza del Mercado, i que després rebria separadament en el cuarto del Hotel.

I fet i dit: allà a les vuit i mitja del matí (que era diumenge) s’aturà davant la porta de l’Hostal de la Bolla un gran landó de lloguer, l’unic que per aquelles fetxes hi havia a la ciutat. Lo mateix servia pera acompanyar milords a casa l’Arxiduc, que pera passejar la Duquessa d’Edimburg quan venia, que pera la visita de cárceles, que per casos com aquell.

Ademés del landó, se situà, esperant, en mig del carrer, una banda de musica, cadascú am la seva gorreta am ventalla i les inicials L. C. R. (la Lira del Coll den Rebassa). Un aixam d’atlots i curiosos s’hi aplegà devora; veinats i veinades sortiren an els portals i balconets, i al cap darrer se presentà mi hombre i col·locà dins el birlotxo un parell de caixons, una especie de quadro envidrat ple de dentadures, i un mapa enrodillat am la calavera humana de dibuix.

Encara no havia pujat majestuosament en el landó, quan la musica rompé amb un pas doble furiós, am follies de cornetí, un primer espasa qui tenia la perruqueta arriçada i uns pulmons de manxa de fornal, capaç de desenrodillar l’instrument i deixar-lo fet una trompa dels Reis.

Els musics tocant, els cavalls tirant i els atlots fen sóteles, partí la comitiva, mentres tres o quatre bergantells repartien fulles d’anuncis, amb un cuc solitari pintat, de l’Antivermífugo y tenicida Hermes.

L’autor de l’específico anava dins el carruatge, recolzat am descuit, fumant un gran puro, —aquell puro insolent, propri dels dentistes de placeta i dels reos anant a l’execució,— lluint la trona ben allisada. Pels carrers on passava la comitiva va moure-s gran avalot; i tots els desenfeinats, que naturalment eren molts aquell dia, seguien xano-xano pera veure en què pararia tot allò.

D’aquesta manera l carruatge arribà fins al Mercat, aturant-se allà per devers cân Berga. Els musics feren rotllo i començaren altra vegada a tocar peces de las más escogidas de su extenso repertorio, mentres n’Hermes o l senyor Hermes, com deia la gent, arreglava ls caixons, posava una cadira dins la carretel·la, desplegava l dibuix de la calavera i se disposava, tocant una campaneta, pera començar el seu discurs, que va esser aquell dia, i tots els que seguiren, poc més o manco com aquest:

–Respetable público: De vuelta de mi excursión por Italia, Venecia, Amsterdam y otros puntos de la península i del extranjero, tengo el gusto de presentarme ante vosotros para poner en práctica mi infalible tratamiento odontálgico-oftalmatológico… (Aquí, el public, compost de criades, tetes, soldats i llempies, bada un pam de boca.)

Mi larga experiencia como Director del Hospital de Santa Cruz me ha permitido comprobar la seguridad del sistema de mi invención, adoptado en su clínica por mi íntimo amigo el doctor Robert, de Barcelona… (El public, qui va engrossant per moments, comença a fer capades d’aprovació. S’hi aturen un parell d’homes de câ-seva, menestrals honrats i mestresses pentinades am bandolina.)

Ya estoy viendo las maquinaciones de la envidia, que los médicos, empíricos y rutinarios de las pequeñas poblaciones oponen al verdadero mérito… Me consta que un señor que se titula Subdelegado de Medicina quiere denunciarme al Excelentísimo y Muy Ilustre Gobernador de la Provincia, como si esa Alta autoridad pudiese coartar los derechos de la ciencia… (La gent se comença a interessar; qualcú ja parla de cures miraculoses fetes per aquell gran doctor.)

Desconfiad, por lo tanto, de las miras interesadas y del charlatanismo de los facultativos que visitan á domicilio, llenos de rancias y estúpidas preocupaciones… Yo no busco el vil interés: anhelo, tan sólo, la satisfacción y el alivio de la humanidad doliente…

(En aquest punt de la peroració, part del public ja no podia contenir el seu entusiasme, i se sentiren ramors apagades de: “Molt bé! Molt bé”!)

Y ahora, si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes… (els caballeros y señoras presents se miraven am grans mostres de dignitat per la manera fina am que sels tractava), si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes desea someterse á mi intervención quirúrgica, ó, dicho vulgarmente, que le opere alguna catarata, humor del cristalino, caries dental, flemón, absceso ó lupus enematoso, puede subir al coche, que tendré mucho gusto en prodigarle gratuitamente mis servicios…

S’observà un poc de moviment entre el public; conversaven entre sí ls homes reunits, i se sentien veus de “Puja-hi, puja-hi…” mentres els bergantells qui repartien anuncis empenyien un pobre vell, com a de seixanta-cinc anys, d’ofici femater, que tenia com un tèl davant els ulls. Quasi en pès, el posaren damunt el carruatge.

–Siéntese usted, buen señor, —li digué l’operador. El girà de cara al sol, li agafà el nas am sos dits i li féu aixecar el cap; li obrí l’ull dret, li posà una tovallola davall la barba, i, girant-se al public, digué:

S’estirà de punys i mànegues, prengué halè, i, girant-se a la banda, digué:

—Música! —mentres començà a treure la catarata, sense més instrument que un raó d’afeitar.

VII

La primera sortida de n’Hermes va fer tant de renou, li donà tanta anomenada, que al cap de pocs dies l’Hostal se veia ple de gent que l’anava a consultar. I no us cregueu que tots fossin gent ignorant o pobrea desvalguda: més d’un i més de dos senyors de bona casa acudiren a posar-se en cura amb ell… Que aquí, a Mallorca, ens entra la desconfiança tot-d’una que s tracta d’una figura seria, i quan ve un Sequah habla, si no tirem de la carretel·la no es per falta de ganes ni de facultats… En cambi, si ve un Charcot i no l’apedreguen, donem gracies a Déu, que amb això hem fet per ell tot quant podiem.

Es el cas que al decapvespre n’Hermes tenia consulta oberta en el corralet de l’Hostal, i que poc a poc n’Armando va fer-se home necessari pera ell i li serví d’ajudant. Per allà desfilaren tots els candidats a cegos, tots els malalts desahuciats, tots els casos perduts, qui acudeixen per cas extrem allà on destrien un fil d’esperança.

Havia fet posar una cadira de braços dins el pati, i allà hi feia seure l pacient, bé pera treure queixals, bé pera operar catarates. Un decapvespre que en Bibiano, el cego dels romanços, sortia pera anar a seguir la volta, se deturà com una llebre que bada tant d’orella. Era que l pobre havia sentida una veu coneguda de feia estona. Pipellejava espès i menut, les cames li tremolaven, i cada cop que n’Hermes deia una paraula li pujaven glopades de sang fins al front. Era ell, era ell: no hi havia dubtes. Amb això, sense poder-se contenir, desesperat, se tirà a la part allà on sentia l’especialista, cridant: –¡Pillo, ladrón, mala entraña! ¡Así un buitre sus coma los ojos repodríos, como vos me comiste los míos con las gotas del elíxire que me disteis en Cariñena! ¿No te acuerdas, piojoso, engaña-pobres, que por ti paseo ésta?

I despenjant-se la guitarra i agafant-la pel manec, començà a descarregar guitarrades de… cego, que tenien de força lo que ls mancava de punteria. Fent el molinet, com qui pega al gall amb els ulls tapats, feu un rotllo com una era i arrambà una mala ceba de cantell damunt una cella de n’Hermes. Tot-hom tractava de posar-hi pau i ningú conseguia poder subjectar aquell desgraciat, qui cada pic cridava més fort:

–Marchaisus! Dejadle que no sus robe la vista preciosa sobre los cuartos! ¡Es un deshollinador, un albéitar! ¡Así mueras de mala coz, amén, y yo lo vea!

Al cap darrer l’amo de l’Hostal el pogué aturar, i, am bones raons i fent que desaparegués l’oculísta, va esser possible deixar-lo un poc sossegat, estroncant aquell broll de flestomies i renecs que li rajava de la boca, com a sabonera de vinagre en fermentació.

N’Hermes, que se n’havia entrat a la botilleria de l’Hostal, seguit d’un parell de curiosos, tractava de llevar importancia a lo succeit:

–Como ustedes ven, se trata de un hombre sin instrucción. ¿Me aconsejarían ustedes enviar los padrinos á semejante tipo, privado de la vista por añadidura? No, y mil veces no! Además, ¿quién me asegura que no ha sufrido ahora un ataque de enajenación mental?

La noblesa i dignitat que posava en totes les seves paraules, segons tenia per costum, deixaren molt satisfets an els qui l’escoltaven. La gent reunida comentava el fet, cadascú al seu gust; però no importa dir que la majoria era favorable a l’home de ciencia. La guitarra den Bibiano era lo que més havia sofert durant aquella discussió musical; i un fusteret d’allà prop, quan vegé l desconort del cego per aquella nova desgracia, va endur-se-la pera clavar-li un llistó am dues tatxetes, afegint la post que havia passat per ull.

El rum-rum anava decaient i tot pareixia ja aplacat, quan començaren a sentir a defòra, a la banda de la placeta, un nou bogiot que s’anava acostant. La cosa creixia i creixia, i a molts ja ls picà la curiositat, sortint als portals pera veure de què s tractava.

I amb aquella novetat de comentaris que caracterisa les escenes dels nostres carrers, com un mot sagramental, anava de boca en boca dels veinats aquesta enginyosa observació:

De què s tractava?… Ah! Era lo bo: lo de cada setmana. L’esmolador francès, n’Egalité, qui tornava gat com una sopa, de bracet am dos municipals que l’aguantaven.

VIII

El pobre Egalité venia fet una llastima, entre ls dos municipals que l’acompanyaven. Tastanejant, am la cara encesa, la gorreta girada a un costat, el davantal de pell desfet de cintura, aquell desgraciat se vinclava desde ls talons fins al clatell com un arbret tendre en dia de ventada.

La gentada que havia arreplegat no es pera dir, i fins i tot, entre l remolí de persones que l seguien, s’hi comptava un parell de representantes de la prensa, que llavors encara no s deien reporters.

N’Egalité respectava l’autoritat constituida, a pesar del mèu que duia, i obeïa an els municipals, però s’indignava am la patuleia del public; i a cada crit, a cada siulo, a cada paraula que li dirigien els atlots, contestava amb una arruixada d’injuries… entremaliades de marsellès i mallorquí.

—Poiós?… Creieu que là en França l’home es un paria, com ci? Pa d’esclavatge, là. Pa de capelans, pa de sots com vusotres…

—Sabeu cosa es liberté i fraternité?… Ah! Perquè ne vous enflamme pas l’amour sacré de la Patrie.

—Copilles… copilles… Jo m’en fisc de vusotres, que no sou més que d’ultramontens… Par xo on vos tracte de bêtes, que voltros sou… Tendrieu Bastilla en toutes les rues i no l’abatrieu pas…

I, pegant una estamanejada forta, l’esmolador va fugir an els dos municipals que l sostenien, un per cada braç, i corregué de cap an el bulto de la gent, qui s’obrí tot-d’una, com un esbart d’estornells quan el falcó li péga.

Aguantant-se damunt els talons, tirat endarrera, desafiant a tot-hom, així quedà en mig del carrer una bona estona, fins que l cercol se tornà a estrènyer.

Un atlot, passant per entre les cames dels que estaven allà reunits, s’hi acostà de part darrera i li pegà closcada a la gorreta, que li botí quatre passes lluny. Furiós, cego de rabia, n’Egalité tira d’un raó que duia esmolat, dispost a tallar el coll al primer qui caigués a les seves mans.

Se tornà a moure gran avalot, i, en el moment en que era més escandalós, s’obrí pas per entre ls curiosos la respectable figura del senyor Mandilego, alcalde del barri, qui, alçant la vara simbol de la justicia en la terra, cridava am tota la força dels seus pulmons:

Els municipals se tiraren damunt el gató i l’aturaren de bell nou; i, vulgues no vulgues, obeint la veu imperiosa del senyor Mandilego, l’aficaren dins l’Hostal para instruir diliquensias. En el patiet se trobaren, com de costum, n’Olindo i na Laura, els comics; i així que n’Egalité ls hagué reparats, començà a fer-los gestos i carusses de borratxo.

–¡Qué ordinariez!… Retírate, Laura, de la presencia de este hombre sin principios.

A força de forces el pogueren entrar en el seu quartet i deixar-lo de panxa damunt el llit… La gatera que havia aplegada va esser tant forta aquesta vegada, que quedà sense sentit. Hi hagué necessitat, allà devers les nou del vespre, de fer-hi entrar el senyor Hermes, i para reaccionarlo va esser necessari que l freguessin amb espaumadors durant dues hores de rellotge.

Entre ls molts gats que n’ Egalité havia passejat, no n’hi havia hagut un que mogués tant de renou. El vespre en el cafè no s parlà d’altra cosa, i això va esser gran favor que Déu dispensà an el senyor Hermes.

Efectivament, gracies an això no s donà importancia de cap casta a l’episodi del decapvespre amb el cego. I la consulta continuà anant en rauge. Poc a poc n’Armando se féu l’home indispensable: cosit an els faldons de l’especialista foraster, el seguia per tot i no l deixava a sol ni ombra.

—An aquest homo, —pensava entre sí mateix,— li falta un bon ajudant: hauria d’esser jo.

Decididament estava fart de la vida prosaica, sempre igual, sempre grisa i quieta que fins llavors havia dut. Desitjava pegar la volada lluny, perdre-s de vista, dormir avui a una banda i demà a l’altra; trescar ciutats i viles i conêixer tot el món, que somniava sense sebre com era.

Quan, hora baixet, en dia de poca feina, se posava damunt el portal de l’establiment i mirava per entre l buid del carrer la darrera claror del sol difusa dins un cel color de perla, mentres xisclaven les velzies i els atlots berenaven de pa amb oli, li entrava aquella anyorança de lo desconegut, més forta que mai, i se sentia resolt a pendre una determinació.

—Armando, —se deia,— tu ets encara un homo de porvenir. Es necessari que facis es cap viu i que no deixis passar s’olcasió.

I, en efecte, el cap tant calent hi duia i havia presa tal curolla que, desitjós de no fer un mal paper i de refrescar els seus coneixements cientifics per quan fos hora, desenterrà l Manual del ministrante y principios de cirugía menor i se posà a estudiar-lo am molt més febre que quan havia de pendre l’exámit.

—Avui en dia, per fer paper i esser qualque cosa en el món, no hi ha més remei que cremar-se ses ceies… Val més un dit en es front que una corterada a l’horta. Conque, lo dicho… A repassar s’ha dit: Capítulo I: de la flebotomía…

I, assegut ran del portal, llegia i llegia hores i més hores, fins que li mancava la llum; i el vespre ja era partit an el cafè, tot-d’una de tancada la botiga, desitjós de trobar n’Hermes i en Dinamita, el publicista, qui parlaven sempre de qüestions elevades. N’Hermes estava fort en materies de ciencia moderna i parlava molt de l’electricidad, lamentant-se de que en una població petita com aquesta no fos possible encara introduir las mil aplicaciones maravillosas á que se presta tan útil fluido. Encara no s coneixien els microbios; i el tema de moda era aquest, que s discutí durant un parell d’anys en els Ateneus i Academies d’aquelles fetxes: ¿Qué hay de verdad en el darwinismo?

El senyor Hermes hi deia la seva, i era un gust sentir-li parlar de moneies i orangutans, i de salto atrás; cosa que deia sempre sense explicar-la, perquè feia més efecte i deixava amb un pam de boca oberta a qualque traginer que feia temps pera anar-sen al llit.

Després de tantes tempestats vingueren dies de calma pera l’Hostal de la Bolla; continuà l tragí ordinari, i lo que es estat, no res. N’Egalité no s va engatar en prop de dues setmanes; el Quimet i Don Nemesi deixaren les qüestions qui ls feien estar com el ca i el gat; n’Olindo i na Laura anaren a donar un parell de funcions a La Euterpe Manacorense, de Manacor, posant per davant dels anuncis aquell etern rescripte; dedicadas á costear el viaje á dos artistas faltos de recursos.

Què més… Què més? El senyor Hermes va resoldre-s a fer un parell d’excursiones clínicas á los pueblos del interior de la isla, a l’objecte de que fossin pera ls tals coneguts el seu tractament i el seu especific.

I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va esser que n’Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d’ajudant.

Déu volgué que jo m’hi trobés a l’escena. Havia hagut d’anar a Seuva pera veure la meva dida, qui m’ho demanava feia temps, i de retorn a ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de pendre l ferro-carril.

Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça pera pendre una horxata. Me vaig asseure ran d’un portal, i, una volta assegut, fent-me carrec del trull i la gernació que allà davant s’apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.

Era n’Armando, devora n’Hermes, damunt un cadafalc o tribuna que allà ls havien posat; el Doctor Armando, com deia campanudament l’altre facultatiu; el Doctor Armando, am jaqué, trona i “leontina”, qui, precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa, me presta su valioso concurso, com deia l’herbolari.

En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava l sitial “de honor” un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el mocador que duia desde la sota-barba fins a damunt el cap. L’hi llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un poltre ha cerrat o no, ponyiren am pincetes i punxons, i al cap d’una bona estona l senyor Hermes, dirigint-se al public, digué:

–Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso proceder á la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido compañero el Doctor Armando…

Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que l mirava sense perdre ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de que l pobre barber no les tenia totes segures i de que sa conciencia, el remordiment d’atrevir-se a jugar am la salut i la vida del proisme, el ponyien fort ferm. Però tot això va esser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una calrada d’un segon. La vanitat i l’ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-sen mitja mandíbula si era precís.

Lo més gros i extraordinari, pera mi, era la tranquil·litat am que la gent s’ho mirava. Es clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven lo que hi havia devall el terroç i se pensaven que n duia molts mils de queixals arrencats… Però jo, que sabia de què s tractava; jo, que coneixia n’Armando desde que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de cridar:

—Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No’n sab; no ha fet més que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.

Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era l meu dever, davant un poble extern, que segurament s’hauria tornat contra mi per allò mateix de que l defensava d’un perill sense cap interès. (¡Quantes vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu, quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)

Vaig acostar-me al cadafalc quasi amb aquella curiositat dolenta del baix instint animal, qui du a molts a veure l’execució d’una pena de mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com n’Hermes donava consells per lo baix an Armando, com si parlessin de coses naturals. Vaig sentir com li deia: “¡Animo y buena muñeca!” Vaig sentir el renou de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els ulls, mentres me venien a la memoria les paraules de Pilat: Lavabo inter, etc..

Un gran remeulo, un crit de dolor i angunia arribà a tots els cantons de la vila. N’Armando estirava fort, fortissim, però les rels del queixal estaven molt fondes.

I, a tot això, el caminer se posà dret i l’altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar: havia tancat, com els cans de bou, i la cosa va fer-se tant violenta, que l public saltà damunt la tarima i desferrà a viva força an Armando de la seva victima.

N’Armando ingressà a la presó d’Inca, després de lo que havia passat, i el jutge començà a instruir dil·ligencies. Els metges que examinaren el caminer li notaren a faltar un estellicó de sa mandíbula, tal era la força am que havia operat el barber ciutadà, i pogueren apreciar desgarro dels teixits de la galta.

Quan un municipal inquero, am quepis de zuavo, se l’enduia a tancar, acompanyat de n’Hermes, el public tributà a n’Armando una siulada de pinyol vermell. Però n’Hermes l’encoratjava dient-li a l’orella:

I, efectivament, passà per entre l poble, ja reposat del sust, amb el cap alt, desafiant la fiera que bramulava, rebent qualque tronxo de col am serenitat d’heroe. El senyor Hermes se contentava am dir an els manifestants:

I com els crits i les patatades prenien més força a devora la presó, exclamà, com un filosop antic:

Lo qual féu que en lloc de patates ploguessin pedres i que ls detinguts s’haguessin d’anar més que rabent. L’endemà ls diaris de ciutat duien una correspondencia d’Inca, de la qual recordo encara, a pesar dels vint anys trascorreguts, un parell de paragrafs:

"Hoy ha presenciado esta culta i morigerada villa un espectáculo por todos conceptos indigno de su proverbial sensatez.

Dos dentistas ambulantes que, gracias á la inexplicable apatía de las autoridades, no están todavía castigados por ejercicio ilegal de la medicina, han destrozado con sus inhábiles manipulaciones la mandíbula inferior á un honrado peón caminero que goza de generales simpatías.

“En nombre de la civilización moderna y de las luces de este siglo, levanto mi más enérgica protesta contra tales actos de vandalismo, que constituyen un desdoro para Mallorca y para la raza latina á que pertenecemos. -El Corresponsal.”

Compteu ara vosaltres mateixos la que va armar-se. El fiscal hi va pendre cartes; l’Academia va reunir-se i la prensa n parlà durant un mes. Una vegada instruides les primeres dil·ligencies, posaren els detinguts en llibertat provisional i pogueren tornar a Palma l senyor Hermes i el perruquer. Creureu que per això va mancabar la clientela del dentista foraster? Ni per un instant: no era ell dels homes que s deixen desconcertar am poca cosa; i va seguir la seva propaganda com si no hagués passat res.

N’Armando, encara que una mica escalivat, pogué aguantar el xafec per allò de que no s’havia publicat el seu nom i sols s’havien enterat de l’assumpte quatre amics que no li volien fer mal. Tot seguí lo mateix a l’Hostal, en el cafè del Recreo Artesano i en la barberia. La gent de l’Hostal era, poc més o manco, la mateixa. Se n’havien anat els pañeros d’Alcoi, i el Quimet era a Barcelona pera fer un parell de festes majors de poble; però hi continuaven Don Nemesio, l’actor i la cantarina, l’esculptor, n’Egalité, el turc i l’onso i tota la serie de personatges que hem anat coneixent. Endemés, n’havien vingut un parell de nous: un qui s deia capellà maronita, vestit a l’estil oriental, i un gravador de sellos de toda especie, qui s féu anunciar damunt els diaris.

Poc temps després de la primera i famosa sortida de n’Armando, ocorregué per més senyes un succés que va trastornar el barri i el tingué ulsurat per dos o tres dies. Sembla que l turc havia tingut qüestions fortes amb un atlot gitano, qui molt sovint era per l’Hostal i nomia Legañitas; i pera venjar-se d’aquella feta no va estar content fins que tallà la cadena de l’onso, un moment que pillà descuidat a tot-hom.

L’animal, que s va veure amo de la seva llibertat, prengué carrer, i, encara que arronsat i fluixot a causa dels anys d’esclavitut que havia passats, se n’anà de cap a la placeta, on va esser conegut. Ja us podeu figurar lo que ocorregué: els crits, les corregudes, el tancar botigons i escaletes, la confusió que produí la presencia d’aquell animalot, an els qui no recordaven més que l del Faust, tant a conciencia representat pel senyor Joan Arades.

La plaça quedà nèta; i com a l’onso li aparegué més comodo pujar a una de les acacies malaltices que allà hi havia, que continuar trascant carrers, una vegada que l vegeren damunt de l’arbre, els valents del barri s decidiren a deixar la valla i sortir cosa de dues passes de la paret.

El senyor Mandilego, en cos de camisa i retranques, a un balcó d’un segon pis, dirigia, com a alcalde de barrio, la defensa contra la fera. Quina veu, quina serenitat, quina bisarria de mando! Encara m sembla sentir-lo:

—Alerta! No sigueu esburbats… Aquests animals són molt traidors i donen el salto de la tigre… Si envest, tirau-vos de panxa en terra, perquè s’alça dret i dóna s’abraç…

Llavors, dirigint-se a un municipal que s mirava la facecia, treu-cap treu-maga, de darrera un cantó, li demanà si trobava que havien de tocar en Figuera, o si bastaria avisar an el quarter del Carme pera que vingués un piquete.

—I no seria millor veure si trobariem l’amo d’aquesta marmota?… Per ventura, ell, que l té criat, el faria davallar a les bones?

En vista de que l’onso s mirava tot tranquil lo que passava, ben aposentat damunt el forc de l’arbre, la gent s’hi anà acostant poc a poc, fent rotllo.

Però vet-aquí que l’animal se cansà i davallà am posat de peresós; i encara no hagué moguda una cama, quan tot-hom a la una girà cua, i travalant, caient i trepitjant-se, partí cametes amigues per tots els caps de carrer. Hi hagué gemecs, cap-blaus i trencs a voler. El senyor Mandilego cridava am grans manades, desde l balcó:

Encara l’onso no hagué davallat de l’arbre, quan aparegué en mig de la placeta, furiós i vermell, amb un garrot de mida, el turc, amo de la fera.

En Salem-Ya-Ziz comença a flestomar en turc, barreja de roncos i gàrgueres, en que les jjj ballaven un galop infernal.

L’onso, musclejant i pegant brandades, s’acostà poc a poc an el seu domador, i aquest el subjectà per l’anella del nas i li fermà una corda que duia aparellada.

I sense més cerimonies se l’endugué cap a l’Hostal, mentres l’atlotea del barri movia l gran avalot de siulos, crits i mans-balletes. El senyor Mandilego, qui encara no s donava per convençut de que hagués passat el perill, seguia donant ordres, desde l balcó, an el turc, a la gent i an el municipal:

—García, —li deia;— me responde usted del orden con sus charreteras… Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas…

Una vegada dins l’Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes, perquè l public que s’havia arreplegat anava a pendre per assalt l’establiment. Els rotllos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d’ocórrer una catástrofe, com deia l senyor Mandilego.

Mentrestant, a dins el patió, se les havien fort ferm en Beppo, l’esculptor italià, i l’amo de l’onso, qui havia donat tants disgusts:

—Per Dio, sant homo! Questa brutta marmota m’ha tot esclafat un barro bellissimo!… Vedete come ha deixat Baco e Ceres que io estava fent per un jardino de Son Rapinya! Un capolavoro, veramente!…

—Se queja V· con sobrada razón, amigo Beppo… Pero ¿qué diría V· de mi ferreruelo de “Traidor, Inconfeso y Mártir”, que me lo ha dejado hecho una lástima con sus patas inmundas?… ¡Ah! ¡Tener que vivir entre gente soez!

Amb aquestes i altres raons va fer-se hora de sopar i anaren arribant els estadants de costum. Tornà n’Egalité, remugant contra l principi d’autoritat; comparegué l Quimet, qui era arribat el mateix dia de Barcelona amb un gran assortit de pilotes mericanes i últimes novedats, tals com canaris amb una goma elastica i papellones de llauna que obrien les ales; comparegué l dentista; comparegué, per ultim, Don Nemesio, l’executor d’apremis, i la seva aparició va causar sorpresa.

No sabeu per què? Començaren per davallar-lo, entre dos homes, d’un carro de carboner que venia de Buge, tot ple de sarries. El pobre Don Nemesio estava com baldat, que no s podia valer de cames ni braços, i, ademés, duia l cap tot enrevoltat de benes, i per entre la mica de gelosia que formaven les benes mostrava un parell d’esgarrinxades i un ull de vellut.

—Que hi ha res de nou? Que han trebucat? —preguntaren a la una tots els presents.

—Trebucat? —contestà un dels carboners bujarrons.— Trebucat?… Ell es estada més feresta, aquest pic. Don Nemesio no s’agua i ja està en edat de tenir coneixement. Se pensa que no hi ha més que anar-sen a Buge perquè le hi envien de s’Economica, amb els documentos ben estirats, a fer de plantó!… No coneix es nostre Batle, l’amo en Pere Barrufet. Ell mos digué, antany: “Atlots, es gremial no se paga!” I, missa sagrada, es gremial no se pagarà encara que venguin cinquanta Dons Nemesios cada dia. Vat-aquí lo que hi ha hagut… Comença per presentar-se a sa Casa de la Vila, i es Batle no compareix i no li pot notificar les ordres; cerca posada i enlloc ne troba, tenguent que passar sa nit davall una figuera; ve s dematí i es Batle li diu que ja sen pot tornar per allà ont ha vingut, i que s documento l se posi damunt sa boca des ventrei; quatre capsverjos, s’hora baixa, el sen duen a passetjar, i quan són a fòra-vila, devora sa Creu, diuen: “Que l’apedregam?” “Apedreguem-lo, com es vel·la-misa!” I l’apedregaren, deixant-lo més blau que una figa flor; i allà l’hem trobat i l’hem recullit.

—Cah! Es menescal de Consei, aon mos hem aturat per ferrar sa bistia, també ha embenat a Don Nemesio i ha dit que no tenia més que cops i debilitat… Ara, convé donar-li qualque cosa, si pot roegar, i dur-lo a dormir.

I en Quimet, el català, qui no tenia mal cor, a pesar de les seves bregues amb el foraster, se presentà, al cap d’una estona, amb una botella embolicada.

—¡Alanta! Tome esa ampolla para donarse unas fricciones, que no se arrepentirá pas…

—Qué ha de ser? Arnica!… No hi ha com arnica contra los golpes… Ja ho veu quines són les conseqüencies de descobrir la riqueza oculta.

—No me exasperes recordando lo de Buger. ¡Insensatos! Han querido declarar la guerra al Fisco y á sus sagrados derechos. Sea. Pero mañana el Fisco se enterará de lo ocurrido, y del bárbaro poblachón no quedará piedra sobre piedra…

—No ns faci por, Don Nemesio. ¿Vol dir que l Fisco ho prendrà tant a les dents?

—¡Ah, sí! Esos ultrajes villanos inferidos á funcionarios respetables, piden sangre y exterminio…

—¿Vol dir que no aniria millor ara una plata d’estofat i un poc de vi?… Noi, noi: porta vi a Don Nemesio.

XII

Don Nemesio anà curant-se poc a poc dels cops, blaus i pedrades que duia entre cap i coll i entre coll i esquena, i reprengué la seva vida acostumada desde l’Hacienda a l’Hostal i desde l’Hostal a l’Hacienda, fent qualque passada, d’en tant en tant, pera petxucar un o altre contribuient moroso.

N’Hermes continuava, el vespre, anant al cafè, reunint-se am la colla acostumada, sense que hi faltessin en Dinamita l’escriptor, n’Armando ni cap d els parroquians de costum.

Les discussions que allà se sostenien eren de lo més cientific i instructiu que pogueu figurar-vos. Se parlava del vapor, de l’electricitat, dels magnetismes, dels eclipses, de la rotació de la terra i d’altres i altres descobriments prodigiosos, nous i antics, que era cosa d’estar am la boca badada, sempre seguit, escoltant aquell bé de Déu de sabiduria.

Com ja hem dit en altra part, no hi havia assumpte que cridés tant l’atenció com el darvinisme, que s discutia a totes les capitals de tercera classe: Qué hay de verdad en el darvinismo?

Un vespre que n’Hermes havia explicat els fonaments de la teoria i havia parlat a voler de gorilas i chimpancés, se llegí el diari que donava compte d’un barco inglès que era arribat a una isla desierta, cuyos habitantes son de una raza tan inferior, que representan como el cruce ó tipo intermedio entre el hombre y el mono.

—I això, que pot esser? —preguntà n’Amadeu, el lampista, celles afegides, pentinat am tufos, de boca pinyolenca com si tingués una glopada de dents pera escupir.

—No ha de poder esser, hombre! —contestà en Cuanito de câ sa Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara estava a l’escampavies.— No ha de poder! Figura-t que jo som estat per Mèrica, més avall de Bons Aires i doblegat s’estret de Gagallamfos, i som vist moneiassos… com tu, què te penses?

N’Armando, qui ja estava més instruit i se considerava, per lo tant, a més altura cientifica, quan sentia aquests disbarats se contentava amb aixecar els ulls de damunt el diari que llegia, pera dir filosoficament:

I n’Hermes, que no li agradava enutjar a ningú i era partidari de conciliar les coses, prenia la paraula, dient:

–El patrón está en lo cierto, amigo Amadeo. La evolución de las especies se impone y se impondrá más de cada día: no lo dude V. Está llamada á causar una revolución en el mundo científico. ¿Quién sabe si esos seres que consideramos ahora como inferiores tendrán que participar algún día de nuestros derechos y de las conquistas de la libertad? ¿Quién sabe si cuando desaparezca el sufragio restringido depositarán su papeleta en la urna? ¿Lo saben ustedes acaso?

—No, —digué l patró.— Lo unic que sé es que votarien millor que moltes persones de carn i òs. Moltes persones voten com a moneies i se deixen enganar; però ses moneies pot esser que votassen com a homos de bon-de-veres. Els discursos, ses proclames, els manifests, no hi poden res amb aquella tropa peluda alloure per dins pletes d’eterna sombra; allà no se donen micos, perquè tots ho són; allà no s’engana am paraules, perquè no les entenen. Es més fort comanda perquè sí, perquè es més fort, però sense retoriques ni engans de mitges. Lo que allà se necessita no són romansos, sinó cocos per escloveiar i menjar-los-se aviat i tirar ses cloveies an els qui fan nosa o donen oi i avorriment. Digau-los animals ara! Què m’heu de contar? Que no tenen estudis? N’hi ha que si se posassen amb això de sa prensa i los donàs per escriure comunicats damunt es diari, ho farien millor que en Dinamita!

XIII

D’aquesta manera seguia la parroquia de l’Hostal la seva vida ordinaria i arribava l’establiment an el seu punt culminant. Hi va haver temporades d’aquelles en que era impossible trobar-hi hostatge: tal era la generació qui hi prenia cobro.

El menjador, les taules de la botelleria, els quartets i fotumbos estaven de gom a gom. No hi podien aficar una agulla. El vapor, cada dissabte, duia parroquians nous pera renovar la Cosmòpolis que allà s reunia.

La fama de l’Hostal s’anava extenent per tot arreu. S’havia donat el cas de venir passatgers de Marsella, de Napols i fins i tot de Constantinople, sabent-ne ja les fites nètes.

S’hauria trobat enredat ferm el qui, a una hora precisa, hagués volgut fer empadronament de tots els hostes que allà s’abrigaven i dur compte exacte de les industries i maneres de viure que hi prenien cobro.

La guardia civil i la policia hi sabien de cor, perquè moltes vegades hi havien anat a agafar qualque pájaro de cuenta o a fer embarcar gitanos, dels que venien sovint, sovint.

L’imaginació popular havia arribat a forjar més de dues llegendes i s’havia parlat de desaparicions de nins, robats per titereros o per qualque metge foraster qui ne volia fer oli.

Altres vegades, al vespre, s’havia sentit renou de cadenes i com a ramor de batre moneda, i se deia que ls moneiots falsos eren sortits a senallades per una porta dels tapials. Qualque pic, en Dinamita, qui s dedicava al sacerdocio de la prensa, havia anat esgarriat, fugint dels guindilles, disfreçat de pagès, i s’hi havia fet dur una caixa de lletra i una premsa, i desde allà tirava fulles revolucionaries que començaven, com de costum: Canallas i ladrones…

Què us he de dir? Aquella casa començava ja a tenir fama d’encantaments, i no hi havia embolic a ciutat, ni personatge misteriós que no l’haguessin d’anar a cercar per l’Hostal de la Bolla, mare-magnum de tota casta de gent i de tota casta de tramoies.

N’Armando, de damunt el seu portal, contemplava horabaixet la gran fatxada de l’establiment. Les velzies passaven, xisclant, per damunt les teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt desde les seves darreres sortides, i l’episodi d’Inca l deixà falló i cop-piu.

Les il·lusions havien anat caient, com a flors musties, del seu esperit. No veia davant d’ell més que un pla gris, d’arbres sense fulles, i un cel de plom, interminable. Era com una visió profetica de la seva vida futura, sempre igual, sempre freda i prosaica.

No hi havia res més: ni sorpreses ni terres noves, ni món a córrer. Allà, dins un test, s’havia de podrir fins que la mort fos servida de cridar-lo. No tenia prou atreviment pera fer-se home i deixar l’esclavitut de la feina diaria i maquinal!

Quan aquestes idees li entraven, mirava aquell casot de davant câ-seva, am mirada d’avorriment fondo i de tristesa més fonda encara.

I es que d’allà havia aplegat la febre d’il·lusions que l consumia i l’anyorança de lo nou i desconegut que l’havia emmetzinat pera sempre… Moltes vegades pensà en el guarda-agulles, perdut, devora una garita de fusta, en mig de la soletat del camp, mentres els trens atapaits de viatgers corren d’una banda a l’altra, deixant-lo astorat i tot sol, sempre desplegant la mateixa bandera.

Quan li agafava aquesta fal·lera, unes ganes de plorar li pujaven poc a poc, inexplicables. I agafava llavors l’acordeón, i ensejava de recordar les antigues peces, i se temia de que fins i tot la digitació havia perdut!

De res li servia aquell entreteniment, i tornava a les seves cavil·lacions, cada vegada més negres. Li rondejava pel cap una resolució: mudar d’aires, deixar la botiga que sempre havia tingut i mudar-se a la vila d’avall, on, per ventura, lluny d’aquell món que l’havia contagiat, acabaria per recobrar la calma que havia perduda entre ls bohemis i aucells de passada de l’Hostal.

Anava madurant aquesta idea poc a poc, i com més hi pensava més clar veia la necessitat de rompre totes les cordetes i cordons qui l lligaven an aquell barri.

Sols que no arribava l dia de dur-ho a terme. I quan més resolt se creia, una veu, eco de les veus d’altre temps, li cridava de molt endins: —Demà.

XIV

Men record com si fos avui. Quin vespre aquell!… ¿Com ha de fugir de la memoria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?

A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué compendre tot-hom que s tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.

Se tractava d’un incendi en un dels punts més perillosos de la ciutat vella, ont els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d’aigua havien de fer molt dificil apagar el foc.

Quan vaig sebre que s tractava de l’Hostal de la Bolla, l’ànima m va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n’havia de quedar pedra sobre pedra d’aquell edifici babilonic.

En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m’havia fet carrec de que la cosa no tenia adob. L’Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anavem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s’assembla a res nat del món: un incendi a Palma.

Segur que n’heu vist molts; però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que es un incendi a ciutat.

Figureu-vos, idò, una gentada feresta d’homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el trafec de l’amo de l’Hostal, dels moços, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls am les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros pera posar-los en salvament.

Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gavies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l’incendi resplendia am vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.

Una ramor de mar grossa muntava d’aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de cân Maneu i de la fàbrica de les flaçades.

Dues centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos cents homes amb un pic corrien d’una banda a l’altra sense sebre ont anaven, ni per què s movien, i am tot això l’alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de câ-seva, manava, am gran serietat, an els dependents del municipi:

–Gutiérrez, haga usted despekar… Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!…

Alcalde, governador, autoritats i majors de tropa de tota casta anaren venint. La cosa ja no tenia remei. Com més temps passava, el foc prenia més força. Ja s’anaven coneixent els detalls de la desgracia: se tractava d’uns focs artificials per una festa de Santa Eugenia, que l’endemà se n’havia de dur la diligencia. Fumant i xerrant, distrets, un parell de pagesos deixaren caure damunt els sacs plens de bengales, bombes volants i cascadas de oro, una punta de cigarro, i sen anaren tot-d’una a la funció del Circ.

Primer se foradà la tela del sac, i quan arribà socarrim a la metxa de qualcun d’aquells artificis, començà un foc granejat terrible, que omplí de llum, d’espires i de fumera tot l’Hostal. Oh! Si no hagués estat una cosa tant llastimosa, quin esclat de riure s’haurien fet els que ho presenciaren!

Les peces de més empenyo estaven tirades per allà en terra i qualcuna penjada del sostre; i ara una, ara l’altra, totes anaven prenent. Primer esclatà el paraguas giratorio con doble lluvia de topacio; llavors s’encengué el ramillete tirolés con pájaro de movimiento; i, així, anaren seguint la farándola amarilla, els cohetes silbantes, i una alegoria de la Libertad iluminando al mundo, que havia de servir com a remat de la festa de Santa Eugenia am motiu de la visita d’un diputat cunero, qui ara està a les Hermanites de Burgos, dit sia entre nosaltres.

L’incendi feia la seva via. Grans flamarades, empeses per un ventet malehit d’Octubre, anaven d’una biga a una porta, i de la porta a un munt de coves, i del munt de coves a les menjadores de l’estable. I com tot ho trobaren esponjós i fet esca, tot anava prenent com si estigués untat d’esperit de vi.

¡Am quin esglai, desde la mica de buid que en el carrer havien obert els guardes civils, se mirava aquella immensa desfeta l’amo de l’Hostal! ¡Com s’ho mirava, també n’Armando, qui, sense perdre perxò les seves aficions, era anat an el governador a oferir-li la seva botiga para hospital de sangre i els seus serveis pera qualsevol cas de cirugía de urgencia!

Tres quarts bons feia que en Figuera tocava, i, lluny de mancabar el foc, anava prenent furia. Am gran estrepit se desplomà dins el patiet una mitjanada de la torreta. Un saragall d’espires dins una mànega de fum fugí pel cel tenebrós, al mateix temps que ls coloms del colomer de la torreta volaren espantats, pegant a les teulades de més aprop.

Just quan acabava de caure la paret, arribaren els bombers amb una bomba, i el public els rebé amb grans siulos que regiraren els coloms molt més de lo que ho estaven. Desde aquell instant la confusió va anar en augment. Tocs de corneta, tocs de siulet, crits, paraules groixudes, de tot se sentia, menos concert i direcció. Uns dirigien pel militar, altres pel civil, altres per l’eclesiastic. No hi havia aigua a les tronetes. La font de la plaça estava seca feia tres dies. En el pou de câl senyor Mandilego no hi arribava la manguera de la brigada. Pera alimentar les bombes va esser necessari l recurs suprem: se donà una ordre a la tropa, i ben prest quedaven embarriolats gran part dels concurrents pera fer la cadena; i els poals de lona passaven mig buids de mà en mà, am gran gust dels atlots de barca cataliners, qui remullaven els senyoretxos que hi havien agafats.

Aquella aigua, més que pera apagar el foc, servia pera donar-li coratge. Prenia am més força, espantós, bramulant, treient per les teulades verdaderes corrents de flames i espires. De tots els quartos, cambres i dependencies de l’establiment s’anava davallant lo que s podia.

Els hostes més antics de la casa, consternats i asseguts damunt els mobles que havien tret, provaven d’aconsolar l’amo. En Dinamita anava d’un lloc a l’altre en busca de impresiones pera l’article de l’endemà, assegurant per tot arreu que no s tractava d’una desgracia casual, sinó de un hecho preparado alevosamente, on per ventura, si s cavés fondo, se trobaria la mano oculta del clericalismo. El senyor Mandilego li sostenia que no, que segurament se tractava de la mano oculta de la masonería. I no més quedaven conformes en un punt: en que hi havia mano oculta.

Mentrestant, com que la flamada immensa no donava temps pera davallar les coses amb esment, bombers i mariners anaven tirant per les finestres tot quant podien arreplegar. Els veinats del carrer, que coneixien l’Hostal com câ-seva mateix, comentaven am grans crits i gatzara, sobre tot els atlots, aquells trists episodis.

Ara queien matelaços, ara un catre, ara un mirall, ara un quadro de litografia, part de l’historia de Judith i Holofernes. Amb això, volà per l’aire una guitarra encesa.

—Señores, por piedad, recojan mi pobre patrimonio… Ahí va: es la ropilla de Don Mendo.

D’aquesta manera aquella patuleia d’atlots se divertia am les desgracies del proxim, sense pietat, sense compassió per la miseria d’aquells pobres, que anaven a quedar materialment en mig del carrer. D’aquesta manera l’incendi prenia més fort, desfent-se en grans llengües que s revinclaven furioses pels llenyams de les sotilades.

Allà defòra, arrenglerats en mig de la placeta, entre ls reguerons de les bombes i el fanquim de carbó, s’hi veien els mobles i objectes que anaven treient; calaixos de canterano, bauls i maletes mig obertes, cadires socarrades… Exclamacions de compassió o esclafits de rialles anaven saludant aquelles pobres porgueres de l’incendi.

Ara era en Beppo —infelice Italia!— qui treia un Faune mig torrat i una Minerva esmorrellada; ara l senyor Hermes sortia, am la xistera al clatell, duent l’aparador dels queixals i el pot del cuc solitari.

Un gran crit de sorpresa s’aixecà de tota la plaça. Tot-hom alçà l cap. Ai, fills meus! Haurieu vist damunt la teulada, corrent d’un lloc a l’altre, l’onso del turc, que havia romput la cadena; l’onso del turc, amb el pèl tot encès, fet una brasa, com un drac infernal.

Aquell animalot era un perill més, i va esser necessari matar-lo: quatre soldats i un cabo pujaren al balcó del senyor Mandilego, que l’havia ofert como el punto más estratégico del barrio.

L’onso caigué en terra com una odre plena. Els atlots s’hi volgueren acostar; però la cavalleria va fer rotllo perquè s temia que caigués part de la fatxada. L’edifici ja no era més que un gran buc, tot esponjat, convertit en caliu.

Enginyers i mestres d’obres eren de parer d’abandonar-lo pera evitar desgracies i dirigir els esforços a tallar la comunicació del foc a les cases veinades. La tropa féu recular la gent cap a les voltes de l’enfront i anaren davallant bombers i mariners. I s’anava a complir l’ordre que s’havia donada, quan una veu preguntà:

Els estadants de l’Hostal se comptaren, allà, asseguts d’avall les arcades, darrera l seu pellet.

Com una exhalació hi pujaren dos bombers. A destralades romperen la porta; subjectaren cordes, entraren dedins, i per medi d’una cadireta de salvament tragueren un home que allà roncava, sense haver-se adonat de res.

Era n’Egalité, l’esmolador, que escorxava una de les moneies més grosses de la seva vida.

Quan el public el va conèixer, a la resplendor de la gran flamada, sospès, com un equilibrista, a dèu metres de terra, va rompre en mans-balletes i crits, fent una aluleia espantosa. L’home, enlluernat per la gran fogatera, deixondit per la cridadiça general, alçurat encara pel bull de l’aiguardent, se tragué la gorra i, voltant-la am gest gloriós, cridà com un dimoni:

A la matinada no n quedava de l’Hostal més que un munt de pedreny calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu reunida.

Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous, espaiosos, am grans magatzems de farina.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'HOSTAL DE LA BOLLA ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of L'hostal de la Bolla

L’hostal de la Bolla

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

XIII

XIV

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE